dimecres, d’agost 05, 2015

Lesbos: només deu quilòmetres per entrar a Europa*

Un bot inflable ja usat, es desinfla a la costa nord de la illa de Lesbos. Foto: Àngels RibasUn bot inflable ja usat, es desinfla a la costa nord de la illa de Lesbos. Foto: Àngels Ribas/Valors

Un grup d'immigrants siris arribant al poble de Skala Skamnias, al nord de la illa de Lesbos. Foto: Àngels RibasUn grup d'immigrants siris arribant al poble de Skala Skamnias, al nord de la illa de Lesbos. Foto: Àngels Ribas/Valors

Un trenet per a turistes coincideix amb un grup de refugiats sirians fent camí cap a la capital de Lesbos, Mitilini. Foto: Àngels Ribas
Un trenet per a turistes coincideix al nord de la illa amb un grup de refugiats sirians fent camí cap a la capital de Lesbos, Mitilini. Foto: Àngels Ribas/Valors

Un drama humanitari succeeix des de fa mesos a les costes de les illes gregues limítrofes amb Turquia, a les quals milers de refugiats -sobretot sirians- intenten accedir per entrar així de forma legal al territori de la Unió Europea. JOAN SALICRÚ / FOTOS ÀNGELS RIBAS

“Sí, som sirians, hem vingut de Turquia en un bot. No volem fotos, si us plau”. És l’única cosa que afirma, amb sequedat, una noia de cabells marronosos, d'uns trenta-cinc anys, jaqueta rosa i ulleres fosques, en ser-li preguntada la seva procedència. Com tot el grup amb el qual viatja des de la seva terra natal, tragina una bossa esportiva amb tot allò que s'ha pogut emportar de la seva vida anterior, és a dir, ben poca cosa.

En el mateix moment, apareix en escena un petit tren turístic, d’aquells típics de les localitats costaneres, en el qual viatgen uns quants turistes. Aliens a la tragèdia, no s’adonen de qui són aquells que caminen a pocs centímetres seus ni tampoc del drama que porten a sobre. “N’hi ha que són turistes i altres només immigrants; un món, dues classes de persones” deia la cançó homònima de Els Pets a l’àlbum Respira (2001).

L’escena té lloc a les rodalies de Mithimna, la segona ciutat de l'illa de Lesbos, una de les que pràcticament toca a Turquia, en ple mar Egeu, i que s’ha convertit en un punt d’entrada diari de refugiats -sobretot sirians, en un seixanta per cent- que intenten accedir a la Unió Europea fugint de la guerra, com han fet ja quatre milions d'habitants d'aquest país. Curiosament, fins ara Lesbos era coneguda per ser la meca del turisme homosexual femení, amb un important festival d'aquest perfil que se celebra cada setembre. Ara, els titulars de Lesbos van per un altre costat. Alguns ja comencen a anomenar-la "la nova Lampedusa".

Són 440 els immigrants sense papers que entren a Grècia a través de les illes gregues cada dia, el segon país de la UE en nombre després d’Hongria, que ostenta el lideratge d’aquest lamentable rànquing amb 550, segons informava dimarts TV3 al Telenotícies Migdia.

Alguns dels immigrants que arriben amb les petites Zodiac de color negre decideixen anar per la costa oest de la illa i altres directament enfilen per les carreteres més costerudes de l’est. Vagin per on vagin, tots es retrobaran a Mitilini, la capital de la illa, on la policia els dóna estatus de refugiats polítics, cosa que els ha de permetre viatjar a la majoria de països de la Unió Europea.

Transitant per les diferents carreteres de la illa en columna, se’ls troba per tot arreu, al costat de les incomptables oliveres que omplen el paisatge de Lesbos: gent jove, silenciosa, extenuada per la calor de principis de juliol -han de fer almenys 24 hores de caminada per arribar a la capital-. En la seva majoria són homes joves, però també hi ha nens petits i dones. La seva cara enfosquida els delata així com la sensació d’haver sortit d’un mal son. I la seva forma de vestir, amb samarretes esportives i prendes el màxim de còmodes per viatjar.

"Cada dia n’arriben entre 200 i 250, sens dubte", explica amb resignació Evangelos Stylianou, propietari d'un restaurant a la minúscula localitat costanera de Skala Skamnias, just en el moment en què apareix una nova remesa d'emigrants que inicia la caminada cap a l'est de l'illa, muntanya amunt. Un d'ells porta qui sembla la seva filla en braços, un altre jove saluda a la càmera, satisfet d’haver superat l’etapa més difícil cap a una vida millor.

Tots ells arriben al nord de Lesbos, aprofitant els deu quilòmetres –aquí parlen de poc més de cinc milles- que hi ha entre la costa turca i l’estat grec en aquesta zona. Tots els que arriben, és clar, perquè en algunes ocasions que hi ha hagut mala mar, els bots han arribat a tombar-se i els seus ocupants, a morir -s'han comptat 31 defuncions, concretament-. Sortosament, el clima acostuma a ser benigne i el trajecte és superat sense problemes.

"Saben molt bé el que han de fer; quan surten de Turquia els donen unes instruccions molt precises. En arribar aquí, amb tota naturalitat, pugen per la costa i es dirigeixen a la capital, on saben que els donaran papers", diu el restaurador grec en referència als emigrants, que paguen a les màfies creades ad hoc almenys mil euros per fer el trajecte -els salvavides van a banda-. Òbviament, s'ha generat un gran negoci amb tot aquest trànsit de passatgers. Sempre hi ha algú prou mesquí per aprofitar-se de les dificultats dels altres.

Stefanos coneix perfectament la situació perquè el fenomen es repeteix des de fa molts mesos. Diu, però, que s'ha intensificat des de Pasqua perquè des de llavors -li ho ha explicat un contacte de dins de la policia- els agents fronterers tenen l'ordre de fer la vista grossa. Uns mesos enrere la policia només recollia aquells barques que anaven a la deriva; si l’embarcació surava sense dificultats, era acompanyada de nou cap a la costa turca. La solució per parts dels immigrants, davant aquesta casuística, va ser crua però eficaç: punxar els bots tan bon punt eren descoberts per la policia guardacostes. Així, tot i que posessin en risc les seves vides, s’asseguraven que entrarien a Europa. Davant aquest joc del gat i la rata, les autoritats gregues haurien optat per canviar de política.

L'home, amb aspecte resignat, comenta que no poden fer massa cosa per ells perquè la policia grega ha anunciat que detindrà aquelles persones que ho facin; s’argüeix que podrien estar aprofitant-se de la seva situació. I qui no s’atengui a aquests preceptes podria ser condemnat a deu anys de presó. Només en casos molt excepcionals, quan plou o fer mal temps, Stefanos diu haver-se atrevit a donar-los llet i resguard, saltant-se les estrictes normes de les autoritats.

Restes de desenes d’embarcacions
La zona on arriben més bots són els set o vuit quilòmetres que hi ha entre Skala Sikamineas, on Stefanos té el seu restaurant, i Eftalou, una mena de Lloret de Mar a la grega. Aquest periodista va comptar-ne una trentena acabades d’utilitzar, desinflant-se a pet d’ones, amb desenes de salvavides al costat (l’origen del producte no enganya sobre la procedència i sobre qui s’enriqueix amb aquesta emigració del segle XXI: “Made in Turkey”). Com era d’esperar, també es localitzen objectes personals dels immigrants; destaca un mocador que devia pertànyer a una noia.

A alguns dels immigrants els retrobem al port de Mitilini, perquè si bé de fet Lesbos és una parada necessària per a aquests immigrants, des d’un punt de vista pràctic és tan sols una etapa més del seu camí. Just a tocar de la terminal de ferris en direcció a Turquia, s’amunteguen les tendes de campanya on dormen aquests immigrants, els quals –de fet- descobrim que no només són siris. Un d’ells ens explica que prové d’Afganistan, la segona nacionalitat en nombre d'immigrants que arriben a la illa. També hi ha paquistanesos, somalis, eritreus i habitants de Bangladesh.

La majoria -un cop tenen els papers- intenten anar fins al port del Pireu, a Atenes, la capital grega, o a Tessalònica, la segona ciutat del país. En qualsevol cas busquen terra ferma per iniciar allà el viatge cap al nord d’Europa, especialment a Alemanya, la destinació més habitual. Ni Turquia ni Grècia els permeten restar al seu territori, de manera que la solució se l’han d’empescar més cap al nord. Això si aconsegueixen transitar per la zona balcànica sense problemes a través de Macedònia, Sèrbia i Hongria, abans d'arribar a terres germàniques. En el cas dels sirians, el paper que els entrega la policia grega els permet estar sis mesos en sòl hel·lènic; si són d’altres nacionalitats, només tenen trenta dies per canviar de país.

Queixes de turistes britànics
El fenomen de Lesbos es repeteix a altres illes com la de Chios, una mica més al sud però igualment propera a Turquia. En aquest sentit, mitjans de comunicació britànics com el The Daily Mail s’han fet ressò de les queixes dels turistes britànics que acudeixen a aquest territori, molestos per la presència d’aquests immigrants que se’ls apareixen quan estan descansant a les seves hamaques,  literalment. Sortosament, no tothom té la mateixa actitud.

En total, fins a 63.000 persones haurien accedit en els sis primers mesos de l’any a les illes gregues, enfront els 43.000 de tot el 2014, segons estimacions de la ONU. Concretament, en aquests moments, es calcula que a Lesbos hi ha concentrats fins a 25.000 immigrants que es troben pendents de poder sortir de l'illa, en un territori que té només 89.000 habitants. El centre d'internament de Moria, amb capacitat per a acollir 700 persones, ha quedat totalment desbordat.

Res indica que hagi d’aturar-se aquesta bogeria. "Grècia viu una gran crisi enmig de la seva crisi", ha dit el primer ministre Alexis Tsipras, per qui ben bé s'està fent realitat allò de "plou sobre mullat". Ja som al mes d'agost i el drama continua.

* Article publicat al diari digital Valors.org el 5 d'agost.