dilluns, de març 02, 2015

Molt soroll 2.0… i molt poques propostes econòmiques*

Quan queden una mica menys de noranta dies per les eleccions municipals del 24-M sorprèn la poca pressa que semblen tenir les formacions polítiques locals en presentar les propostes que pretenen que siguin claus el proper mandat; més enllà d’apel·lacions genèriques a construir “una ciutat pensant amb les persones” es troba molt a faltar sobretot propostes en el camp econòmic, en el camp de la nova generació d’economia productiva, per a reduir el principal problema que segueix tenint la ciutat, l’atur.

Segurament un dels motius és que els partits que tenen representació institucional estan instal·lats en la dinàmica de comissions informatives i plens municipals, amb poc espai per anar una mica més enllà del dia a dia de la política municipal, se sigui del govern o de l’oposició. I, pel contrari, els que no són al consistori acusen precisament aquesta absència, que es tradueix en poc coneixement de la ciutat i inconcreció d’aquestes possibles propostes. Combinar llums llargues i llums curtes, especialment en política municipal, sembla difícil.

Aquesta, però, és la principal qüestió a la qual haurien de donar resposta les formacions polítiques. A l’espera de què hi hagi algun posicionament novedós en aquest sentit, PSC i CiU participen d’un cert consens en seguir treballant les línies de promoció de l’economia que la ciutat ha posat en pràctica els darrers temps: el Tecnocampus amb la seva aposta universitària cada cop més àmplia i per la implantació d’empreses nascudes en el seu sí o alienes, un turisme vinculat a Barcelona però que pot aprofitar també les platges i l’oferta local comercial i gastronòmica, un intent de generar una pista d’aterratge a les empreses tèxtils que es relocalitzen a la ciutat així com una política de grans esdeveniments per sortir al mapa català -la Festa del Cel o la nonata festa al voltant del període barroc que el govern volia tirar endavant aquest mandat com a gran novetat i que havia de substituir el Festival Shakespeare, el mascaró de proa de l’anterior tripartit-…

Són iniciatives la majoria de les quals en realitat venen heretades dels darrers tripartits o que no s’hi contradiuen formalment i amb les quals l’Esquerra Republicana de Francesc Teixidó podria estar també força d’acord -no en va, les primeres idees sobre el turisme i sobre recuperar la vocació marítima de la ciutat provenen de l’alcaldable Toni Civit, el 2003-.

Fora d’aquestes tres formacions, què diuen la resta de partits? Des del Partit Popular es fa un imprecís discurs de posar en valor els elements històrics de la ciutat per projectar-la arreu -el primer tren o el tèxtil, per exemple- i de reviscolar el comerç del centre de la ciutat -l’encerta, però, quan es refereix a les possibilitats no explorades de finançaments d’aquest tipus d’operacions per part del govern central-, la CUP insisteix en la seva aposta per l’economia de proximitat, social i cooperativa -en el camp alimentari, lligar Cinc Sènies i mercats municipals pot tenir un bon recorregut- i Plataforma per Catalunya insisteix en el frame de la immigració i reclama la màxima contundència amb aquells establiments comercials que infringeixen les lleis. Qui potser fa una proposta més concreta i per tant més arriscada és, en el marc de la voluntat de reindustrialitzar la ciutat que la pràctica majoria de les formaciones comparteixen, ICV-EUiA, que apunta la possibilitat de vincular el polígon del Pla d’en Boet a la indústria nàutica produint teixits adequats per a embarcacions.

No són males idees, en absolut, però es troben a faltar idees fresques, contundents, més globals, idees que puguin suposar un nou pas endavant per a la ciutat com en el seu moment el va prefigurar el propi Tecnocampus, èxit reconegut ara per pràcticament tothom. Dos mandats enrere, el 2007, el llavors candidat del PP Paulí Mojedano ens deixava bocabadats als periodistes amb propostes com la ciutat de la gent gran, el barri ecològic a la part baixa de les Cinc Sènies -al costat de Sant Simó- i tota l’aposta per la temàtica nàutica -el Mataró Marítim-, que tard o d’hora reviscolarà amb força perquè és la gran diferència que Mataró té amb les altres ciutats mitjanes catalanes amb qui podria competir.

De fet, l’agermanament -de tipus econòmic, per primer cop- que aquest mandat s’ha signat amb Fort Lauderdale, a Florida, té el seu origen en el Mataró Marítim de Mojedano. També la instal·lació de l’hotel Atenea a tocar del Port de la ciutat -un gran èxit d’aquests darrers quatre anys- n’és una bona mostra. Les potencialitats d’aquell projecte encara són ben vigents.

Els partits responen amb evasives, amb apel·lacions a les falta de capacitat econòmica o amb invitacions a la calma quan se’ls pregunta per aquesta qüestió. Certament, segons com, tres mesos és molt de temps i noranta dies són molt pocs. Però ens juguem que els ciutadans vagin a les eleccions a validar propostes concretes dels partits. I malgrat que no està a les mans generar llocs de treball, altres exemples de ciutats mitjanes catalanes -l’aposta de Manresa per la logística al cor de Catalunya, la de Girona pels festivals de cultura gairebé cada cap de setmana quan comença la primavera, la de L’Hospitalet de construir un districte de la indústria cultural o la de Sabadell per esdevenir una ciutat intel·ligent, per citar quatre exemples- demostren que és possible generar entorns, marcs, en els quals floreixi l’activitat econòmica.

La feina de la política és precisament centrar l’eix d’aquesta acció, decidir per quina de les múltiples apostes fem via i possibilitar que la ciutat s’hi encamini, amb aliança (especialment ara) amb empreses privades o amb altres administracions. Marcar horitzons agosarats, que il·lusionin i generin esperança, sobretot en un període en què hem perdut una caixa d’estalvis com Laietana i importants empreses del sector cultural com Robafaves.

Doncs això és el que no estan fent els diferents partits de la ciutat. O no amb prou contundència, en tot cas. Falta arriscar, moure’s, apuntar ben amunt. Falta il·lusió. Així de difícil… i així de senzill. Enlloc d’això, un soroll eixordador en l’àmbit 2.0, les petites rancúnies dels uns amb els altres i una dinàmica de tuits i contratuits… no presagien res de bo respecte veure una campanya autènticament constructiva i prepositiva.

* Article publicat a LaRiera48, pàgina web d'anàlisi política local de Mataró que fem amb Toni Rodon i Ramon Radó.