SJ

La vetllada comença ben aviat de la tarda, passant pel barber. Segueix en un conegut supermercat de la plaça Occitània, ple a vessar cap a 2/4 de 8, quan prenc la decisió d’anar a comprar alguna cosa per preparar el sopar; farem una cosa senzilla però funcional. Mentre tot just em poso a preparar-lo els convidats van arriben, de manera que els recluto com a voluntaris per la zona de cuina. Ens posem a menjar a tres quarts de deu del vespre i al cap de deu o vint segons comencem a riure; no pararem fins a ¾ de 12, després d’una de les trobades més políticament incorrectes que recordo. Deixem la cuina comissionada com una espècie de mercat de productes usats i enfilem cap avall, cap a la platja del Varador, no sense abans visitar la revetlla del carrer Altafulla.

Quan arribem a la revetlla del Cruïlla la zona està plena a vessar. La música no mata però fas justament allò que desitges: trobar-te la gent, la teva gent, saludar-la i seguir assajant alguna mena de moviment amb el cos mentre sostens un got de plàstic a la mà –si, si, després et tornen l’euro, però qui cony se’n recorda de demanar-lo a les sis del matí?-. Realment fa goig l’ambient, la gent normal fent festa a l’aire lliure, al cantó del mar, amb la brisa que et fa sentir bé i ajuda a imaginar un estiu ple de sorpreses i moments agradables.

Passa l’estona i ja se sap que quan més beus menys conscient ets del pas del temps; tot comença a girar més ràpid, sense control. I menys conscient ets encara quan et prens el primer i únic cubata de la nit i la barreja del bon vi que un dels convidats ha portat a casa amb la cervesa i aquesta darrera poció comença a fer efecte. I més inconveniències comences a dir a la gent del teu voltant, especialment a les noies que, com que són bona gent, l’endemà et trobes pel carrer i fan veure com si res.

Perds l’oremus. T’alerten que te n’has d’anar a fer nones però tu insisteixes en què desitjaries quedar-te i veure com sortirà el sol, que ho vas fer l’any passat i que va ser molt bonic. Llavors resulta que tens necessitats fisiològiques i te n’has d’anar a acomplir-les, però t’entrebanques i caus i t’han de venir a rescatar del merder on t’has fotut. Després demanes seure en un banc per recuperar-te i posar les coses al seu lloc, és a dir, el que en realitat ja no hauria ser dins teu tornar-ho al seu legítim propietari, la terra. Es veu que amb un cop no n’hi ha prou i que ho repeteixes tres vegades.

Després et veus pujant pel carrer Sant Joan, sense rastre de revetlla, com un zombie a la recerca d’un llit –algun vídeo m’han dit que ho acredita-. Gràcies a una noia que t’agafa de la mà per creuar el pas zebra, aconsegueixes arribar a casa uns amics, que amablement et cedeixen l’habitació menys calurosa. Allà t’adorms com un nen petit, però mirant cap al cel, de manera que la mateixa noia, que té por que no hi hagi més emulsions sobre teu i acabis morint com Bob Marley, ve a inspeccionar el quadre clínic cada dos hores per assegurar-se que segueixis viu.

Ja és el dia del teu sant i el mòbil, gràcies a Déu, comença a rebre SMS de felicitacions, alguns d’esperats i altres que no, que sempre fa més gràcia. Al cap d’unes hores, tornes a casa i estàs segur que tot ha estat un somni. Res més lluny de la realitat.

Comentaris

Nadia ha dit…
Fa una hora que he llegit el post i encara ric. Ja m'ho vas dir, ja que m'ho vaig perdre. Vull més detalls (en el sopar de la propera setmana) i sobretot vull veure aquest vídeo!!! jajaja
Anònim ha dit…
Una nit memorable eh!la propera vegada espero poder-ho veure!potser d´aquí poc...

Xandri
nuria ha dit…
Ara sí ja l'he llegit! encara em pregunto com ho has descrit tan bé sense la situació!
Au, un petó´

La noia.

Entrades populars