divendres, de setembre 02, 2016

'En el cap de...' Alexis Tsipras*

La veritat és que ja era conscient, quan vaig assumir la responsabilitat de primer ministre de Grècia, el gener de 2015, que la situació seria extremadament difícil. De fet per això m’havia anat preparant els anteriors tres anys, el període immediatament posterior a les eleccions on Syriza, la coalició que encapçalo, va treure ja uns grans resultats que albiraven una propera victòria.

Però de cap de les maneres em podia mai haver imaginat que m’estrenaria en el càrrec en una situació d’emergència com la que em vaig trobar. Parlo, és clar, del pa amb tomàquet de les finances del país, a punt d’estavellar-se contra un mar de roques gegantines. Vaig provar de resistir contra vent i marea, enfrontant-me a qui fes falta, fent meu l’anhel dels grecs de recuperar la dignitat que com a poble se’ns havia pres en els darrers temps. El juliol vaig plantejar un repte a la troika que ens governa en forma de referèndum i, si bé va imposar-se l’opció que jo abanderava, el cert és que al cap de molt pocs dies d’això vaig haver de claudicar i acceptar un nou pacte amb mesures espectacularment dures. He d’admetre que no me’n vaig sortir: vam apuntar massa amunt pensant que era la millor manera de negociar i ens vam estavellar encara de més amunt. I vaig perdre en Yannis Varoufakis, el meu estimat company de viatge, cosa que em dol enormement.

Però és que la cosa no va acabar aquí: la tempesta va anar a més, encara que per un assumpte diferent, que no té res a veure amb l’actuació política dels meus predecessors sinó amb la situació estratègica del nostre país: des de principis d’agost, l’entrada il·legal de milers de refugiats sobretot de Síria a través de les illes gregues que hi són a tocar van provocar una catàstrofe humanitària que ha estat també extremadament difícil de gestionar. No cal que us ho recordi, oi? No en va, he estat un dels homes del 2015 a nivell mundial...


Sí, he passat de ser admirat i citat com la nova referència de l’esquerra radical europea... a ser considerat “un més que claudica”, “un moderat”, “un reformista”... però sé que he fet el que havia de fer. Hi ha coses de les quals només t’adones quan estàs dalt de tot, a la soledat del poder. Ho veus clar. Per molt que et contradiguis... saps que el que has de fer –o la pitjor de les solucions- és la que tens al davant. I malgrat costi, has d’aixecar-te i apretar el botó. Pensar en els meus fills, en Phoebus i l’Orpheus, m’hi ajuda molt. 

* Publicat al Valors de setembre de 2016.