El dia s'estira

Sembla que no pugui ser però si; surto de la feina per agafar el bus i el sol encara hi és. I no hi és amb color de gos com fuig sinó que dóna la sensació que vol quedar-se una estona més amb nosaltres, sortosament... L'airet que es respira, molt agradable, afegeix confort a l'escena. Redéu, com canvien els dies quan s'estiren primer fins les set, després les vuit, les nou i algun dia quasi fins les deu... A l'hivern, quan surts de treballar el dia fa hores que jau mort a la cara oculta de la lluna i fa mandra sortir a tastar una nit freda i sovint solitària. Quan és primavera, però, el dia s'estira com un xiclet i pràcticament no queda temps entre l'estona de claror i el moment en què engoleixes la primera cervesa de la nit en el bar que sigui. El dia sona més complet, més rodó, més preparat per a ser feliç.

Avui torno a agafar el bus i, com que és el primer dia que faig això amb una mica de sol il·luminant la meva esquena, em ve l'habitual síndrome en mi "Com era tot fa 365 dies, quan vaig tornar a tenir aquesta mateixa sensació d'arribada de la primavera"? Te n'adones que si, que n'han passat de coses, i que fins i tot alguns protagonistes de les teves escens quotidianes ja no hi són i altres, tot i ser-hi, es com si també haguessin desparegut, i mentrestant hi ha hagut relleu a l'starring i tenim una nova estrella convidada... Em fa una il·lusió tornar a viure aquesta època de l'any, il·lusió... però també por. Por perquè quan veus que el cor d'algú s'apaga recordes que el temps no és infinit i que no són infinites les primaveres, de manera que les hem d'aprofitar com sigui, que d'aquí a quatre dies tornarà la foscor i les nits que comencen a l'hora del té. De moment avui ja m'encamino cap a la ciutat comtal per passar-hi el vespre: venen eleccions i això en les properes setmanes no serà fàcil...

El recorregut és el de sempre, bus fins a plaça Catalunya, metro línia verda fins Vallcarca i allà, al cap de seixanta segons de sortir de la boca, em reculls. Tot ens ve de cara i la mostra és que trobem aparcament -inaudit!- en un carrer de Gràcia, sense haver de gastar pàrquing. L'estalvi generat inesperadament el traslladem a fer un bon sopar de degustacions al DO, al carrer Verdi. Et dic que t'agradarà i t'encanta, òbviament: el menjar és per llepar-s'hi els dits i dels plats tastas guanyaria el pit d'ànec sinó fos perquè som uns casolans i el pa amb tomàquet ens ho posa en dubte.

El restaurant és boníssim però una mica escàs, de manera que passem per una botigueta per fer una mica de postres abans d'entrar als Verdi (què hi fem tu i jo en un lloc com aquest ple de pijoprogres barcelonins?). Sí, bé, la pel·lícula compleix una bona condició: s'hi parla francès i passa a París, de manera que ja li atorguem deu punts extres abans de començar. Contra la meva expectativa -ai, les expectatives, la base de tots els problemes!- resulta que es tracta d'una pel·lícula onírica, d'aquelles que els meus amics saben que no suporto perquè em costen d'entendre. Avui, però, és diferent: em presto el joc i acabo sentint-me un pèl perdut però content d'haver fet l'experiment.

Tornem a casa, és molt tard, però ja hem passat una nit de primavera. I ha valgut la pena. Un dia més.

Comentaris

Cesc Amat ha dit…
El dia s'estira també a Madrid, i malgrat que en contextos ben diferents i sense estrelles convidades, un dia d'aquests em vaig quedar mirant el cel i vaig dir, cony, quina sensació més agradable sortir de la feina i anar a fer una caña! Apa,molts records,
xan ha dit…
Una nova primavera amb estrelles que retornen i unes vides molt diferents les que tenim els ACS d´ara fa un any. Un plaer doncs tornar a viure a mataró i tot passejant una tarda fent compres pel centre sentir per fi que ets "a casa". D´on no hauria hagut de marxar. Feliç primavera!
Sanantheone ha dit…
Aquesta és una de les grans seAquesta és una de les grans sensacions que es poden tenir durant l'any. Quan el dia s'estira és quan te n'adones que les nits seran llargues. I que l'estiu comença a passejar-se davant nostre oferint-nos tot el seu encant, tot esperant que ens hi llancem al damunt. Glòria a les Santes!
Núria Calsapeu ha dit…
Doncs sí per fi ja és primavera!.. encara que aquest any no he sentit aquella "olor" no sé si m'entens! potser perquè ha vingut massa de cop. Però tot i així, com sempre ,l'he abraçada amb els braços oberts i quin plaer passejar després de sortir del taller pels carrers!..

I com cada primavera sumo un any més..El dimarts que ve vigília del meu aniversari quedes convidat si vols venir a Barcelona al vespre. és que aquest any els celebro a Dublín amb la Gina. Marxo el 26 a la tarda i no tinc temps de fer festes paral.leles a Mataró..

Entrades populars