'Al compás del son'
Tot i que hauria d'estar estudiant, un cop dinat m'he posat a fer zàpping davant la tele i m'he enganxat uns segons a una telenovel·la sudamericana -tan podria ser mexicana com veneçolana, no sabria dir-ho- a Urbe TV. M'ha fet pensar de seguida -pel color, per com parlaven els actors, per la precària realització- en la telenovel·la que feia furor a Cuba l'estiu passat: Al compás del son. L'emetia Cubavisión -una de les dues televisions del règim-, la va escriure la cubana Maité Vera i l'acció tenia lloc als anys trenta del segle XX, durant l'època del dictador Gerardo Machado. Sorprèn que la principal telesèrie del país estigués ambientada ara fa setanta anys -una mica com Temps de silenci- però el motiu és evident: res millor per intentar fer oblidar els cubans que viuen en realitat una dictadura que ensenyar en la ficció com era una dictadura de fa temps. Òbviament, Cubavisión no emetria una telenovel·la que parlés de l'actualitat cubana.
A la illa de Castro les telenovel·les i la televisió en general són el gran entrentiment d'un país que sobreviu; no es pot dir que visqui, senzillament. Només falta preguntar-li al cosí segon de ma mare, en Manuel Gómez Freixas, per assabentar-se'n. I això que ell havia estat un home molt compromès amb el règim i havia lluitat per mig món per major glòria de la "Revolución" del 59. També era una gran fan de les telenovel·les i mostra d'això és que, en compte de dir-me "Joan", em cridava "Joâo", així en portuguès, la llengua dels culebrots brasilers que tant d'èxit tenen també entre els cubans. Recordo que, asseguts a les butaques de la seva minúscula casa, abans de la telenovel·la vèiem les notícies. Com tothom pot imaginar, a banda de Castro i les exaltacions al règim, els personatges populars del moment eren Hugo Chavez i Evo Morales, aquest darrer postulant encara a la presidència de Bolívia. No hi havia cap mena d'objectivitat i tot eren publireportatges informatius, per classificar-ho d'alguna manera.
Molt bé i a què ve a tomb tot això, em direu? Doncs res, a pensar en com en som d'afortunats per poder -els periodistes- explicar els xocs diàlectics entre els polítics, la confrontació d'idees entre diferents opcions polítics, els guionistes de telesèries locals per poder plantejar els guions que millor els semblin i els ciutadans en general de poder anar a votar el diumenge allò que ens dongui la gana a tots plegats. Ja ho sé que comparar amb un que està pitjor que tu és una forma fàcil d'animar-se, però ningú no em negarà que és un gran plaer tenir com a màximes preocupacions -almenys avui- reflexionar sobre si uns escridassen massa a uns altres o no.
A la illa de Castro les telenovel·les i la televisió en general són el gran entrentiment d'un país que sobreviu; no es pot dir que visqui, senzillament. Només falta preguntar-li al cosí segon de ma mare, en Manuel Gómez Freixas, per assabentar-se'n. I això que ell havia estat un home molt compromès amb el règim i havia lluitat per mig món per major glòria de la "Revolución" del 59. També era una gran fan de les telenovel·les i mostra d'això és que, en compte de dir-me "Joan", em cridava "Joâo", així en portuguès, la llengua dels culebrots brasilers que tant d'èxit tenen també entre els cubans. Recordo que, asseguts a les butaques de la seva minúscula casa, abans de la telenovel·la vèiem les notícies. Com tothom pot imaginar, a banda de Castro i les exaltacions al règim, els personatges populars del moment eren Hugo Chavez i Evo Morales, aquest darrer postulant encara a la presidència de Bolívia. No hi havia cap mena d'objectivitat i tot eren publireportatges informatius, per classificar-ho d'alguna manera.
Molt bé i a què ve a tomb tot això, em direu? Doncs res, a pensar en com en som d'afortunats per poder -els periodistes- explicar els xocs diàlectics entre els polítics, la confrontació d'idees entre diferents opcions polítics, els guionistes de telesèries locals per poder plantejar els guions que millor els semblin i els ciutadans en general de poder anar a votar el diumenge allò que ens dongui la gana a tots plegats. Ja ho sé que comparar amb un que està pitjor que tu és una forma fàcil d'animar-se, però ningú no em negarà que és un gran plaer tenir com a màximes preocupacions -almenys avui- reflexionar sobre si uns escridassen massa a uns altres o no.
Comentaris