Forts

Juguem a fer-nos els forts, a ensenyar la nostra millor cara. Esperem el moment exacte per dir la frase adequada i fer riure l'audiència del lloc on siguem. Juguem a ser els reis de la festa, aquella persona que als presents els quedi a la memòria quan se'n tornin cap a casa. De manera que ens pugi l'autoestima, que ens sentim ni que sigui per una estona els reis del mambo, "els putus amos". Juguem a ser heterodoxos i dir A aquí just per fer d'advocats del diable i cridar l'atenció de la gent quan si estiguéssim allà ja sabem que diríem B i santes Pasqües. Com si estiguéssim per sobre del Bé i el Mal, baixant del cel, en missió espe(a)cial. Com si fóssim els enviats de Déu sobre la terra, els àngels salvadors que hem de venir a redimir al món. Per molt que haguem recuperat terreny en els darrers 365 dies no podem pretendre canviar com som d'una revolada i si, cony, que hem anat a Vic deu vegades i hem fet unes quantes "freakades" per sentir-nos salvatges, rars i banals unes quantes nits de borratxera però ja se sap que una flor no fa estiu i és per això que sovint encara necessitem trucar a la mare perquè ens digui aquelles coses que ja sabem que ens dirà -"no passa res, fill"- quan no podem més i tenim por que el cor ens esclati i això sigui la darrera cosa que fem en aquest món. I és llavors quan desitjaríem poder tornar a començar i ja no voler cridar l'atenció a cap taula ni rebre ofertes temptadores que ens facin confiar que el sistema funciona i que nosaltres som els seus escollits. No. Voldríem poder tornar als quinze anys, no mirar tant Tierra y Libertad de Ken Loach i sortir més a empaitar mosses i a fer el subnormal de manera que tornéssim ben tard i ben beguts a casa i l'endemà els pares a l'hora de dinar ens fotessin una bona plantofada o restessin muts tot el dinar. Ni tant parlar de coses abstractes -política, ètica, religió...- ni tan bon rotllo progre entre pares i fills, que sinó acabem oblidant de dir 'pare' al pare i 'mare' a la mare i aquí comencen els disgustos, els desenganys i les desgràcies. Però al mateix temps que se'ns acut aquesta absurda idea de tornar a escriure la nostra vida fins al moment present ens n'adonem definitivament que només hi ha un camí possible: el nostre, amb els seus revolts i curves negres i amb les seves rectes lluents i il.lusionants. I que només hi ha una manera de fer-lo, aquest camí: no podem anar al Decathlon a comprar cap maleta nova; hem de fer-lo amb el feixuc equipatge que portem provinent de la nostra experiència. La resta són falòrnies, pensaments estúpids que genera el nostre cap sense sentit i que estan condemnats al fracàs més clamorós, mostres de l'infantilisme que ens acabarà matant a tots. Ergo: "Per això, malgrat la boira, cal caminar", que deia ja sabem qui. It's only up to us.

Comentaris

Maria Carme Maltas ha dit…
Bé, doncs, ànims i endavant, que el camí que et cal recòrrer és llarg, però no cal que sigui costurut, si no que com tots els camins de la vida té estones més planeres i estones més feixuges, però, si vols, només si vols, sempre podràs seguir caminant endavant...
Ramon Manté ha dit…
Joan,

suposo que un arriba a una edat que cau del ruc i no pot evitar de fer-se certes preguntes bàsiques, les que fan referència al sentit de la vida, i no pas de la passada, sinó de la que vindrà. Preguntes sobre la relació que hi ha entre el camí fet i el que queda per fer; sobre el què cal carregar per anar tirant o el que hem de deixar per passejar més lleugers. Són preguntes complexes que sovint triguem temps i temps a respondre (si les responem), preguntes angoixants, preguntes que sovint només podem resoldre tot fent una copeta d'alcohol entranyable.

Em va agradar trobar-te pel camí mirant cap al desconegut, xerrar una estona, baladrejar, fer una planxa rere l'altra... Ànim, la vida és una mossegada (nyam!)
aina ha dit…
Vinga, Joan, que després de la tempesta sempre ve la calma... cuida't!

Entrades populars