SJ

La vetllada comença ben aviat de la tarda, passant pel barber. Segueix en un conegut supermercat de la plaça Occitània, ple a vessar cap a 2/4 de 8, quan prenc la decisió d’anar a comprar alguna cosa per preparar el sopar; farem una cosa senzilla però funcional. Mentre tot just em poso a preparar-lo els convidats van arriben, de manera que els recluto com a voluntaris per la zona de cuina. Ens posem a menjar a tres quarts de deu del vespre i al cap de deu o vint segons comencem a riure; no pararem fins a ¾ de 12, després d’una de les trobades més políticament incorrectes que recordo. Deixem la cuina comissionada com una espècie de mercat de productes usats i enfilem cap avall, cap a la platja del Varador, no sense abans visitar la revetlla del carrer Altafulla.

Quan arribem a la revetlla del Cruïlla la zona està plena a vessar. La música no mata però fas justament allò que desitges: trobar-te la gent, la teva gent, saludar-la i seguir assajant alguna mena de moviment amb el cos mentre sostens un got de plàstic a la mà –si, si, després et tornen l’euro, però qui cony se’n recorda de demanar-lo a les sis del matí?-. Realment fa goig l’ambient, la gent normal fent festa a l’aire lliure, al cantó del mar, amb la brisa que et fa sentir bé i ajuda a imaginar un estiu ple de sorpreses i moments agradables.

Passa l’estona i ja se sap que quan més beus menys conscient ets del pas del temps; tot comença a girar més ràpid, sense control. I menys conscient ets encara quan et prens el primer i únic cubata de la nit i la barreja del bon vi que un dels convidats ha portat a casa amb la cervesa i aquesta darrera poció comença a fer efecte. I més inconveniències comences a dir a la gent del teu voltant, especialment a les noies que, com que són bona gent, l’endemà et trobes pel carrer i fan veure com si res.

Perds l’oremus. T’alerten que te n’has d’anar a fer nones però tu insisteixes en què desitjaries quedar-te i veure com sortirà el sol, que ho vas fer l’any passat i que va ser molt bonic. Llavors resulta que tens necessitats fisiològiques i te n’has d’anar a acomplir-les, però t’entrebanques i caus i t’han de venir a rescatar del merder on t’has fotut. Després demanes seure en un banc per recuperar-te i posar les coses al seu lloc, és a dir, el que en realitat ja no hauria ser dins teu tornar-ho al seu legítim propietari, la terra. Es veu que amb un cop no n’hi ha prou i que ho repeteixes tres vegades.

Després et veus pujant pel carrer Sant Joan, sense rastre de revetlla, com un zombie a la recerca d’un llit –algun vídeo m’han dit que ho acredita-. Gràcies a una noia que t’agafa de la mà per creuar el pas zebra, aconsegueixes arribar a casa uns amics, que amablement et cedeixen l’habitació menys calurosa. Allà t’adorms com un nen petit, però mirant cap al cel, de manera que la mateixa noia, que té por que no hi hagi més emulsions sobre teu i acabis morint com Bob Marley, ve a inspeccionar el quadre clínic cada dos hores per assegurar-se que segueixis viu.

Ja és el dia del teu sant i el mòbil, gràcies a Déu, comença a rebre SMS de felicitacions, alguns d’esperats i altres que no, que sempre fa més gràcia. Al cap d’unes hores, tornes a casa i estàs segur que tot ha estat un somni. Res més lluny de la realitat.

Si em dius adéu...

Em truca ahir divendres l'Anna, ma germana, i em diu si la vull acompanyar tocant la guitarra Que tinguem sort de Lluís Llach en el casament d'una amiga, l'Alícia, que es casa amb en Pep a Cabrils. Com que gràcies a Déu avui tinc un dia tranquilíssim després d'un divendres esgotador que va començar a 2/4 de 8 del matí a la plaça de Cuba i es va acabar a les 3 de la nit a Sabadell- li dic que sí, que d'acord.

Tot i que fot una calor horrorosa, em poso guapo i a les sis de la tarda em ve a buscar a casa, amb la guitarra en mà. No hem assajat i, com que tinc por de fer el ridícul, comencem a assajar ja al cotxe. "Toquem amb Fam M", m'anuncia. Collons! El Fa M -els que toquen la guitarra ho saben- és l'acord que més costa de fer, perquè cal disposar el segon dit travessant el màstil de dalt a baix. Però bé, ella l'ha assajat així i fa la melodia, o sigui que res, amb Fa. No trobem els acords i ens desesperem. Finalment, a base de provar i rascar, ho acabem d'afinar, quan ja som a Cabrils a l'escena del casament, de look ben nordamericà.

El jutge de pau -que sembla de totes totes un capellà i fa la cerimònia com si ho fos- ens mira i ens diu amb la mirada, endavant. Ens posem al cantó de la taula presidencial, l'Anna gira el micro cap a nosaltres i jo marco el Fa M per començar. I vinga, cap amunt i cap avall, pensar en què toquem dos cops la tornada, no distreure's i intentar arribar al final com sigui malgrat algun dubte. La núvia plora d'emoció -com a l'inici de la cerimònia- i a mi les cames em fan tanta figa que estic a punt de caure. Que sigueu feliços, nuvis!

P.D.: He pensat que aquesta deu ser una feina collonuda. Treballes poc, cobres molt, regales il·lusió i t'ho passes bé. Ja m'ho pensaré...

'Al compás del son'

Tot i que hauria d'estar estudiant, un cop dinat m'he posat a fer zàpping davant la tele i m'he enganxat uns segons a una telenovel·la sudamericana -tan podria ser mexicana com veneçolana, no sabria dir-ho- a Urbe TV. M'ha fet pensar de seguida -pel color, per com parlaven els actors, per la precària realització- en la telenovel·la que feia furor a Cuba l'estiu passat: Al compás del son. L'emetia Cubavisión -una de les dues televisions del règim-, la va escriure la cubana Maité Vera i l'acció tenia lloc als anys trenta del segle XX, durant l'època del dictador Gerardo Machado. Sorprèn que la principal telesèrie del país estigués ambientada ara fa setanta anys -una mica com Temps de silenci- però el motiu és evident: res millor per intentar fer oblidar els cubans que viuen en realitat una dictadura que ensenyar en la ficció com era una dictadura de fa temps. Òbviament, Cubavisión no emetria una telenovel·la que parlés de l'actualitat cubana.

A la illa de Castro les telenovel·les i la televisió en general són el gran entrentiment d'un país que sobreviu; no es pot dir que visqui, senzillament. Només falta preguntar-li al cosí segon de ma mare, en Manuel Gómez Freixas, per assabentar-se'n. I això que ell havia estat un home molt compromès amb el règim i havia lluitat per mig món per major glòria de la "Revolución" del 59. També era una gran fan de les telenovel·les i mostra d'això és que, en compte de dir-me "Joan", em cridava "Joâo", així en portuguès, la llengua dels culebrots brasilers que tant d'èxit tenen també entre els cubans. Recordo que, asseguts a les butaques de la seva minúscula casa, abans de la telenovel·la vèiem les notícies. Com tothom pot imaginar, a banda de Castro i les exaltacions al règim, els personatges populars del moment eren Hugo Chavez i Evo Morales, aquest darrer postulant encara a la presidència de Bolívia. No hi havia cap mena d'objectivitat i tot eren publireportatges informatius, per classificar-ho d'alguna manera.

Molt bé i a què ve a tomb tot això, em direu? Doncs res, a pensar en com en som d'afortunats per poder -els periodistes- explicar els xocs diàlectics entre els polítics, la confrontació d'idees entre diferents opcions polítics, els guionistes de telesèries locals per poder plantejar els guions que millor els semblin i els ciutadans en general de poder anar a votar el diumenge allò que ens dongui la gana a tots plegats. Ja ho sé que comparar amb un que està pitjor que tu és una forma fàcil d'animar-se, però ningú no em negarà que és un gran plaer tenir com a màximes preocupacions -almenys avui- reflexionar sobre si uns escridassen massa a uns altres o no.

Maragall es tornarà presentar

El president de la Generalitat i president del PSC, Pasqual Maragall, es tornarà a presentar a les properes eleccions autonòmiques. No en tinc cap mena de dubte. Només cal gratar una mica en la psicologia del personatge -llegint-se per exemple La gota malaia, la seva biografia- per entreveure que el que més excita Maragall és precisament estar sempre a la corda fluixa, qüestionat, nedant contracorrent; com ara. Ho confirma el fet que fa pocs dies, a la convenció de Ciutadans pel Canvi, assegurés que els anys que porta al capdavant de la Generalitat "s'ho ha passat molt bé". Maragall no menteix; al contrari, segurament és massa sincer. Quan diu que s'ho ha passat bé vol dir exactament això, vol dir que ha disfrutat intentant governar contra les cordes en un dels ambients més enrarits dels darrers 25 anys a Catalunya, encara que al comú dels mortals una cosa així ens estranyi.

Pujol va dir de Maragall un cop que era un "guillat imprevisible" però "l'únic polític de cap a peus del PSC". Crec que és una bona aproximació al personatge, tot i que l'expresident la formuli des d'un cert rancor. Justament l'únic que és previsible d'aquest personatge imprevisible és que farà el que li sembli, independentment del que digui el seu partit. O potser fins i tot quan més digui el seu partit més decidirà ell per si sol. Només cal recordar quina és l'última vegada que Maragall va anunciar que deixaria un càrrec. Ho va fer el setembre de 1996, davant el consell de federació del PSC de Barcelona: "És hora que sapigueu que la Mercè que ve tindreu un nou alcalde, i que espero que sigui en Joan Clos", va deixar anar enmig de l'estupor general. Maragall, per tant, només plega quan ell ho vol. I ara ja ha dit que té més idees i projectes que mai. Hi tornarà, ja ho veureu. Què ens hi juguem?