dissabte, de febrer 08, 2014

Bòsnia torna a les nostres pantalles



Aquests dies torna a les nostres pantalles Bòsnia i Hercegovina, el país de l'antiga Iugoslàvia que va viure entre 1992 i 1995 una sagnant guerra entre les forces lleials al govern legítim de la república constituïda el 6 d'abril de 1992 i els radicals serbis i croats respectivament que va provocar més de 100.000 morts. Torna a les pantalles no perquè hi hagi enfrontaments interètnics sinó per les protestes violentes de la població normal i corrent de les principals zones urbanes -Tuzla, Sarajevo, Zenica, Mostar i Banja Luka (de fet Banja Luka és una ciutat sèrbia, de manera que les protestes són generalitzades i no en funció de l'ètnia que pobla majoritàriament cada ciutat, cosa que en sí és una gran notícia)-.

Anem a això, precisament. Bòsnia és un formalment un estat reconegut per l'ONU i amb ple reconeixement internacional, però a la pràctica no funciona com un estat integral sinó com una mena de confederació: les dues parts que la integren -la Federació de Bòsnia i Hercegovina, de majoria musulmana i croata, i la República Srpska- són dos ens totalment autònoms, amb constitució i poders executius, legislatius i judicials propis, i en canvi les atribucions del govern central són mínimes -gestió de la política exterior, diplomàtica, financera i de comerç així com de les aduanes internacionals-. Per no tenir, Bòsnia no té ni un president sinó una presidència rotatòria en què un bosniomusulmà, un croat i un serbi es van rellevant cada vuit mesos. Són dos entitats sobiranes unides per un petit cordo umbilical comú.

Això ho sap tothom a la comunitat internacional, però de cara enfora aquestes institucions comunes són les úniques amb qui els diferents estats i organitzacions supranacionals mantenen relació. I la situació és un peix que es mossega la cua: com que qui talla el bacallà, en realitat, són les dues entitats de forma totalment autònoma, no hi ha manera d'avançar en aspectes com la integració amb Europa i en general amb totes aquelles polítiques que permetrien que l'estat bosnià pogués funcionar. En realitat, en relació a les decisions comunes, qui mana és l'Alt Representant de les Nacions Unides, una mena de virrei que ara mateix recau en la figura de Valentin Inzko, perquè les dues entitats no es posen d'acord gairebé mai -ha usat les seves capacitats en més de 900 ocasions, fins i tot per imposar moneda, bandera i himne conjunts-.

Els manifestants, de fet, protesten contra aquest estat ineficient que, dibuixat el retrat, és obvi que no podrà funcionar mai. Essencialment perquè els elits polítiques de les tres -suposades- ètnies en lluita no cedeixin ni un pam del seu poder -cal tenir en compte que la complexitat dels acords de Dayton va significar l'aparició de 16 càmeres legislatives, 13 governs, 13 primers ministres, 130 ministres i 613 parlamentaris, amb el seguit de prebendes que tothom pot imaginar-. Mostra d'això és que segueix existint un servei postal propi a la zona de cada ètnia: malgrat que una de les dues entitats és una Federació de Bòsnia i Hercegovina que uneix croats i bosniomusulmans, a la pràctica subsisteixen elements que la posen en dubte constantment.

La situació econòmica del país, com també resulta fàcil imaginar, és catastròfica: el salari mitjà és d'uns 420 euros, ni  la meitat del que es considera necessari per sobreviure; la taxa d'atur -segons el Banc Central- és de 27,5% de la població activa -encara que l'atur real arribaria fins al 44%- i un de cada cinc dels 3,8 milions de bosnians, independentment d'on visquin, viuen per sota del llindar de la pobresa. La corrupció, com també resulta verosímil, és aterradora precisament per la falta d'institucions pròpies de control.

Quina podria ser la conseqüència positiva d'aquestes protestes violentes? Que obligués d'una vegada per totes a la -aquí si que el qualificatiu s'hi escau plenament- classe política bosniana -de totes les ètnies- a emprendre les reformes necessàries per dotar de molts més poders el govern central bosnià de manera que puguin implementar-se les polítiques de confiança i estabilitat institucional que fan falta des de fa tant temps. Fer un Dayton 2, vaja, una evolució de l'acord de pau segellat en aquella base nordamericana, a Ohio, que en el seu moment va servir per aturar la guerra però que no serveix per una situació on es pretengui arribar a la pau.

És clar que els adversaris a la cessió de competències són absoluta majoria -especialment entre els líders serbis, que temen quedar diluïts davant l'ètnia bosniomusulmana, majoritària al país; també els croats han creat una Assembla Nacional pròpia que aspira a la creació d'una tercera entitat sobirana-. De fet, els serbis van arribar a convocar un referèndum per consultar la seva població sobre decisions de l'Alt Representant en relació a noves institucions comunes -agitant de passada el fantasma d'un referèndum definitiu sobre una eventual unió amb Sèrbia-. El primer ministre de l'entitat sèrbia, Milorad Dodik, ha arribat a referir-se al procés català com la mostra de què la seva entitat també hauria de poder celebrar un referèndum per decidir el seu futur. Fixin-se com s'arriben a embolicar les coses...