Qu'est-ce qu'il aurait passait si...

Chère madame,

Je rigolais ce mercredi au port. J’étais là et je ne sais pas pour quoi pensais à exactement un an avant, le septembre 2005. C’était le dernier weekend du mois et j’avais decidé d’aller à Paris voir madame Vivar, Mariona Vivar, la femme qui vit à Paris et pour Paris. J’y suis arrivé un vendredi nuit et on a fait déjà la premier chose que je désirais faire en ce moment là: aller dans un bar et prendre un bon vin un vendredi soir a la capital française. Je me souvienne exactement du quoi je pensais alors: je l’ai passé si bien que je pourrais déjà partir maintenant! On a finalement arrivé chez l’amie de Mariona –à Ivry Sur Seine, tu connais ?- très tard, a deux heures du matin ou quelque chose comme ça. Le lendemain je me souviens que j’avais perdue ma situation et quand je me suis réveillé j’ai pensé: où est-ce que je suis? À Paris! Mon dieu! On a passé le jour en se promenant par la ville avec Mariona, par les jardins du Louvre, le Seine, Saint Germain des Pres, le Marais où on a très bien mangé… après la place des Vosges… et la nuit dans un fête chez des amis de Mariona… On a fini le jour dans un salle de fête de la nuit parisienne et moi en essayant d’avoir quelque chose avec un fille…

Et maintenant je penses… où étais tu en ce moment là? Quand on a monté dimanche matin jusqu’à Montmartre et on a mangé des crêpes avec l’ami Bailo en parlant des Capgrossos (Mataró, toujours Mataró!)... étais tu seule? Étais tu accompagné? En quoi as-tu passé ce weekend-là? Et qu’est-ce qu’il aurait passé si on s’avait rencontré? On s’aurait salué? Imaginez-toi qu’on ce retrouve le dimanche nuit au dessous de la Tour Eiffel, quand on été avec Mariona et Núria en faisant une autre session de fromage et vin? Tu aurais venu nous accompagné? Comme on dit en italian… «chi lo sa»! C’est amusant, non, de penser qu’est-ce qu’il aurait passé non?
En fin, quand on se retrouve à Paris?

Grosses bises,
joan

Forts

Juguem a fer-nos els forts, a ensenyar la nostra millor cara. Esperem el moment exacte per dir la frase adequada i fer riure l'audiència del lloc on siguem. Juguem a ser els reis de la festa, aquella persona que als presents els quedi a la memòria quan se'n tornin cap a casa. De manera que ens pugi l'autoestima, que ens sentim ni que sigui per una estona els reis del mambo, "els putus amos". Juguem a ser heterodoxos i dir A aquí just per fer d'advocats del diable i cridar l'atenció de la gent quan si estiguéssim allà ja sabem que diríem B i santes Pasqües. Com si estiguéssim per sobre del Bé i el Mal, baixant del cel, en missió espe(a)cial. Com si fóssim els enviats de Déu sobre la terra, els àngels salvadors que hem de venir a redimir al món. Per molt que haguem recuperat terreny en els darrers 365 dies no podem pretendre canviar com som d'una revolada i si, cony, que hem anat a Vic deu vegades i hem fet unes quantes "freakades" per sentir-nos salvatges, rars i banals unes quantes nits de borratxera però ja se sap que una flor no fa estiu i és per això que sovint encara necessitem trucar a la mare perquè ens digui aquelles coses que ja sabem que ens dirà -"no passa res, fill"- quan no podem més i tenim por que el cor ens esclati i això sigui la darrera cosa que fem en aquest món. I és llavors quan desitjaríem poder tornar a començar i ja no voler cridar l'atenció a cap taula ni rebre ofertes temptadores que ens facin confiar que el sistema funciona i que nosaltres som els seus escollits. No. Voldríem poder tornar als quinze anys, no mirar tant Tierra y Libertad de Ken Loach i sortir més a empaitar mosses i a fer el subnormal de manera que tornéssim ben tard i ben beguts a casa i l'endemà els pares a l'hora de dinar ens fotessin una bona plantofada o restessin muts tot el dinar. Ni tant parlar de coses abstractes -política, ètica, religió...- ni tan bon rotllo progre entre pares i fills, que sinó acabem oblidant de dir 'pare' al pare i 'mare' a la mare i aquí comencen els disgustos, els desenganys i les desgràcies. Però al mateix temps que se'ns acut aquesta absurda idea de tornar a escriure la nostra vida fins al moment present ens n'adonem definitivament que només hi ha un camí possible: el nostre, amb els seus revolts i curves negres i amb les seves rectes lluents i il.lusionants. I que només hi ha una manera de fer-lo, aquest camí: no podem anar al Decathlon a comprar cap maleta nova; hem de fer-lo amb el feixuc equipatge que portem provinent de la nostra experiència. La resta són falòrnies, pensaments estúpids que genera el nostre cap sense sentit i que estan condemnats al fracàs més clamorós, mostres de l'infantilisme que ens acabarà matant a tots. Ergo: "Per això, malgrat la boira, cal caminar", que deia ja sabem qui. It's only up to us.

Camins

"Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols, camins vora les estrelles, camins que ja no hi són". Tenim avui en Francesc volant per sobre les Espanyes -ara ja deu haver aterrat a Madrid- per començar una nova aventura de la seva vida a la capital del Reino. Una nova etapa que té riscos i grans possibilitats, cosa que ell sap abastament. De fet, com qualsevol etapa que s'obre a la vida. I és d'això que anava a parlar, en un post una mica més transcendental del que voldria. Perquè en aquests moments jo també estic agafant un camí nou, a la meva vida. I me n'adono que aquest nou camí em pot portar en un lloc millor del que sóc ara però que segurament també serà una etapa -almenys al principi- plena de patiment, de dificultats, d'angoixa... tot plegat entès com un aprenentatge necessari -per bé que molest per la meva impaciència- per tirar endavant. Però també dolorós en un altre sentit, perquè he de dir Adéu, així en majúscules, a una sèrie de coses. No un a reveure -tot i que d'alguna manera sempre ho pot ser- sinó executar un comiat.

L'altre dia, ara fa una setmana, els meus companys de Capgròs em van citar al restaurant Son de Cuba per acomiadar l'etapa que hem compartit junts. M'hi vaig sentir molt estrany, perquè se'm feia molt difícil entendre que realment m'estiguessin acomiadant, com si fos a punt de morir o me n'anés a viure fora durant molt temps. Hi era pràcticament tota la gent amb qui he compartit els darrers sis anys de feina de la meva vida, uns anys que hem viscut com a mínim de forma intensa. Un temps -és el que els vaig dir en un minidiscurs- on segurament havia après molt més dels meus companys a nivell personal, vital, que no pas de periodisme, per bé que gran part del que sé d'aquesta feina ho he après allà. Vaig entrar en aquella casa sent un nen i en surto fet un homenet; així de senzill. Podria parlar-ne abastament, però no ho faré perquè tampoc vull convertir aquest post en un exercici d'exhibicionisme. Només volia donar-los les gràcies a tots per haver-me millorat una mica com a persona amb la seva companyia. Us trobaré molt a faltar.

L'últim

Demà dimecres a les 9 del matí, a l'Aula 11 o 12 de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, seuré en un pupitre amb un full a davant amb la intenció d'examinar-me per darrera vegada d'una assignatura de la carrera de Periodisme. Seran, el professor ho ha anunciat, sis preguntes basades en les dels exercicis que hi ha penjats en el campus virtual de l'assignatura. Un campus virtual -veus!- que quan vaig començar aquesta carrera, el setembre de 1999, diria que tot just s'estava començant a posar en marxa, de forma incipient. Avui en dia, gràcies a aquest campus, és possible fer depén de quines assignatures exclusivament via Internet. Només cal, com demà, anar a l'examen presencial. I intentar aprovar-lo, evidentment.

No sé què passarà, demà a les 9. L'assignatura és Història Contemporània i la veritat és que, si alguna matèria m'interessa acadèmicament parlant, és aquesta. El que si que sé és què passarà si supero l'examen: deixaré enrera set llargs anys de la meva vida en els quals he disfrutat molt però que per exemple no han servit per fer una carrera com Déu mana. L'hauré feta, malgrat hagi passat tant de temps, depressa i corrents (només cal veure com he preparat aquest darrer examen: he anat a casa els meus pares i ens posat colze a colze amb ell, que és professor d'història, a respondre les possibles preguntes. A grans problemes, grans solucions). Sé una altra cosa que passarà si aprovo: remerciaré a moltes persones tota la seva ajuda acadèmica durant aquest temps. Des d'en Ramon Radó a qui dec haver aprovat assignatures senceres, a la companyia d'altres persones silencioses que han aguantat el meu humor durant els dies previs als exàmens, a en Quico Castanyer i la gent de Capgròs per haver-me obligat a anar estudiar mentre ells em solucionaven els marrons que deixava pendents, a en Xandri Calsapeu per les estones compartides intentant estudiar a la Pompeu Fabra, a la Maria José Recoder per ajudar-me a orientar en el microcosmos de la Facultat, a la meva família, als amics en general... I sé també una tercera cosa, com em deia algú a Londres diumenge al vespre quan li explicava això: muntarem una farra... de collons.