Rèquiem de Santes
"Encara hi ha Festa Major?", sento que pregunta algú a mitja tarda del dia 29 a la Ronda Barceló. És dimarts i deu pensar que passat el cap de setmana la festa es deu haver acabat, obviant que aquests dies la capital del Maresme viu a partir dels números de la jornada, no pas del dia de la setmana en què ens trobem. Doncs no, cinc dies després de l’inici encara hi ha gent a la ciutat amb ganes de disbauxa. Fent el símil amb Astèrix uns irreductibles Santeros s’atrinxeren per unes hores al Parc Central per mantenir la flama de la festa encesa encara mig dia més, sense voler-se donar per vençuts, malgrat l’evidència.
L’ambient al Parc és una mica depriment, parlant amb franquesa. Hi ha ganes de festa però sobretot ambient de “no voler desprendre’s” de la festa, de no voler “morir” a la normalitat, fer que les aigües tornin al seu riu. És un contrasentit, perquè si la disbauxa no és puntual i es converteix en permanent perd la seva gràcia. En això de les contradiccions els humans en som els reis! Però la realitat s’imposa i les coses s’acaben. L’equip de so del Ball de Fi de Festa s’espatlla dues vegades i esdevé la metàfora perfecte: la Festa comença a defallir, comença a “fer figa”. És el síndrome del dia 29: el gelat que es desfà i regalima, el refresc que s'esbrava, el petard que fa llufa... Una baixada de tensió del circuit elèctric imperdonable de cara a l’Institut Municipal d’Acció Cultural (quan sortirà sol, dir aquest nom, en comptes de Patronat de Cultura?) si no fos que estem ja a les acaballes de la festa. La repetició de les cançons, per exemple el Boig per tu de Sau que toquen tan la Cimarrón com la Girasol, acaba de generar aquest gust a repetit, a passat, a peix podrit –si molt m’apures-, que fa el ball de fi de festa.
Més coses. Com que la violència també s’ha d’externalitzar a partir d’un moment determinat –no sabria dir-vos, les dues, les tres- les cadires que fins poca estona abans servien per seure-hi ara comencen a posar-se unes sobre les altres, de forma gairebé màgica i a crear un nou objecte –el cadiròdrom- que quedaria bé en un museu d’art contemporani o a Can Xalant mateix. L’incivisme –i la ràbia de la gent per la festa- es posen de manifest un cop més. Quina pena. Després a l’IMAC li faltaran cadires per les festes de barri...
En marxar, mentre la musica s'extingeix darrera les meves orelles veig un noi i una noia que s'estimen en moviment vertical, parelles que tracten de reconciliar-se got en ma en una zona buida de personal i nòvios sortits del forn que tornen cap a casa o baden en els bancs de la zona, acaramelats: s'han acabat les Santes 2008, però paradoxalment veiem que alguna cosa nova ha nascut. Comprovarem si arriba en vida a les Santes de 2009. Ja ha començat el compte enrera.
L’ambient al Parc és una mica depriment, parlant amb franquesa. Hi ha ganes de festa però sobretot ambient de “no voler desprendre’s” de la festa, de no voler “morir” a la normalitat, fer que les aigües tornin al seu riu. És un contrasentit, perquè si la disbauxa no és puntual i es converteix en permanent perd la seva gràcia. En això de les contradiccions els humans en som els reis! Però la realitat s’imposa i les coses s’acaben. L’equip de so del Ball de Fi de Festa s’espatlla dues vegades i esdevé la metàfora perfecte: la Festa comença a defallir, comença a “fer figa”. És el síndrome del dia 29: el gelat que es desfà i regalima, el refresc que s'esbrava, el petard que fa llufa... Una baixada de tensió del circuit elèctric imperdonable de cara a l’Institut Municipal d’Acció Cultural (quan sortirà sol, dir aquest nom, en comptes de Patronat de Cultura?) si no fos que estem ja a les acaballes de la festa. La repetició de les cançons, per exemple el Boig per tu de Sau que toquen tan la Cimarrón com la Girasol, acaba de generar aquest gust a repetit, a passat, a peix podrit –si molt m’apures-, que fa el ball de fi de festa.
Més coses. Com que la violència també s’ha d’externalitzar a partir d’un moment determinat –no sabria dir-vos, les dues, les tres- les cadires que fins poca estona abans servien per seure-hi ara comencen a posar-se unes sobre les altres, de forma gairebé màgica i a crear un nou objecte –el cadiròdrom- que quedaria bé en un museu d’art contemporani o a Can Xalant mateix. L’incivisme –i la ràbia de la gent per la festa- es posen de manifest un cop més. Quina pena. Després a l’IMAC li faltaran cadires per les festes de barri...
En marxar, mentre la musica s'extingeix darrera les meves orelles veig un noi i una noia que s'estimen en moviment vertical, parelles que tracten de reconciliar-se got en ma en una zona buida de personal i nòvios sortits del forn que tornen cap a casa o baden en els bancs de la zona, acaramelats: s'han acabat les Santes 2008, però paradoxalment veiem que alguna cosa nova ha nascut. Comprovarem si arriba en vida a les Santes de 2009. Ja ha començat el compte enrera.
Comentaris
Em dic Ester Riera, i sóc de Vilassar de Mar. Fa dos estius vaig estar a Bòsnia, i avui, remenant pel youtube, he vist que has penjat un reportatge sobre Mostar, però es talla molt i no el puc veure bé. El tens publicat? Si és així m'agradaria saber on trobar-lo per poder adquirir-lo. T'agraïria que em responguessis a ester_ri@yahoo.es.
Moltes gràcies
Ester