dilluns, de juliol 21, 2014

La gràcia de tenir fe*

Glòria Barrete, 26 anys, periodista; des de fa mig any treballa a Cristianisme i Justícia, col•laborant en l'àrea de comunicació i administració, i és redactora al portal web CatalunyaReligio.cat, on s'ocupa del seguiment de les ordes religioses i del blog de les 'Homilies del Papa Francesc'. Actualment viu a Sant Feliu de Llobregat, tot i que ha viscut una temporada a Barcelona i també a Mataró.

“Des de ben petita volia ser periodista; m'apassionava escriure, llegir, conèixer mil paraules i entendre els seus diversos significats, però anant als Salesians de Sarrià, coneixent el carisma de Don Bosco que ells tant bé encarnen avui dia, que vaig decidir que volia ser periodista d'informació religiosa”. Així de clar i concret. Simplement va quedar seduïda per l’aposta de Don Bosco pels més desafavorits i va decidir que tot allò ella volia ajudar a comunicar-ho i que, mitjançant el periodisme, ho podia fer.

L’exercici d’aquesta professió l’ha fet des dels mitjans i també des de l’altre costat de la barrera, des de l’òrbita d’aquells que emeten els missatges. Així, va estar treballant tres anys en el Bisbat de Barcelona, portant la comunicació de la delegació de Pastoral Universitària, on va poder apreciar “les múltiples espiritualitats que hi ha a la diòcesi i la gran tasca que fan les Càritas i el treball constant i acurat dels mossens de parròquia”.

Treballant tant a Cristianisme i Justícia com a CatalunyaReligio.cat afirma sentir-se ben còmode, “espiritualment parlant, i més realitzada com a persona”. “Cristianisme i Justícia em permet conèixer la reflexió teològica i social des de l'òptica de la lluita per la justícia. Una perspectiva que m'atrau moltíssim; crec en una fe encarnada en les persones, que es tradueix en motor de canvi social i que a mi personalment m'ajuda a ser més conscient i més compromesa amb el món”, afirma amb entusiasme.

Prové d’una família que, tot i considerar-se cristiana, no ha estat mai excessivament practicant en el sentit d’assistir als oficis religiosos: “Si sóc creient és gràcies a les persones que m'he anat trobant per la vida: en Jordi Lleixà, el salesià que va portar el nostre Grup de Fe; en Domènec Valls, titular de l'esplai Martí-Codolar quan jo era voluntària; també en els infants de l'esplai, del barri del Carmel de Barcelona... persones que per mi eren els rostres de Déu. Són petits moments, que per altra gent potser són casualitats o passen desapercebuts, però on jo veig Déu”.

Què canviaria a la seva vida si no fos creient? “No seria tant feliç ni tampoc tindria sentit la meva feina; seria molt complicat per mi comunicar una cosa que desconec o que no crec. Si no fos creient segur que m'hauria estalviat moltes converses argumentant que els creients som persones normals, amb neguits i desitjos, però també m'hauria perdut conèixer moltes i moltes persones que han configurat la meva vida i l'han enriquit moltíssim”.

“Jo sóc creient perquè em fa feliç. Així de fàcil. El projecte de Jesús m'atrau i em sembla de plena actualitat. A més, sempre m'ha costat de creure que una cosa que fa tant feliç a tanta gent -la fe- pugui ser negatiu o pura inventiva comercial d'uns quants”. Una manera ben interessant de contrastar la gràcia de tenir fe, és clar que sí.

* Publicat a la revista Foc Nou del mes d'agost-setembre.