Aigua corrent

Arribem a la casa de Fornols (corregiment del Berguedà, província de "Lleyda", Bisbat Seu d'Urgell, diu una placa) i, seguint les instruccions de Ca n’Aymerich, obrim la clau de pas de l’aigua possibilitant que tingui lloc aquest petit miracle que consisteix en què quan tu obres l’aixeta en surt el líquid transparent. Ho provem però no va. Cony, com és? El fred deu haver glaçat les canonades, apuntem amb els nostres grans coneixements climàtics. Anem a preguntar-ho al propietari multitasques de l’únic bar del poble, però aquest descarta la hipòtesi perquè diu que no ha fet prou fred. No en tenim ni idea, vaja. Malgrat tot, accedeix a ruixar amb foc les canonades per si de cas.

Dit i fet. Connecta l’aparell a una bombona de butà i comença a resseguir el recorregut de l’aigua. M’aparto. Ens espanta sobretot veure com dirigeix la flamarada contra una de les bigues i també contra els cables de la corrent, però es nota que sap el que es fa. Repeteix l’operació unes quantes vegades, però no l'aigua no baixa. Doncs res, no hi ha aigua corrent. Què hi farem! L’Eloi, que de professió es podria definir ben bé com a “coordinador”, suggereix agafar unes quantes galledes i anar-les a omplir a la font que hi ha a una desenes de metres de la casa. “Vosaltres dos, voluntaris”, diu assenyalant-nos a mi i a l’Oriol. Obeïm i anem cap a la font que per la nostra sorpresa deixa anar només un rajolí molt fi, de manera que triguem tota una hora a omplir quatre p.... galledes. No hi ha pressa, no, tampoc? Fem petar la xerrada. Quan tornem a casa, ens posem a preparar el sopar i a intentar escalfar-nos, que ja és prou complicat.

Tenir aigua, provar d’escalfar-se, preparar el menjar... Que petita, precària i senzilla és la vida a muntanya. Una vida amb moltes menys possibilitats però també molt més agraïdes. Vaja, la lliçó de sempre que no hi ha manera que aprenguem: quina meravella viure com ho fem a la ciutat, però que maco també retrobar els petits plaers quan es demostren tan fotudament inaccessibles.