El Taizé que reconnecta amb Déu*

Clara Enrich, a Taizé, enmig de la imatge.

Aquesta ha estat la seva segona experiència a Taizé, la comunitat monàstica cristiana que des de 1940 acull integrants de diverses confessions i que, situada a l’est de França, és l’indret on molts joves passen l’estiu a la recerca d’unes vacances diferents. “Per a mi anar a Taizé és com tornar a néixer. No sé perquè però crec que com a molta gent Taizé és un dels pocs llocs on trobo a Déu en totes les coses. Sento a Déu en el silenci, en les mirades, en els somriures, en la solidaritat, en les rialles, en els nous amics, en els monitors, però sobretot en el meu cor”, afirma convençuda Clara Enrich, una vilatana de Ciutadella, a l’illa de Menorca. Ella, que ara està a punt de fer setze anys, és una estudiant a qui agrada molt la música i el teatre, motiu pel qual aquest setembre ha començat a estudiar 1r de Batxillerat d'Arts Escèniques, Música i Dansa. En el futur li agradaria fer magisteri i seguir amb la música “però com a 'hobbie'”, aclareix. També gaudeix de les trobades amb el seu grup de PostConfirmació al Centre Catequístic de Sant Miquel, al seu poble, cada dissabte a la tarda. “No fem el que s’entén normalment per catequesi sinó que simplement parlem de les nostres coses i intentem enfocar-les a la vida cristiana”.

No és la primera vegada que hi anava, a Taizé; de fet n’és una habitual des que era petita ja que, al seu torn, els seus pares en són també uns entusiastes. No se li fa, doncs, estrany, que els dies estiguin estructurats en base a les clàssiques tres pregàries d’aquest sorprenent monestir. Aquest any, però, ha estat diferent perquè és la primera vegada que hi ha acudit en grup, tot i que era el segon cop que hi anava sense la companyia paterna. “Per a mi ha estat molt especial poder compartir amb els meus amics aquesta experiència que porto tant a dins, ja que altres vegades, quan tornava a casa després d'una setmana allà em sentia molt sola perquè no podia compartir amb ningú el que jo havia sentia allà”, explica. El cas de la Clara explica la dificultat de ser cristià –i de manifestar-se’n en els ambients juvenils- avui en dia: “Ho podia compartir però ningú m'entenia, estava molt contenta de l'experiència viscuda però tornava molt trista perquè ja sabia el que m'esperava durant uns mesos que era la solitud i la tristesa. Aquest any tot ha anat diferent”.

La Clara pensa que, realment, creure és difícil quant ets jove i que “cada vegada ho serà més”. De fet, recorda com fa uns anys preferia no dir a ningú que participava d’un grup de catequesi, que assistia a missa regularment o simplement que creia en Déu, però afirma haver arribat a un moment en què ha dit “prou” i en què no li fa cap vergonya admetre les seves creences, a risc del que puguin dir-ne els altres: “M'he trobat amb gent que no em respecta, fins i tot parlo de gent estimada, i això m'ha fet mal, òbviament... Però crec que, poc a poc, com més gran em faci, més bé sabré portar la vida com a cristiana i menys em costarà expressar el que sento”.

Per acabar, creure en Déu, a la Clara diu que la fa sentir “
més forta, més agredable, més solidària, més estimada”. De fet, creu que si no cregués en Déu, si Déu no estigues en ella, li faltaria alguna cosa. Així de senzill i així de profund.

* Publicat a Foc Nou d'octubre.

Comentaris

Biel ha dit…
Clara! dins aquesta realitat, que t'ha tocat de viure.. tenir una mirada transcendent, permet veure les coses i fer que siguin diferents, humanitzadores, som convidats a crear amb l'adversitat, els moments dificils permeten veure quelcom de la nostre realitat interior.

Entrades populars