dijous, d’agost 13, 2015

La història fallida del 'tripartit central' de Mataró*

Els quatre regidors obtinguts per Esquerra Republicana a les darreres eleccions: Joaquim Camprubí, Francesc Teixidó, Anna Salicrú i Ignasi Bernabeu. Els quatre regidors obtinguts per Esquerra Republicana a les darreres eleccions: Joaquim Camprubí, Francesc Teixidó, Anna Salicrú i Ignasi Bernabeu. Foto: Mataronoticies.cat 

La nit de les eleccions, els socialistes locals van viure una sensació estranya: contra pronòstic, ho havien aconseguit. Havien sabut mantenir tots els seus potencials votants i, davant la fluixa campanya que va fer CiU, s'havien imposat als rivals. Davant la victòria inesperada, replegament ideòlogic. Per això, en els primers compassos posteriors al 24 de maig, els socialistes van voler escenificar la voluntat d'arribar a un acord amb els dos socis clàssics d'esquerres -ICV-EUiA i ERC- per al nou mandat, repetint la fórmula del  tripartit que els socialistes van dominar entre 2003 i 2011.

Tot i que Francesc Teixidó (ERC) la nit electoral ja va rebutjar aquesta possibilitat i que Esteve Martínez (ICV-EUiA) també es va desmarcar de la jugada argüint els seus mals resultats electorals, el PSC va trigar a admetre que el pacte més obvi i més consistent donades les circumstàncies passava per arribar a un acord amb els adversaris convergents. I en tot cas, incorporar -a posteriori- a aquesta dinàmica els republicans, amb qui les coincidències a nivell social eren molt clares. Era un temps necessari per digerir el resultat i per preparar els propis per unes negociacions que acabarien amb un acord amb una o dues formaciones independentistes.

Així, superat el període de gesticulació política a l'esquerra, els socialistes van començar el trànsit pels camins de la real politik ja entrat el mes de juny. I tot i que el dibuix semblava cantat -després de quatre anys amb minoria de CiU, ara tocava un govern ampli de tres partits centrals a Catalunya amb quinze regidors, un per sobre de la majoria absoluta- el cert és que des d'un bon principi les negociacions entre les tres formacions -PSC, CiU i ERC- no van anar bé.

De fet, el procés negociador va començar d'una forma poc ortodoxa, amb una trucada d'Esteve Terradas, president local del PSC, a Jordi Surinyach, que tot i que no tenir cap càrrec a CDC ni a CiU a Mataró, és una persona molt propera a l'alcalde Joan Mora i ha estat un home clau per a resoldre expedients vinculats al Mataró de Tota la Vida que ell tan bé coneix per encàrrec directe de l'alcalde: l'afer del Pati del Cafè Nou, la posada en marxa de la Fundació Iluro post Caixa Laietana, el llargament desitjat Museu de Gènere de Punt a Can Marfà... Terradas i Surinyach són dos animals polítics nats, es coneixen des de fa més de quaranta anys, van fer la Transició junts i parlen un mateix llenguatge polític. I s'entenen, malgrat la distància en el camp nacional -de fet en el mandat passat ja van estar a punt d'aconseguir que Mora i Baron arribessin a un acord estable-.

Confirmat per part de Joaquim Fernàndez i Joan Mora el paper de Jordi Surinyach, es van constituir els equips negociadors evitant la presència dels propis caps de llista i situant-hi persones amb responsabilitat en el partit: CDC va designar doncs Jordi Surinyach i també la regidora Núria Calpe, el PSC el propi Esteve Terradas i el primer secretari del partit Xesco Gomar i ERC al nou regidor Joaquim Camprubí i a Sergi Penedès, cap de campanya dels republicans. Però a la pràctica qui van dirigir la negociació van ser Terradas i Surinyach, que van demostrar un cop més que eren capaços d'entendre's a la perfecció. Ara bé, que s'entenguessin entre ells dos volia dir simplement això, no que aquesta entesa a dos ajudés a construir un clima que fes possible el pacte del 'tripartit central'.

I això és exactament el que va passar: mentre uns parlaven amb un codi quasi xifrat fruit de la relació haguda durant dècades, els nouvinguts d'Esquerra es van sentir fora de lloc. Des d'un bon principi, especialment el to del negociador Jordi Surinyach -que va arribar a ser el 1999 alcaldable per ERC, recordem-ho- va molestar molt als republicans, que van advertir als nacionalistes que se sentien utilitzats com una simple crossa. I que la cosa no acabaria bé. La nau, tot just acabada d'enlairar, començava a patir pèrdues d'alçada.

Els convergents, sabedors que dins del grup negociador d'ERC hi havia qui apostava fort per ser al govern, insistien als independentistes de la necessitat de què hi entressin argumentant que les dues formacions juntes podrien condicionar fortament a David Bote en clau nacional. Però tampoc aquest argument va servir per convèncer-los. De fet, els republicans només veien un excessiu afany de repartiment de càrrecs en les propostes de CiU, sense entrar a parlar a fons del projecte, del relat de ciutat del futur. El seu enuig, de fet, anava en augment a mesura que prosseguien els contactes -acabaria explotant el dia de la investidura de Bote, amb un virulent discurs de Francesc Teixidó-.

Per altra banda, els republicans topaven amb una resistència total dels socialistes a donar-los cap petit trofeu amb què poder argumentar millor el pacte amb el PSC davant la miltància: que Mataró passés a ser membre de l'AMI -o organitzar una consulta a nivell de ciutat perquè els ciutadans hi diguessin la seva-, refermar que l'Ajuntament faria costat a la Generalitat passés el que passés després del 27-S i entregar els tributs municipals a la Hisenda catalana, un element més simbòlic que real perquè de moment aquests impostos la Generalitat els acaba ingressant a la Hisenda espanyola. Teixidó va demanar als socialistes que triessin dues d'aquestes tres propostes, però Terradas i Gomar s'hi van negar en rodó -no estaven disposats a cedir tant en terreny nacional-.

De manera que si bé amb els socialistes hi havia feeling social encara que no nacional, amb els convergents ni una cosa ni l'altra. I, per tant, Esquerra es va anar allunyant del procés, mentre l'acord entre CiU i PSC es va anar concretant sense més dificultats. Finalment,  després de deu dies de converses, cafès i reunions, els republicans van pensar que era millor quedar-se fora del govern i donar-li suport, en tot cas, de forma puntual i des de l'exterior.

El possible nou tripartit municipal mataroní -PSC, CiU i ERC-, doncs, no va arribar a ser; tan sols el PSC i CiU van decidir sumar els seus vots i investir David Bote com a nou alcalde de la ciutat. Socialistes i nacionalistes ho lamenten agrament en privat, però alguna cosa han hagut de fer malament per no atraure'ls en la nova coalició -o és que potser els socialistes tampoc estaven tant interessats en què ERC fos al govern, com han fer creure-.

La crisi entre CDC i ERC és especialment agre, i els nacionalistes retreuen als republicans no haver fet ús dels telèfons vermells dels que disposaven -Joan Mora, Miquel Rey...- per si la negociació encallava, com va ser el cas. Des de CDC es  recrimina "infantilisme polític" als republicans per no haver volgut assumir el xip de govern des d'un bon principi i els republicans responen lamentant l'afany d'arrambar cadires. Un mal ambient de treball per a dos partits que de cara al 27-S hauran de fer campanya conjunta en el marc de la candidatura Junts pel Sí, cosa que genera molta incomoditat en les files d'ERC -una cosa semblant de cara a aquests mateixos comicis passa amb ICV i voleMataró; ja se sap que la política fa estranys companys de viatge-.

Alerta, però. Que el tripartit no arribés finalment a ser com a tal no vol dir que a la pràctica no s'acabi configurant un sistema en el qual sí, efectivament en el govern només hi ha dos partits, però Esquerra Republicana emergeix com el soci preferent i estable que PSC i CiU necessiten. Això és el que segueix unint els socialistes i els republicans i el que ha fet que, malgrat el que va passar al mes de juny, les converses no s'hagin ni molt menys trencat, sinó que hagin prosseguit amb força fins i tot en ple agost.

Quin paper tindrà doncs ERC en els propers mesos i anys? Els de Francesc Teixidó tenen clar que la ciutat necessita una actualització del programari amb què Mataró funciona des de 1979; almenys una actualització, tot i que també podria ser necessari canviar de sistema. I així, a parer seu, projectes com el Tecnocampus s'haurien de replantejar i apropar-los a l'esperit inicial dels anys noranta, quan se'n va conformar la idea inicial. I aquí s'ofereixen per a pensar, per a dibuixar l'horitzó de futur de ciutat, el relat que reclamaven a les negociacions amb CiU i que els va semblar que era menystingut.

* Article publicat a LaRiera48, bloc d'anàlisi polític local que fem amb Toni Rodon i Ramon Radó.