dijous, de novembre 19, 2015

Obligar-nos a pensar*

Una de les conseqüències que intenta provocar el terrorisme –que per definició és simplement “un moviment que usa el terror com a mètode”, recordem les paraules- és deixar, mitjançant la brutalitat dels seus actes, la gent fora de joc, fora de combat. Ja no dic per les persones a qui maten sinó per tots aquells que viuen els fets més o menys de prop i que queden tan sobresaltats... que no poden prendre la paraula durant temps; queden anastesiats. De fet, ara l’espectador més recòndit de l’altra banda del món pot ser pràcticament un espectador de primera fila d’uns fets que han passat a milers de quilòmetres de distància, de manera que pràcticament ningú s’escapa a aquesta possibilitat.

Deia: els terroristes intenten deixar tanta gent com sigui possible fora de combat per entrar en un espiral acció reacció; ataquen tan fort com poden perquè saben que els governs replicaran encara més fort i així anar pujant l’escalada. Quant pitjor, millor, no descobrirem res de nou ara. Però sobretot intenten que deixem de pensar. Que perdem l’oremus i no sapiguem (o no vulguem, ja) situar-nos mínimament davant dels fets. Volen que perdem l’interès per posicionar-nos davant aquests fets més que per expressar sentiments primaris: ràbia, dolor, fàstic, pena... Volen que deixem de pensar –amb una certa profunditat , s’entén-. Que deixem d’intentar imaginar motius, raons, estratègies, possibilitats, reflexions... sobre què hem de fer amb el que ha passat. Intenten deixar-nos glaçats, que no puguem pensar en res més, però que alhora ja no puguem pensar en el millor sentit de la paraula.

És una provocació en la que hem de fer l’esforç de nou caure. I això, no ens confonguem, no vol dir negar-se a atacar militarment l’Estat Islàmic, ni molt menys. Vol dir pensar quina intencionalitat política hi ha al darrera dels atemptats. Sí. Això fa de mal dir, en aquests moments, però els que van cometre els atemptats de divendres ho van fer amb una finalitat política -totalitària, absent de tota noció democràtica, on el pluralisme i la discrepància simplement no han d’existir- que és estendre la forma d’entendre la vida de l’Estat Islàmic a tot arreu.

Els grups denominats terroristes també fan política, sí; fan política amb la violència com a mètode. No és una contradicció in terminis, com saben tots els estudiosos de moviments terroristes –una cosa és que ens sembli abominable fer-ho, l’altre és que ho facin per això-. Fan política en un marc mental no democràtic, de no respecte a l’adversari, al qual pretenen exterminar, però sí, fan política en el sentit d’intentar que les seves posicions vencin les dels altres. Per tant, a l’hora de pensar què hem de fer a partir d’ara, proposo que ho fem amb dues dimensions: pensar tan com acabar amb els autors materials d’aquestes matances com amb les causes profundes que provoquen que hi hagi persones que facin el salt a aquestes vies armades. No s’hi val a renunciar a una cosa ni a l’altra, com els d’un costat i el de l’altre ens demanen. Són extrems que es toquen, perquè cal combatre a dos nivells, amb dues visions que poden semblar contraposades, però que finalment no ho són. I actuar, amb intensitat, amb fermesa, amb decisió. Sense por, malgrat que en tenim i molta, després del que ha passat.

Per tal que els terroristes no imposin la seva barbàrie de forma definitiva el primer que hem de fer és obligar-nos a pensar. No rendir-nos i prémer l’off del nostre cervell.

* Publicat al diari digital valors.org el 19/11/2015.