Eliat

Ahir quan vaig sentir per televisió -o ho vaig llegir per Internet? Ens arriba la informació per tants canals que al final no te'n recordes com t'has assabentat de les coses- que hi havia hagut un atemptat a Eliat, a Israel, no vaig preguntar-me on devia estar aquest poble o ciutat. Ara, llegint la informació a El Periódico me n'he adonat on és Eliat gràcies a un mapa de situació d'aquells que els diaris sempre usen per il·lustrat aquest tipus d'informació. Eliat està al golf d'Aqaba, al Mar Roig, en un curiós enclavament que diria que ja he comentat algun cop fins i tot en aquest bloc: si aixequem la mirada de la zona com si fóssim un helicòpter trobem a la dreta Aràbia Saudita, a la seva esquerra Aqaba (Jordània), després Eliat (Israel) i finalment Taba (Egipte). És a dir que amb cinc o sis quilòmetres canvies de país quatre vegades.

Vaig ser a Aqaba -que no Eliat- el juliol de 2004, indret on vam presenciar coses tan friquis com una companyia de tangos argentins -d'aquells que ballen ben arrapats el ballarí amb la ballarina- en una mena de teatre a la platja d'aquesta ciutat jornada. És curiós perquè ara fa dos anys va haver-hi un atemptat terrorista i ara justament n'hi ha una Eilat, l'únic de la qual recordo són els centenars de llumetes que es veien des d'Aqaba. Això em fa pensar en la teoria d'en Quim Amargant, que per allà on passa immediatament després hi ha un atemptat o algun fet luctuós. Jo segueixo aquesta lògica des que l'agost de 1998 vaig ser a l'Ulster per primer cop i en vaig marxar un dia abans que explotés la bomba d'Omagh, l'atemptat més mortífer de la història del conflicte d'Irlanda del Nord. Vaja, que tenint en compte que hi ha molts llocs del planeta que no he vist... dubto que em torni a acostar a cap població del golf d'Aqaba...

Cinc coses que probablement no saps de mi

Responc després de molts dies a la crida d'en Miguel Guillén per explicar-vos cinc coses que probablement no sabeu de mi. És un dir que no les sabeu, perquè com que sóc molt xerraire i tinc l'ego desenvolupat (una manera de dir que sóc egocèntric més amable) és molt probable que algunes les sapigueu tots.


1) Vaig començar fent periodisme esportiu. Sí, tot i que ara la secció d'esports és la única que em salto -literalment- del diari, quan vaig començar a fer els meus "pinitos" periodístics l'únic tema que m'interessava de veritat eren els esports. Els meus primers treballs eren sobre el ral·li París-Dakar, un esdeveniment esportiu denostat pels progres però que a mi m'entusiasmava. El meu somni era anar-lo a seguir com a periodista i algun dia el compliré. Simplement els primers treballs consistien en enganxar els retalls de diari en uns papers blancs i cada any vaig anar perfeccionant la tècnica; l'any següent ja posava els titulars jo, el següent escrivia part el text en llapis, el tercer en màquina d'escriure Lexicon 80, el quart amb màquina electrònica i el cinquè crec que ja ho vaig fer amb ordinador. Paral·lelament al París-Dakar vaig començar a fer treballs sobre el Barça -de petit m'entusiasmava el futbol- cada cop més densos i currats. El segon detall friqui de la meva carrera és que vaig passar del periodisme esportiu al religiós, que a Catalunya està molt poc treballat. En fi...

2) Vaig descobrir el formatge a l'Arcàdia als divuit-dinou anys. El formatge, de petit, no m'agradava gens. No sé perquè però el meu cap s'havia acostumat a pensar que no li agradava el formatge... i s'ha acabat. Recordo perfectament que em va començar a agradar després d'haver-nos cruspit amb en Francesc a l'Arcàdia uns quants assortits Arcàdia, que eren mig d'embotits mig de formatge. Després vaig sumar el vi a les coses que m'agraden i ara prendre formatges acompanyats de vi... és una de les grans meravells culinàries que practico.

3) Vaig ser un dels darrers mataronins a travessar el mur de Berlín. Era l'any 89 i amb la família vam visitar Txecoslovàquia i les dues Alemanyes durant aquell estiu. Recordo com el guàrdia de seguretat de la República Democràtica (?) Alemanya em va fer passar mentre reia de la meva cara, suposo perquè tenia pinta de bon nen. Si li hagués dit el que ara penso d'això de la RDA no sé si m'hauria deixat passar... A propòsit d'això de l'Alemanya dividida he de dir que quan mon pare, amb el mapa de carreteres a la mà, em va explicar això de que hi havia dues Alemanyes i que també hi havia dos Berlins (fets a la seva vegada de quatre trossos) ja vaig pensar que tot plegat era una mica estrany...

4) L'altre dia vaig conèixer personalment a en Salvador Sostres. Cony, és que ja no se m'acudeix què més dir! Res, que érem sopant a casa la Nadia, que viu prop del Tirsa, que és on en Sostres va cada dia a esbravar-se i veure alcohol fins altes hores de la nit. I just quan arribem... patapam! El tiu estava a l'entrada parlant amb el barman i un col·lega. Jo no m'atrevia a dir-li hola -sóc molt molt tímid, per això faig periodisme- i al final la Nadia va demanar al cambrer si el podíem anar a saludar i vam acabar fent el peripé.

5) He estat a quatre continents. Sí, tampoc no és molt original però he estat a Amèrica (EUA, Mèxic, El Salvador, Honduras, Guatemala, Belize, Cuba), a Europa (em falta Islàndia, Finlàndia i tot el que queda a la dreta de Polònia i Bòsnia), Àfrica (Marroc) i Àsia (Turquia, Israel, Palestina, Jordània).

Doncs apa, meme fet!

Nàufrags que es troben

Ens hem trobat al mig de La Riera quan ja era ben fosc i unes poques ànimes deambulaven -com nosaltres, vaja- pel que en diuen nervi central de la ciutat (a aquelles hores era un carrer absolutament inhòspit; no hi havia nervi ni màgia ni res, allà). Tu venies de la feina, de Santa Anna, i jo de prendre una Schweppes amb ma mare a la Piazza de la Plaça de la Peixateria. En els primers deu segons de la nostra trobada semblava que seria un encontre breu, sincer però de cortesia, de "hola què tal", "doncs anar fent", "la feina bé"... però devia ser al segon onze que s'ha fet evident que aquesta nit a La Riera hi havia dos persones que s'havien de trobar i explicar-se unes quantes coses que segurament no havien pensat que s'explicarien mai i menys un dilluns de fred de gener a les 10 de la nit. Que havien de compartir vivències, angoixes, drames, absències i presències. Després d'una bona estona de conversar al carrer, enmig de riures i conexió a dojo, hem acabat rematant la jugada anant a fer un mos al Dover, que era el meu objectiu inicial, només que pensava compartir l'estona del sopar amb La Vanguardia i al final m'has aparegut tu, que has estat com un diari de vivències però molt més interessant, sobretot respecte els diaris dels dilluns, trufats d'esports i de resums del cap de setmana.

Després he anat al cinema, sol, i hi he trobat dos nous nàufrags, personatges interpretats per Eduard Fernàndez i Montse Germán. Dos tius també perduts, perduts amb la seva circumstància, amb les seves parelles, amb el seu què fer davant la vida. "Estàs en crisi?", li pregunten al personatge principal a l'inici de la pel·lícula. "Una mica. Com tothom, no?", acaba afirmant amb una pregunta a la resta. Una pel·lícula petita, bufona, amb poques intencions, però amb molta humanitat. Una trobada fortuita que acaba en enamorament sobtat que no es pot consumar més que amb un petó...

Tu i jo, per sort, podem consumar la nostra amistat amb altres trobades fortuïtes al mig de La Riera, al Dover o ens en dongui la gana. Fins la propera, amic poeta.

De la feina d'avui...

Avui ha estat un dia d'aquells que et sents feliç de la feina que fas. A primera hora aixeco un tema insinuat en el dinar de PP de l'altre dia en referència al qual vaig fer l'anterior post: resulta que Boboli, una de les dues empreses clàssiques del gènere de punt mataroní junt amb PuntoRoma que ha aconseguit superar la crisi del sector, amb tota probabilitat marxarà a Llinars del Vallès perquè a Mataró -apunteu, govern municipal, un problema- ens falta sòl industrial a bon preu. El Punt n'havia parlat fa unes setmanes, de que Boboli buscava sòl a Mataró, però en pocs dies la cosa ha donat un gir de 180 graus i amb una trucada directament a l'empresari aconsegueixo una bona peça. La pèrdua d'una empresa de cent treballadors... no és "moco de pavo" per l'economia local.

Això devia ser cap a quarts d'onze. Al cap de dues hores, a dos quarts d'una en punt... plas! Salta la corrent. Tot s'apaga, símbol de les societats modernes. Sortim a fora i amb en Jordi Canal, el cap del centre cívic, mirem què passa. No són els ploms, és una avaria elèctrica que ens farà anar de corcoll gran part del dia. Després dels moments de desconcert inicial sortim al carrer a fer el que toca: periodisme, a buscar quants comerços s'han vist afectats per l'aturada de la corrent i en què els afecta. Una vegada més te n'adones de com arribar a afectar una cosa així: des dels que tenen congeladors on guarden fruita fins a la botiga de roba que començava avui rebaixes i que ha perdut un parell de compres perquè no anava la targeta de crèdit. Quin instrument, el periodisme, quina excusa per aprendre com és i com funciona el món, penso per mi mentre voltem pels carrers adjacents a la ràdio!

A la tarda torno a la ràdio, tinc una entrevista amb el bisbe Joan Godayol, un home que conec d'aprop perquè fa molts anys que el seguim amb la Maria Coll. Torna a saltar la llum i hem de fer l'entrevista a les fosques, amb una gravadora. Primer els llums d'emergència ens il·luminen de forma deficient però suficient com per fer la feina, però al cap d'uns minuts s'apaguen i ens quedem a les fosques. Godayol, bregat en mil situacions, ni s'immuta i segueix parlant, com si res. Al·lucino. I així ens quedem, conversant -vaig tirant de memòria del guió, sort que tinc memòria- durant vint minuts sense veure'ns les cares. Al final de la gravació em permeto la llicència de dir-ho en públic. L'absència de llum, en el fons, ha reforçat la comunicació entre jo i ell. Quines coses.

El que deia: un dia més satisfet de la feina que faig.

PP i CiU, parella possible?

El Partit Popular ens convida a dinar als periodistes locals uns dies després que ho fes l'alcalde en el tradicional dinar de Nadal. De moment el principal partit de l'oposició, Convergència i Unió, no ho ha fet i no estaria de més que ho fessin i així el flamant i telegènic candidat dels nacionalistes, Joan Mora, ens comencés a ensenyar les seves cartes de cara al maig de l'any que ve (no, d'aquest any, ja m'equivocava!). Paulí Mojedano, que ha demostrat una vegada més el seu coneixement de la ciutat -cosa que a banda d'ell i els socialistes la resta de partits només poden dir amb la boca petita-, ens ha explicat que si el PP governa Mataró el paper de l'administració deixaria de ser -suposant que ara ho fos, que tampoc és cert- ofegar la iniciativa privada sinó col·laborar-hi amb molta més intensitat (el Patronat de Cultura, per exemple, desapareixeria per passar a ser una fundació que busqués la iniciativa privada). En segon lloc Mojedano ha apuntat que el PP sabria crear moltes més oportunitats econòmiques per a la ciutat i aquí ha recordat per enèssima vegada l'afer del Museu del Rock i el del Parc de les Aus. Finalment, els populars han reconegut que per governar necessiten la Convergència i Unió de Joan Mora. La pregunta és, en tot cas, si els convergents voldran pactar amb ells. Els ho haurem de preguntar. De moment sabem dos detalls contradictoris -en relació als populars- de Joan Mora: que és un liberal convençut com el seu amic Joan López -excap de llista del PP, amb qui tenen una retirada i tot- i que nacionalment voldria ser l'ambaixador català a Madrid. Caldrà veure quina cosa prima Mora en una hipotètica hora de la veritat en què hagués de triar entre ser comparsa dels socialistes o formar un govern de centredreta amb els de Josep Piqué.