El llarg camí de l’aprenent*

La barcelonina Eulàlia Tort darrerament s’ha fet coneguda per la publicació del volum Converses amb Teresa Forcades (Edicions Dau, 2012), però porta darrera seu una bona trajectòria en el camp del periodisme cultural i religiós. En els dos darrers anys, per exemple, ha estat guionista a l’espai de Televisió de Catalunya Signes dels Temps. També ha treballat en el departament de premsa de Herder Editorial, ha col·laborat amb la revista Dialogal, de diàleg interreligiós, i ha presentat espais radiofònics a Ràdio Estel.

Com es pot comprovar, hi ha en ella un desig latent d’aprenentatge. D’obrir portes, plantejaments, mirades... una curiositat permanent. Per això el seu caràcter polifacètic i el seu caràcter alegre i àmpliament extrovertit: llicenciada en Periodisme, Humanitats i en Ciències Religioses i màster en Gestió Cultural, ara prepara la tesi doctoral sobre mística i art. “El repte està en saber aglutinar tots aquests coneixements per aconseguir una visió crítica de la realitat ja sigui escrivint guions per a la televisió, dirigint un programa de ràdio o treballant en la promoció d’un llibre”, diu al seu bloc eulaliatort.blogspot.com.es.

Aquesta inquietud intel·lectual també es trasllada en el camp religiós. En realitat, el seu cas exemplifica un perfil de persona allunyada inicialment d’aquest camp que s’hi va acostant de forma paulatina fins a abraçar la fe, però en base al desig d’aprendre. La família on va néixer ara fa 30 anys, de fet, no és especialment creient: “No va ser fins als 15 anys –recorda- quan per primer cop vaig anar a una escola religiosa i recordo que el primer dia de classe ens van portar a missa. Em va semblar ridícul, un sense sentit”. “La pregunta sobre Déu va arribar quan estudiava la carrera de Periodisme. Mai ningú m'havia parlat sobre Déu d'una manera seriosa i rigorosa i em va semblar tan interessant que vaig decidir estudiar Ciències Religioses”, rememora. Dos anys després va decidir confirmar-se i, definitivament, dir sí “a l’experiència de Déu”. Ara, per a l’Eulàlia, plantejar-se com seria la seva vida sense ser creient és una absurditat: “És com si em preguntessis com seria la meva vida sense ser dona. En la meva essència i en la meva identitat hi ha una manera de ser i una manera de fer que inevitablement és femenina i alhora cristiana”.

El proper 5 de maig farà un nou pas endavant en aquesta dèria d’aprendre que té. Se’n va a viure a Guatemala, a l’Amèrica Central. “És una de les decisions més complicades que he pres; suposa un exercici de despreniment radical. La teva vida ha d’encabir-se en una maleta de 23 quilos”, raona. Hi va per un anhel de coherència, diu, després d’haver-hi estat l’estiu de l’any passat i d’haver-se’n enamorat: “La gent és molt afectuosa, la natura és voluptuosa i la cultura maia un univers gairebé desconegut. Per contra és un país amb un 50 per cent de pobresa, analfabetisme i molta inseguretat i violència a causa del narcotràfic i les maras. He decidit comprometre’m amb aquella realitat”. Un cop allà donarà classes a la universitat i provarà d’implicar-se en algun projecte de caire social on pugui aportar algunes de les coses que ha après fins ara. I, òbviament, seguir el llarg camí de l’aprenent que ella, sens dubte, representa com poques persones. Bon viatge, Eulàlia!

* Article publicat a la revista Foc Nou del mes d'abril.