Cinc apunts de la Romeria Rociera

No ho havia fet mai i creia que pràcticament era un deure periodístic: assistir almenys una vegada a la Romeria Rociera que es fa cada any per aquestes dates al Parc Forestal. No pretenc fer cap tesi sobre el tema -no és el meu estil-; només uns apunts. 1. Nosaltres -un grupet de periodistes i "comunicadors" que hi vam anar- no érem del "rollo" però ens vam sentir com a casa en tot moment, perfectament a gust. 2. La gent que estava allà s'ho passava pipa, per un cantó, i altres ho vivien intensament, que no és poca cosa. 3. Els trenta mil assistents suposats assistents a l'acte són un mite; amb prou feines hi havia mil persones. Caldrà tenir-ho en compte per futures ocasions. 4. Feia un sol espectacular i entre la beguda que ens vam arribar a beure -la "manzanilla", ben bona que era- i el menjar que ens vam cruspir vaig acabar estabornit. 5. Veient l'espectacle que hi havia dins les casetes, l'ambient que s'hi notava, pensava que Catalunya -i per tant la nostra ciutat- el formen gents tan diverses que no sé si realment mai podrem tenir la consciència de ser un sol poble. I que, abans que res -torno al principi-, suposo que ens cal conèixer tot el que som. Per poder, a partir d'això, veure com anem creant alguna cosa comuna... el camí, però, va per llarg.

Radó ha tornat
No me'n puc estar. Ramon Radó ha tornat a escriure un post al seu bloc on dóna les gràcies a les diferents persones que han fet triomfar el Barça a la Lliga de Campions. Des d'aquesta humil tribuna, "Trillo", em permeto demanar-te que tornis a l'activitat blocaire.

Mirant al multipartit italià

Mentre a Catalunya els integrants del desintegrat tripartit viuen la ressaca d'una amor que de moment ha semblat impossible, els italians estan duent a la pràctica allò que aquí ara mateix sembla que només està a la ment del president Maragall i algun dirigent d'ERC com Puigcercós -més que Carod, pel que sembla-: tornar-ho a intentar. Després d'unes renyides eleccions entre il profesore Prodi i il cavaliere Berlusconi, avui el guanyador de les eleccions ha anunciat la composició del seu govern, que tindrà el centrista Francesco Rutelli i l'excomunista Massimo d'Alema com a vicepresidents. Serà, per tant, un govern capitanejat per tres persones de tres partits diferents, tot i que en realitat aquest nou govern Prodi tindrà el suport de fins a dotze formacions polítiques -des de l'esquerra dura als democristians d'esquerra-, moltes més que les que fins ara han sustentat el govern català. Però bé, el fet és que es visualitzarà la imatge d'un trident al capdavant del govern italià, molt en la línia del trident del tripartit inicial de Maragall, Carod i Saura.

"En fi", com diria Maragall. L'any 96, la idea de sumar les esquerres a Catalunya, allò de "fer una Olivera", va prendre el nom de l'experiment que llavors va començar a governar Itàlia. Aquell executiu, que va tenir tres primers ministres, va caure perquè Refundació Comunista, el partit més esquerranós que li donava suport el 2001 li va deixar de donar per ser massa tous. Ara han passat cinc anys i les esquerres italianes, sota la fórmula de "La Unione", es tornen a coaligar per governar juntes. Go tornen a intentar. Caldrà veure que passa a la sempre enigmàtica Itàlia per intentar endevinar el futur -és a dir, si hi pot haver un nou tripartit- a casa nostra.

El futur és clar

Mirant el mar instal·lats dins l'edifici de fusta que el japonès Tadashi Kawamata acaba d'instal·lar al pati de Can Xalant ahir pensava que en mica en mica la colla de blocaires -més o menys esporàdics- de la ciutat estem aprenent a treure el millor d'aquests nous instruments que són els blocs. Contra el que preveien els apocalíptics de torn, aquests diaris personals que fan furor a la nostra ciutat no ens han pas aïllat més sinó al contrari: hem après -anem aprenent, tot és un work in progress- a tenir una nova forma de comunicar-nos -per un cantó- i de comunicar-nos coses noves -per un altre-. Perquè ho dic? Perquè amb el bloc expliquem, fem anàlisis, comentem coses que de viva veu segurament no faríem. O almenys no faríem en circumstàncies normals -com el "meme" de les rareses-. Queda clar que, en aquest cas, és possible usar la intimitat que dóna escriure davant l'ordinador, com si ho fessis per tu, per expressar coses personals -que no vol dir que ratllin la pornografia, "al tanto"-. I de la mateixa manera veiem els altres companys fer el mateix. Companys alguns dels quals no coneixíem i que per tant han servit per obrir-nos més enllà del que hauríem fet sense els blocs. Avui, per més inri, he contemplat com les noves tecnologies -en aquest cas una videoconferència- servien per posar en contacte habitants de Sierra de Yegüas i de Mataró que estan emparentats. Gent que viuen la distància pràcticament com una maledicció i un pesar. Doncs clar que si, home. Quina meravella poder-los conectar i que puguin preguntar-se per les famílies cara a cara! El futur és clar: la gent usant aquestes tecnologies per ser més felices i gaudir més de la vida.

Dormilega

Ahir a la nit sentia el programa Una nit a la terra, d'en Gaspar Hernàndez, a Catalunya Ràdio. Parlaven de l'insomni. Una paradoxa perquè escoltant-lo, òbviament, no em podia adormir i justament el programa pretenia donar idees sobre com aconseguir-ho amb facilitat. La segona cosa que vaig pensar és la sort que tinc de no tenir imsomni. És ben bé així, rarament no puc dormir i en canvi sempre tinc la sensació que m'estaria més estona clapant. Si un dia del cap de setmana no tinc cap cosa urgentíssima a fer rar és el dia que m'aixequi abans de les deu -clar que també vaig a dormir tard-. M'adormo a tot arreu: al tren, al bus, al sofà... De fet, al pis tinc fam de dormilega i així m'ho diuen les dues nenes que viuen sobre meu, la Roser i la Clara. Doncs res, que aviat anunciaré la constitució del primer club de dormilegues del món, de fans del dormir, que és un dels esports més meravellosos que hi ha. Què té de dolent? No gastes un duro, no emprenyes ningú, et tranquil·litza... No, seriosament, hem de deixar de considerar que dormir és perdre el temps. Dormir és sa i necessari. I a mi m'agrada. No hi esteu d'acord?

Sembla un tòpic però...

...sense tota la resta no ho podríem fer. Ho pensava l'1 de maig i ahir 2 de maig a les tantes de la nit quan tancava el darrera número de la revista. Valors és una iniciativa que funciona perquè tenim -i és l'únic mèrit que m'atorgaré junt amb la Maria Coll en tot el post- tot un estol de col·laboradors collonuts que ens ajuden a anar traient una revista modesta però que crec que comença a fer goig. El fotògraf Toni Canal, que ens ha donat uns bons cops de mà més d'una vegada per les portades. En Nico Guanyabens que es mata cada mes a relacionar el tema gran amb la història. L'Eulàlia Puigderrajols, que cada mes es deixa perdre per un indret i intenta -i a fe que ho aconsegueix- transcendir-lo amb les seves reflexions. El meu pare, en Ramon Salicrú, que apunta cada mes consells petits però profundíssims per anar avançant una mica en construir un món millor. En Marc de San Pedro i la Marta Masdeu, que cada mes "fullegen el diari". En Xavier Manté que es refereix als contravalors que sovint hi ha a la vida. En Francesc Grané amb els seus encertadíssims articles, clars i profunds. La Maria del Mar Galceran de Barcelona, que va sempre una mica més enllà, ara acompanyat de l'ironia del "maresmenc" Albert Calls. L'Àlex Valls amb les vinyetes sota l'editorial, que en Jordi Cussó escriu amb magisteri. I molts més: en Josep Maria Solà amb els comentaris de llibres, en Josep Maria Cusachs a les crítiques teatrals, la Judith Vives extraient valors a cada peli, en Ramon Bassas aprofundint de manera sorprenent en cada exposició, la Maria Salicrú desgranant artistes musicals, en Quim Amargant explicant el seu darrer viatge fil per randa, la Laura Arias executant cada cop millor els momentVALORS, la Marina Guardiola, la Laia Bassaganyes i la Núria Radó amb el divulgatiu apartat de ciència... I, per sota, que no es veuen tant, en Toni Codina i en Quim Brustenga cercant opinions pel fòrum, la Dolors Fernàndez fent immillorablement feina de productora, la Roser Trilla organitzant l'apartat de contes, en Raúl Garcia fent tota la distribució, la Carme Itxart buscant anuncis, l'Anna Olm i la Rita Tudela intentant que cada cop surtin menys faltes, en Xevi Noya amb tasques diverses... Mare de Déu, quanta gent!