Dormilega

Ahir a la nit sentia el programa Una nit a la terra, d'en Gaspar Hernàndez, a Catalunya Ràdio. Parlaven de l'insomni. Una paradoxa perquè escoltant-lo, òbviament, no em podia adormir i justament el programa pretenia donar idees sobre com aconseguir-ho amb facilitat. La segona cosa que vaig pensar és la sort que tinc de no tenir imsomni. És ben bé així, rarament no puc dormir i en canvi sempre tinc la sensació que m'estaria més estona clapant. Si un dia del cap de setmana no tinc cap cosa urgentíssima a fer rar és el dia que m'aixequi abans de les deu -clar que també vaig a dormir tard-. M'adormo a tot arreu: al tren, al bus, al sofà... De fet, al pis tinc fam de dormilega i així m'ho diuen les dues nenes que viuen sobre meu, la Roser i la Clara. Doncs res, que aviat anunciaré la constitució del primer club de dormilegues del món, de fans del dormir, que és un dels esports més meravellosos que hi ha. Què té de dolent? No gastes un duro, no emprenyes ningú, et tranquil·litza... No, seriosament, hem de deixar de considerar que dormir és perdre el temps. Dormir és sa i necessari. I a mi m'agrada. No hi esteu d'acord?