Després de veure 'Asier y yo'...



Aquest post el faig tot just fa 48 hores després d'haver visionat el magnífic i honest film
 Asier y yo, dels germans Aitor i Amaia Merino, estrenada en la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, sobre la relació entre Aitor, actor de cinema -es va fer famós arran de la seva aparició a Historias del kronen-, i un amic seu de la infància, Asier Aranguren, que s'involucra a la banda terrorista ETA el 2002 i, amb motiu d'això, passarà diversos anys a la presó a França fins que queda en llibertat i es poden retrobar, just quan la banda anuncia la treva gairebé definitiva de gener de 2011.

No pretenc en aquesta entrada reflexionar èticament sobre la violència en el conflicte basc, perquè la meva posició és simple i diàfana: malgrat tots els malgrats -actuacions antidemocràtiques de les forces de seguretat, tortures als presos, dispersió d'aquest mateix col•lectiu, atacs contra l’entorn d’ETA amb el tancament de diaris...- per a mi res pot justificar l'exercici de la violència un cop és possible presentar-se a unes eleccions -a partir de 1978- en les quals totes les opcions polítiques tenen cabuda. Fins i tot encara que la Carta Magna espanyola no inclogui el Dret a l'Autodeterminació –i fins i tot l’amenaci- de les diferents nacions presents a l'Estat Espanyol -aquest ha estat sempre l'objectiu d'ETA i del seu braç polític- i que, a la pràctica, canviar la llei fonamental espanyola sigui gairebé impossible. Res, la vida de cada persona està per sobre d'això. Només estaria disposat a contradir-me en el cas de les dictadures o ocupacions militars d'un territori, però aquest no és el cas a Espanya un cop es va aprovar la Constitució. Ho sento però no. Aquest post, doncs, no pretén parlar d’ètica sinó de política: fer una lectura política del final d'ETA i dels, al meu entendre, inexistents guanys polítics que pot apuntar-se la banda després de gairebé 50 anys d'existència.

Al final de la pel·lícula, quan Asier Aranguren ja és fora de la presó i escolta per ràdio l'anunci de la treva –la primera- del gener de 2011, el coprotagonista del film diu: "Guanyarem". Què entenc jo que vol dir ell quan afirma "guanyarem" en aquest citat moment? Doncs entenc que es refereix a què, amb la desaparició de l'activitat armada, les possibilitats polítiques d'aconseguir la majoria electoral del País Basc augmenten i que, per tant, serà més fàcilment possible aconseguir els objectius històrics d'ETA i de l'esquerra abertzale -l'autodeterminació i la territorialitat-.

Ja m'havia fet aquesta reflexió altres vegades però arran de veure la pel•lícula, no puc deixar de donar-hi voltes, de nou: si al final la conclusió de mitja dècada de lluita armada és que val més "deixar-ho" estratègicament perquè canalitzant políticament aquestes idees el resultat pot ser molt més eficaç... perquè aquesta decisió es pren el 2011 i no el 1978 o el 1980 o el 1985? Hi ha alguna motivació política, algun guany polític, per haver aguantat aquesta pesadíssima càrrega durant tants anys més? Pot ETA i l’esquerra abertzale esgrimir-ne algun? Cada vegada que m'he fet aquesta pregunta he arribat a la mateixa conclusió. No. Lamentablement per ells, no. Perquè dic que no, amb tanta contundència? Perquè en cap cas, ni l'objectiu del Dret a l'Autodeterminació ni la Territorialitat –el cor bàsic de les reivindicacions del moviment abertzale d’esquerres- han estat reconeguts en aquest inici de segle XXI, més aviat al contrari. No crec que ningú pugui contradir aquesta tesi, sobretot en la primera qüestió: precisament en la mesura en què l’estat ha aconseguit acabar policialment amb ETA sense cap concessió política, els poders fàctics espanyols han convertit la negació d’aquest dret en una qüestió d’honor –i per això és tan difícil la solució a la demanda que ara fa Catalunya-: “Un cop aconseguit acabar amb ETA, amb tot el que ha comportat, menys encara donarem el Dret a l’Autodeterminació a cap regió espanyola. Ni parlar-ne. Significaria tirar per la borda l’esforç de molts anys”. En aquest sentit, el moviment sobiranista català –exquisidament pacífic- haurà fet molt més per la lluita “autodeterminista” que no pas ETA en 50 anys.

Admès això, que es pot discutir com tot a la vida però que em sembla que són faves comptades, des del món de l’esquerra abertzale s’acudeix a un altre argument per donar “sentit polític” a la desaparició d’ETA, un argument una mica més convincent però que, analitzat de prop, suggereix poca rellevància en termes històrics: l’augment del suport electoral de Batasuna –o les formacions de segon grau que s’han constituït, com Bildu o Amaiur- en convocatòries electorals posteriors al final de l’activitat armada d’ETA. És a dir: ETA plega però ho fa perquè creu que la seva desaparició comportarà un fort augment a les tesis independentistes al País Basc.

Analitzem-ho amb una mica de detall, començant per les eleccions generales espanyoles: els millors resultats de Herri Batasuna en unes eleccions generals espanyoles, el 1986 (231.722 vots) van ser superats el 2011 per la coalició Amaiur (333.628) i això portaria a abonar la tesi que apuntàvem. Però 1) cal tenir en compte que Amaiur representa més que l'antiga HB perquè inclou Eusko Alkartasuna i Aralar, i 2) només cal mirar altres eleccions, com les eleccions europees de 1987, per adonar-se que la formació abertzale ja havia aconseguit fins i tot superar aquest llindar electoral en el passat -360.952 vots, concretament, tot i que les europees, en ser de circumscripció electoral única, permetien rebre vots d'altres punts de l'estat, en especial Catalunya, d'on van sortir 39.692 vots-.

Traslladant el càlcul en les municipals observem que, també el 2011, en efecte Bildu (Batasuna més EA, de nou, i altres formacions minoritàries com Alternatiba) va aconseguir 276.134, un pèl més del que, en solitari, havia aconseguir el 1999 -272.446 vots-, que són les anteriors eleccions amb uns millors resultats a nivell del País Basc, sota les sigles d’Euskal Herritarrok (EH). Altre cop, però, la comparativa no és exacte perquè no es pot considerar que EH de 1999 representi el mateix que Bildu ara.

I finalment fixem-nos en les autonòmiques: el 2012 EH Bildu –que, de nou, inclou Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba a banda de Sortu, que seria el successor de la HB dels anys 80- va treure 276.989 vots, mentre que el 1998, quan havia tret els anteriors millors resultats, n’havia obtingut 224.001. Conclusió també en aquest cas: millors resultats sobre el paper però amb tota seguretat atribuïbles a l’estratègia d’“acumulació de forces sobiranistes” pregonada des de l’esquerra abertzale.

Després de 2013, any sense convocatòries electorals, a les europees del maig passat, la referència electoral que tenim més propera, el nombre de votants de la formació abertzale EH Bildu en el marc de la coalició Els Pobles Decideixen va ser de 324.534 -177.694 al País Basc i 44.129 a Navarra, sumant tot plegat 221.823 de vots en clau abertzale basca, per donar les dades més afinades-. En tot cas, bastants menys dels 360.952 vots aconseguits a tot Espanya per Txema Montero el 1987.

Resumint, de moment a les europees l’esquerra abertzale no ha superat els seus millors registres històrics (324.534 el 2014 versus 360.952 el 1986) i si que ho ha fet pels pèls a les municipals de 2011 (276.134 vots versus 272.446 de 1999), lleugerament a les autonòmiques de 2012 (276.989 vots versus 224.001 de 1998) i clarament a les generals (333.628 versus 231.722 de 1986).

Què suggereix, tot aquest doll de dades? Doncs que si bé resulta obvi que l’esquerra abertzale, gràcies en part a la desaparició d’ETA però sobretot a la suma amb altres forces nacionalistes i d’esquerres del País Basc, ha recuperat –en el pitjor dels casos- o superat –en la majoria dels comicis- els seus millors registres històrics, no s’ha produït un avenç rellevant i profund que pugui servir per donar “sentit polític” a la mort d’ETA com a organització militar. Tampoc s’ha produït una cosa que si que es podia haver produït el 1998, amb el Pacte de Lizarra, si ETA hagués acceptat llavors els termes de la rendició: que el PNB fes el salt a l’independentisme explícit com ha fet CDC a Catalunya a partir de 2012. A data d’avui, el PNB segueix vacil•lant com ho ha fet històricament entre l’autonomisme i l’independentisme però sense cap voluntat d’apostar per la segona línia com va fer en el període del Pla Ibarretxe.

Tornem, doncs, al principi de la reflexió: què poden pensar, en termes polítics, totes aquelles persones que han pres part activa d’ETA en els darrers trenta o quaranta anys, respecte el resultat polític de la seva lluita? Evidentment no em pertoca a mi opinar per ells, però un cop d’ull als fets i a les dades permet certificar que la permanència de la banda terrorista ETA en la vida política basca des de la represa democràtica del 78 fins al seu anunci de treva definitiva el 2011 no ha aconseguit cap dels objectius polítics que es proposava. Ni tampoc un augment rellevant del seu bloc electoral, almenys de moment. I que, per tant, és l’estat espanyol qui ha aconseguit el que es proposava: el final de la banda sense pagar cap contrapartida política. Potser si ETA hagués deixat les armes el 1998 o el 2006 podria haver aconseguit algun guany polític més, com la unificació de tot el sobiranisme –de dretes i d’esquerres- al País Basc, però l’organització armada ha dit adéu tan tard i tan malament que tot el seu recorregut ha quedat en entredit.

Segurament a Asier Aranguren no li fa cap gràcia adonar-se d’això, però un anàlisi polític assossegat porta a aquestes conclusions. Allò que ETA i l’esquerra abertzale repetia i una altra vegada –“Sense resolució del conflicte polític no hi haurà cessament de la violència”- haurà resultat totalment incert.

Comentaris

mireia ha dit…
Benvolgut,

No estic d'acord amb tu en l'afirmació que el propòsit d'ETA i el seu braç polític fos aconseguir el dret a l'autodeterminació dels pobles. No ho han dit mai això. Ells han expressat la voluntat de la independencia de les 7 províncies basques. Malgrat que, al meu entendre, no és el que desitjaven o, al menys tots.
mireia
mireia ha dit…
Benvolgut,

No estic d'acord amb tu en l'afirmació que el propòsit d'ETA i el seu braç polític fos aconseguir el dret a l'autodeterminació dels pobles. No ho han dit mai això. Ells han expressat la voluntat de la independencia de les 7 províncies basques. Malgrat que, al meu entendre, no és el que desitjaven o, al menys tots.
mireia
mireia ha dit…
Hola,
A diferencia de tu, no puc justificar la violencia en cap cas, ni en dictadures, ni en règims militars, mai, en cap cas.
M'ha agradat molt el teu article.
Em sembla que no estàs assebentat que l'Asier torna a ser a la presó.
Atentament,
Mireia lluch bramon
Joan Salicru ha dit…
(a la Mireia Lluch)

Mireia,
M'ha sorprès molt alegrement que hagis pogut llegir el meu article i que t'hagi agradat.
M'he assabentat que l'Asier torna a ser a presó gràcies al propi Aitor Moreno, amb qui ens hem comunicat via Twitter.
Respecte l'ús de la violència: jo no en sóc partidari mai, però estic disposat a dialogar amb els que asseguren que davant una dictadura el seu ús és necessari.
Moltíssimes gràcies,
Joan

(a la "mireia", entenc que "una altra Mireia)
Mireia,

gràcies també pels teus comentaris. A veure, sempre és ambivalent -com en el cas català que ens ocupa- si els moviments independentistes demanen el dret a l'autodeterminació o la independència; una cosa va amb l'altra. Jo diria, però, que històricament ETA si que s'ha pronunciat perquè "el poble parli". En el seu comunicat de dissolució, per exemple, s'hi pot llegir: "El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición". Això es refereix al dret a l'autodeterminació i crec que està amb línia amb la seva línia discursiva històrica. Però vaja, tot es pot debatre!
Una abraçada,
joan
mireia ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Salicru ha dit…
D'acord, Mireia. No sé qui ha suplantat la teva persona, però vaja, missatge rebut! Bona nit.

Entrades populars