Camins

"Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols, camins vora les estrelles, camins que ja no hi són". Tenim avui en Francesc volant per sobre les Espanyes -ara ja deu haver aterrat a Madrid- per començar una nova aventura de la seva vida a la capital del Reino. Una nova etapa que té riscos i grans possibilitats, cosa que ell sap abastament. De fet, com qualsevol etapa que s'obre a la vida. I és d'això que anava a parlar, en un post una mica més transcendental del que voldria. Perquè en aquests moments jo també estic agafant un camí nou, a la meva vida. I me n'adono que aquest nou camí em pot portar en un lloc millor del que sóc ara però que segurament també serà una etapa -almenys al principi- plena de patiment, de dificultats, d'angoixa... tot plegat entès com un aprenentatge necessari -per bé que molest per la meva impaciència- per tirar endavant. Però també dolorós en un altre sentit, perquè he de dir Adéu, així en majúscules, a una sèrie de coses. No un a reveure -tot i que d'alguna manera sempre ho pot ser- sinó executar un comiat.

L'altre dia, ara fa una setmana, els meus companys de Capgròs em van citar al restaurant Son de Cuba per acomiadar l'etapa que hem compartit junts. M'hi vaig sentir molt estrany, perquè se'm feia molt difícil entendre que realment m'estiguessin acomiadant, com si fos a punt de morir o me n'anés a viure fora durant molt temps. Hi era pràcticament tota la gent amb qui he compartit els darrers sis anys de feina de la meva vida, uns anys que hem viscut com a mínim de forma intensa. Un temps -és el que els vaig dir en un minidiscurs- on segurament havia après molt més dels meus companys a nivell personal, vital, que no pas de periodisme, per bé que gran part del que sé d'aquesta feina ho he après allà. Vaig entrar en aquella casa sent un nen i en surto fet un homenet; així de senzill. Podria parlar-ne abastament, però no ho faré perquè tampoc vull convertir aquest post en un exercici d'exhibicionisme. Només volia donar-los les gràcies a tots per haver-me millorat una mica com a persona amb la seva companyia. Us trobaré molt a faltar.

Comentaris

Miguel ha dit…
Fixa't Joan, que tots estem en etapes de canvi, de nous projectes... Només espero que aquests camins que triem (i que per sort podem triar...) estiguin plens de futur i d'èxit. N'estic covençut que així serà, particularment en el teu cas. I que de tant en tant poguem cel·lebrar-ho tots plegats en un d'aquests sopars mítics... Salut!
La "mama"... ha dit…
Joanet, aquell nen que tu dius ens ha fet passar més bones estones de les que tu t'imagines. Qualsevol canvi, amb seny (això sempre), és bo i arriscar-se és de savis. La redacció continua tenint salsa, però li falta la pebra! (ara corre per les ones...) Molta sort!

Entrades populars