dimarts, de gener 13, 2015

'En el cap de...' el pequeño Nicolás*

Mentida. Tots els que em critiqueu sou uns hipòcrites. Faig el que molts de vosaltres desitjaríeu fer i no us heu atrevit a fer. Qui no vol ser famós, exhibir-se, triomfar, tenir èxit? Sí, d’acord, sóc un reflex de la societat post-moderna, dels baixos instints de “tocar cuixa” amb els famosos, amb els governants, amb els que manen... però i què? És que vosaltres no? Quants suspireu perquè un famós us respongui a Twitter? Per aconseguir fer-vos una selfie amb algú rellevant i poder-lo penjar al vostre Facebook i Instagram? I llavors seure davant l’ordinador i esperar que no parin de sortir cors i més cors en senyal d’aprovació? Va, que se us veu molt el llautó, nanos! Faig el mateix que vosaltres... només que a més gran escala. I per què ho faig, això? Doncs perquè vinc d’una família humil que ho ha tingut molt difícil i a vegades no saps com sortir-ne’n, a la vida. Us sona a vosaltres, això? O és que sou uns pijos rematats? Ah, que això us sembla una mena de prostitució? Doncs alguna cosa així, però tot és culpa vostre. Si una persona com jo hagués pogut tenir les oportunitats que necessitava per sortir-se’n, no li hauria calgut recórrer a aquestes martingales. Ara, almenys, amb els calers que he fet de les meves aparicions a les televisions, sobretot, m’hauré procurat uns recursos per poder viure tranquil durant un temps. Després em tocarà buscar alguna cosa per treballar de veritat... però almenys ara tothom em coneix i segur que hi haurà qui em voldrà donar feina, només pel simple fet de tenir un famós a prop. Ara sóc jo, el famós!

* Article aparegut a la revista Valors del mes de gener de 2015.