'Bosnia, la guerra que no ens van explicar'

Bona tarda, començo pels agraïments: molt especialment a l’Eloi Aymerich, en Miguel Guillén i en David Casals per impulsar-me a escriure aquest llibre –també l’Ariadna Vázquez per somiar amb mi el documental sobre Bòsnia que és en part l’origen d’aquest llibre, si més no de la seva segona part-, a l’Edin Kapic per haver estat el meu referent bosnià des de fa 25 anys, a l’editor –molt sincerament per confiar en mi, gràcies Bernat-, a en Manel Vila per haver-ne escrit el pròleg i en Plàcid Garcia-Planas per haver fet l’epíleg i a la meva família –Àngels, Magí, Bru- per aguantar les meves dèries (i com ja dic a la dedicatòria del llibre aguantar específicament el meu mal humor l’endemà d’escriure de matinada aquest llibre, pel poc que havia dormit). 

Una petita confessió, abans que res: cadascú té les seves neures i una de les meves és pensar que puc estar a la cuina de mil documentals i llibres i revistes sota la identitat de Clack, o de Valors; això no em fa cap vergonya. Però en canvi si, com el llibre que avui presentem, sóc jo el que em poso enmig de l’escenari... llavors si que em ruboritzo una mica. Avui provo de superar aquesta por escènica. És per això que m’he escrit la intervenció.

També me l’he escrit perquè no us voldria avorrir. Sé que alguns dels que sou aquí, per generació, per interessos, per ideologia, podeu estar seduïts encara per Iugoslàvia o directament per Bòsnia, en la mesura que era “una petita Iugoslàvia”. I suposo que deveu tenir ganes de parlar-ne. Però també sé que molts d’altres que podeu estar aquí potser el tema no us crida l’atenció i que heu vingut per deferència a mi.  

De manera que, a l’espera de si algú dels presents vol aprofundir en algun tema concret a la part de preguntes, voldria fer algunes consideracions més generals sobre què he après fent aquest llibre i, per tant, de perquè l’he escrit. I que crec que poden interessar a tothom, independentment del seu interès per Bòsnia i la zona dels Balcans.

Perquè aquest llibre té, efectivament, de decorat Bòsnia, els Balcans, però  en el fons parla de temes molt més generals, que poden ser entesos perfectament per nosaltres ara i aquí. Temes que, no podria ser d’una altra manera, són els meus temes, els temes amb els quals em sento còmode.

Per començar, evidentment, els mitjans de comunicació, el periodisme. Al llibre, dels mitjans, en parlo en dos sentits. 

Primerament fent una crítica a les versions simplificades dels conflictes internacionals que els mitjans produeixen –per fer-nos-els més comprensibles, clar- perquè això finalment empobreix la nostra mirada sobre aquestes conflictes i les necessàries visions complexes. Algú ha entès què està passant ara mateix a Gaza i a Israel? O perquè el Marroc ha obert i tancat les fronteres amb Ceuta? Sostinc –l’altre dia ho dèiem amb l’editor- que les seccions d’internacional dels Telenotícies no són res més que una orgia de trets, crits i proclames difícils de situar per, fins i tot, un oient relativament informat. Prima l’entreteniment, en el fons a la informació. Les notícies internacionals ens animen els telenotícies, perquè sortosament aquí no tenim ni cotxes bombes ni escenes que facin pujar els audímetres. Doncs amb el conflicte a Bòsnia va passar el mateix: ens van explicar una guerra entre serbis, croats i musulmans que no era certa, almenys no ho va ser al principi (en el llibre ho explico).

En segon lloc parlo dels mitjans de comunicació com a creadors de les narracions, no com a relators del que passen sinó com a creadors del que es vol que passi. L’exemple de Bòsnia, en això, és brutal: alguns diuen que la guerra va començar quan la direcció dels serbis de Bòsnia que es volien escindir del recentment creat nou estat va girar el repetidor de televisió de la zona de Banja Luka, la principal ciutat que estava en el seu domini, de manera que “la seva gent” passés a consumir no la tele bosniana de Sarajevo sinó la de Sèrbia, amb un discurs incendiari sobre els veïns dels serbis que vivien a Bòsnia, un discurs que justificava que havien de viure separats els que no creien en el mateix Déu, tot i que precisament en aquest país no creien massa en Déu (en el llibre ho explico). 

Els mitjans de comunicació van ser, en aquella guerra –i en moltes altres, com a Ruanda-, els mitjancers, els transmissors, de l’odi entre les diferents ètnies, un odi promogut per les elits que van portar a la guerra per mantenir el seu poder, com també intento explicar a les pàgines del llibre.

Un altre dels meus temes: la política. També va de política, aquest llibre: contra el que podria semblar, en termes de convivència, han estat molt més letals aquests 25 anys en pau –des dels Acords de Dayton- que no pas els d'estricta guerra, en la mesura que aquests cinc lustres han servit per completar l'ideari nacionalista (de cadascun dels bàndols, ara si clarament configurats), un ideari ja esbossat durant la guerra. La política, de fet, ha esdevingut el braç armat dels exèrcits (que ara són els partits) en lliça durant aquests 25 anys, la forma de seguir fent la guerra... sense armes, en comptes d’esdevenir un element pacificador, de consens, de tolerància, de convivència. Bòsnia és un exemple doncs també de mala política, de com fer mala política i de com fer mal amb la política.


Però segurament el gran tema del llibre són les identitats, la gestió de les identitats i els fets nacionals. Un tema que no ens és aliè, evidentment. I del qual Bòsnia no n’és un exemple, de nou. Aquest mirall en negatiu és, penso, quelcom que ens permet reflexionar: Bòsnia i el que va passar allà ens demostra com de sensible és el tema de les identitats. Com de fràgil és, com permet en dècimes de segon encendre espirals que després costen molt de tancar. Com cal cuidar els equilibris interns de cada país. 

De totes maneres, aquest llibre no és una crítica al nacionalisme, als fets identitaris. No va per aquí. Més aviat va de valorar en la seva justa mesura els fets nacionals però alhora de la necessitat de gestionar-los de forma endreçada, ordenada, fent política, probablement en el marc dels estats-nació ja existents i respectant alhora les minories que existeixen dins aquestes realitats nacionals. Si no ho fas i a més a més hi ha armes per mig i nul·la cultura democràtica, et pot arribar a passar com a Bòsnia, que va decidir emancipar-se de Iugoslàvia i va acabar patint una sagnia interna que va portar a la guerra (per bé que incentivada de forma demagògica i populista; ho explico al llibre).  

En el llibre sí que qüestiono que les identitats, com segueix avui passant a Bòsnia, vagin per davant dels drets de ciutadania. No es tracta de posar en una balança nacionalitat i ciutadania, però sí que els drets de ciutadania han de primar: avui a Bòsnia, per exemple, aquells que no es defineixen com a serbis, croats o musulmans no poden ser candidats a la presidència del país. No pot ser, primer hi ha els Drets Humans i després la resta de coses, que crec de fet que també hi són incloses, en els Drets Humans.

També qüestiono la noció d’identitat, al llibre. Què construeix una identitat? A Catalunya ho tenim clar, em sembla: una llengua i un sentiment de pertinença. Però sobretot la llengua, oi? Què passa, com en el cas bosnià, si la llengua que parlen és exactament la mateixa? Ah, no, és que allà l’element de diferenciació és l’adscripció religiosa. Però si durant l’època iugoslava la pràctica religiosa era més baixa que a l’Espanya del moment! I hi havia molt joves que amb prou feines sabien quin origen tenia la seva família! Llavors... perquè parlem tan clarament de serbis, croats i musulmans? O és que hi havia algú interessat en separar aquestes tres comunitats que es vivien molt sovint com una de sola, malgrat el seu background religiós?

En el llibre, d’alguna manera, també parlo d’Europa. De com Europa pot ser –serà, vaja- l’única salvació per Bòsnia i el conjunt dels territoris del Balcans, en la mesura que els obligarà a adoptar uns estàndars europeus que d’altra manera mai arribarien a tenir. De com Europa, de fet, permetrà als ciutadans de totes les exrepúbliques iugoslaves tornar a estar –espero que aviat- sota un mateix paraigües, en una paradoxa enumerada per Francesc Veiga al seu llibre La fàbrica de les fronteres.  De com Europa, per tant, també ha de fer un esforç per incloure les diferents realitats nacionals que hi ha dins dels estats per acomodar-les, perquè no s’arribi a l’estadi a què es va arribar a Bòsnia.  Europa, doncs, com una solució. Digueu-me utòpic.

* Text llegit a l'acte de presentació d'aquest llibre, celebrat a Dòria Llibres el 20/05/2021.

 

Comentaris

Entrades populars