Una energia superior

El menjador de la casa de Montse Farré i el seu marit, des d’on es veu el Tibidabo, relaxa. No és que tingui una decoració zen ni res d’això; simplement relaxa. Potser és pel silenci que s’hi pot degustar. O perquè dóna a un pati interior del qual emanen les piulades dels ocells i els crits dels nois i noies d’un institut. O potser és per la personalitat de la Montse, que és capaç de transportar-nos a les sortides i postes de sol de les quals gaudeix als estius a El Port de la Selva: “Quan veus aquell espectacle... t’adones que no estem sols! Hi ha d’haver una energia superior que és la que deu haver creat aquesta meravella”.

“Una energia superior”, que pot llegir en la natura, en les persones, però no pas un Déu, perquè tot i definir-se cristiana la Montse és una representant avant la lettre d’allò que posteriorment se n’ha dit espiritualitat laica. Un sentiment que entén que no és possible concretar aquesta espiritualitat en la paraula Déu, perquè en la mesura que concretem, traïm allò que per definició és inconcret. Més enllà d’aquesta qüestió terminològica, Farré assegura que no concep la seva vida sense sentit espiritual: “Tot ésser viu forma part del gran cosmos del qual nosaltres només som una petitíssima part”, rebla. I cita la paraula que per a ella sintetitza la seva filosofia religiosa: cosmoteandria.

Cosmos. Energia superior. Ecosofia. Cristiana però partidària d’una espiritualitat laica. Cosmoteandria. A quin personatge interreligiós català, recentment desaparegut, remeten  aquests conceptes? Si, ho han endevinat: Raimon Panikkar. No en va, cosmoteandria és el terme encunyat per Panikkar per expressar la seva intuïció teològica-filosòfica fonamental: l'Absolut (theos) és assolible només en unió amb el món (cosmos) i en unió amb l'home (andros) i, simètricament, que l'home està al capdavant de la seva essència única en harmonia amb el món natural i amb el diví.

A Panikkar, Montse Farré el va conèixer després del seu primer viatge a l’Índia, el 1989, -hi ha estat vuit cops, en aquest país-. I, de la mateixa manera que Panikkar hi va anar com a  cristià però en va tornar “cristià-hindú-budista”, també la Montse va fer un camí semblant. I va passar a participar en les activitats dels cercles panikkarians. Això ha fet que, avui en dia, no tingui per pràctica habitual anar a missa però en canvi sí estar-se una bona estona en silenci en una església qualsevol, en una trobada de meditació o en una recitació de mantres. El punt de trobada de tot plegat, com es pot veure, és el silenci, element amb el qual treballa a casa o a l’entorn natural, on diu sentir-se especialment plena i  lliure. Per a ella, si les esglésies són els temples de la fe, la natura és el Temple amb majúscules.

Que estimi sobremanera el contacte amb la natura no vol dir que renegui de les urbs i la gent: actualment és membre de la Junta Directiva de l'Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, col·labora amb Fragmenta Editorial i participa d’una ONG en suport a l’Índia, AJUTSI, amb una sèrie d’amics. Per si fos poc, durant anys va organitzar centenars -mes de 300 conferències- dels Amics de la UNESCO sobre l’India.

De jove –ara en té 70- la Montse va estudiar Magisteri i Filosofia i Lletres. Però allà només estudiava els clàssics i els pensadors cristians i ella va voler anar més enllà. “En el meu interior hi havia el desig de saber qui sóc i què faig aquí”, rememora. Per això es va posar a estudiar altres autors:  Schonpenhauer, Nietzsche, Marx, Freud... I altres religions: primer el budisme –que no és estrictament una religió-, després l’Islam i finalment l’hinduisme, a l’Índia. El seu és un camí llarg d’experiències i de viatges a la recerca del propi coneixement. Professionalment s’ha dedicat a fer de mestra però personalment no ha deixat d’investigar-se a sí mateixa per aprendre i respondre’s aquestes preguntes fonamentals.

Tot aquest bagatge fa que no tingui por de plantejar-se, en la línia d’aquest cristianisme en diàleg amb l’Índia, una forma pròpia d’entendre l’existència: “Jo no crec en la vida eterna, en el cel i l’infern. Jo penso que som com una gota d’aigua que en morir es transforma, perquè som energia i l’energia ja és sabut que ni es crea ni es destrueix, oi? Hi ha una part nostra que no mor mai, que segueix existint”.    

Ens recepta dues coses. Una: “És molt important fer el que t’agrada. A vegades l’aprofitem poc, la vida. S’ha de saber gaudir i a vegades no ho fem”.  I dues: “No s’ha de tenir por. No tenir por treu la por de la mort. Hem de viure sense por, donant les gràcies de tot el que hem viscut”. 

* Retrat per a la revista Foc Nou del mes d'abril.