Lesbos: terra de pas, terra de tragèdia, fa cent anys i ara

A partir d'aquesta nit, si no ho he entès malament, els policies fronterers de Grècia, a l'entorn de la illa de Lesbos, deixaran d'ajudar a arribar a les seves costes els emigrants provinents de Síria i l'Afganistan i, quan vegin una d'aquestes barcasses plenes a vessar d'individus, els faran tornar cap a la costa turca.

De l'arribada d'immigrants sirians -després vaig veure que també afganesos- a Lesbos en vaig parlar en un reportatge a Valors, el mes d'agost, però avui pensava en una altra cosa que vam veure en aquesta, d'altra banda, fantàstica illa.

A Lesbos mateix, em sembla que el dia després de topar-nos cara a cara amb els immigrants siris, vam visitar un museu que rememorava l'èxode d'un milió i mig de grecs de Turquia cap a Grècia i de quatre-cents mil turcs que vivien sobretot a Atenes en el marc de l'acord entre els dos països per tancar les ferides de la Primera Guerra Mundial, on lluitaven en bàndols oposats. Sí, ja ho veieu: la forma de tancar ferides era enviar tothom "a casa seva" i així evitar possibles lluites entre autòctons i immigrants, per bé que alguns d'aquests immigrants fes mil anys que s'haguessin instal·lat a Atenes o en algun punt de península d'Anatòlia.

Aquest espai, que recordo que vaig pensar que semblava una sala d'una escola de primària o alguna cosa així, és al petit poble d'Skála Loutrón, molt a prop de la capital de la illa, i porta per títol Museu Commemoratiu dels refugiats de 1922. Només obre cada tarda de 5 a 8 de la tarda i per accedir-hi, t'han d'obrir una de les persones que el custodia.

"[Aquest museu] celebra la cultura grega de l'Anatòlia, una tradició milenària cancel.lada per l'intercanvi de la població greco-turca sancionada pels governs dels dos països el 1923", deia a la pàgina 461 de la Lonely Planet Isole della Grecia que ens servia de guia pel viatge. És a dir que, efectivament, és un museu que els descendents dels que van patir aquell èxode -en aquest cas grecs que vivien a Turquia- mantenen amb la voluntat de perseverar en la memòria d'aquells fets.

Després que unes veïnes que ens van situar com a turistes ens veiessin i l'avisessin, ens va obrir una dona, de mitjana edat, complexió forta, morena, cabells curts, que segons vam entendre -no parlava un borrall d'anglès- era descendent d'una família grega que havia estat expulsada de Turquia gairebé cent anys abans. Ens va conduir per l'interior del museu, absolutament atapeït de trajos tradicionals, objectes antics, retalls de premsa, llibres, documentació variada... disposada en desenes de taulells i instal·lacions. Cridaven l'atenció, sobretot, els mapes gegants que explicaven aquella terrible epopeia humana i ens anava donant algunes indicacions que no enteníem de paraula... però sí de sentiment, podríem dir. Les fletxes que es dibuixaven en el mapa, en tot cas, ho deixaven tot plegat molt clar amb una sola mirada.

Tenint en compte el que havíem vist el dia anterior, un cop vist el museu vaig tenir una mena d'atac de realisme històric i això encara em va fer relativitzar més el que havia vist al nord de la illa: una vegada més, les raons polítiques -en aquest cas en el pitjor sentit- convertien aquests pocs quilòmetres que separen Lesbos de Turquia en una tremenda zona de pas de persones que fugen. Fa un segle fugien del nounat estat turc, que el expulsava dels seus nous límits per tal de purificar-se; ara l'estat turc era una zona de més de pas pels sirians i afganesos provinents de la guerra i la misèria. El paral·lelisme estava servit.

No hi ha mal, però, que per bé no vingui, que diu el refranyer. L'endemà, encara a la illa, vam visitar a Ágia Paraskevím el Museu de la Producció Industrial de l'Oli d'Oliva, un museu generosament subvencionat per la Unió Europea i dedicat a explicar la producció d'oli des de feia almenys dos segles, a la illa, que compta amb més oliveres que habitants -n'hi ha dotze milions, per menys de cent mil habitants-. Allà s'hi explicava, precisament, que alguns d'aquells grecs que van tornar de Turquia, acostumats a organitzar-se en cooperatives, van importar de la península d'Anatòlia noves idees sobre com fer funcionar els negocis, cosa que en va permetre el creixement i la mecanització, a partir dels anys vint. En aquest cas, doncs, sortosament les conseqüències de la immigració eren positives.

Els èxodes de població, doncs, són moneda de canvi constant en aquestes terres des de fa molt temps. La història, d'alguna manera, simplement retorna, com les onades que banyen les magnífiques costes de Lesbos, una illa que us puc ben dir que enamora.