Miquel Rey se'n va i el govern Bote perd un actiu de primera línia*

Miquel Rey intervenint en un ple municipal, en una imatge d'arxiu.  Foto: El Tot Mataró.

Miquel Rey se’n torna a la privada. Aquesta expressió, "anar-se'n" a la privada, és la que usen precisament aquelles persones provinents de l’àmbit dels negocis que, després de passar un temps en l'àmbit polític, decideixen retornar a la feina en el seu sector d'origen.

De fet, que no pensava seguir en un nou mandat, Miquel Rey ja ho havia anunciat, segons ha transcendit, al cap de llista de CiU Joaquim Fernàndez abans de concórrer com a número 4 a les eleccions del mes de maig. En aquell moment, però, en què l'anterior alcalde Joan Mora també deixava d'encapçalar la llista, va semblar que el fet que tan Mora com Rey pleguessin alhora hauria generat una imatge d'orfandat política excessiva de cara del nou candidat, just el contrari del que necessitava.

La baixa de Miquel Rey és un problema de primer ordre per a David Bote, per no fer servir una expressió més forta. Rey, reconegut per tothom que té un mínim coneixement del que es cou a LaRiera48, era un capital polític innegable del govern actual, liderant dos dels àmbits claus de transformació de la ciutat com el de Promoció Econòmica i el Tecnocampus. Conscient del perill de desestabilització del govern que la seva marxa provoca, Rey ha volgut pactar el seu relleu amb Bote i fer el mínim soroll possible, però és obvi que l'envergadura de les carteres que controlava seran difícils d'assumir per la seva substituta, Dolors Guillén, número 8 de la llista de CiU a les passades municipals -Ramon Reixach, que no gaudeix de la confiança política de Fernàndez, ha preferit deixar pas, tot i que en el mandat passat va ser regidor d'Hisenda-.

Aquests dies, òbviament, hi ha hagut un cert enrenou a LaRiera48. Algunes veus de l'entorn convergent apuntaven la possibilitat d'aprofitar el buit que deixarà Rey per incorporar ERC a la majoria presidencial i replantejar l'acord de govern ara que encara estem en els primers mesos del mandat, conscients de la dificultat que suposava recomposar el govern a partir de la seva baixa. També hi havia qui reclamava que fos el propi Fernàndez qui deixés Cultura i traslladés les seves energies cap a Promoció Econòmica -on té el seu home de confiança Josep Maria Torrent com a assessor de luxe- i el Tecnocampus, per a reforçar l'àrea clau de govern de la ciutat. Però finalment, la decisió ha estat una altra: que la nova persona que entrarà a l'Ajuntament sigui qui vagi cap a la zona del Rengle, en una operació política francament difícil d'entendre. Que s'explica políticament per la necessitat d'estabilitat d'un govern que acaba de néixer però que no sembla la millor idea en termes de governació de la ciutat. I que actua de reforç per a Joaquim Fernàndez, que queda com a únic home fort de CiU al govern municipal, sense ningú que li pugui fer ombra.

“Al govern de Mataró hi ha els regidors del PSC, els de CiU i en Miquel Rey”, era el dard enverinat d’un membre de l’aparell governamental que descrivia en privat, fa pocs dies, la dimensió política que havia adquirit Rey en el nou govern. Si ja en l’anterior etapa, amb govern monocolor de CiU, ell era ja probablement el regidor més llançat, amb més autonomia i amb més dring polític, en el nou govern aquesta idiosincràcia s’havia refermat i consolidat tenint en compte com de primerencs són la majoria de regidors, especialment els del PSC.

Quines decisions poden haver pesat, en l'elecció de Rey? Un cert cansament de les servituds polítiques que ja havia expressat en privat durant el darrer mandat però sobretot la creença que el seu pas per la política municipal seria relativament breu, com correspon a un professional de l'empresa privada, que canvia de feina o de tasca sovint. Tampoc no se li escapa a ningú que el feeling entre l'alcalde Bote i Rey era més aviat escàs. Provenen de dos mons molt diferents i no s’han arribat a entendre, per bé que tampoc han tingut temps de conèixer-se massa. El desnivell entre un Bote que tot just comença i un Rey que gairebé ja estava de tornada, creava un desequilibri difícil de gestionar, com quan l'alumne avantatjat sap més que el mestre. I evidentment una cosa era tenir un alcalde com Joan Mora, business friendly com ell –en podia haver estat el sucessor-, amb el qual s’entenien a la perfecció, i l’altra a un primer edil que encara se sorprèn quan veu que la majoria d’alumnes del Tecnocampus són de fora de la cutat. Tot això ha pesat a l’hora de donar el pas, per molt que la voluntat de deixar el govern hi era des de feia temps.

Rey ha escollit el moment de l'adéu amb picardia. En relació a la gran iniciativa de promoció de ciutat, la Festa al Cel, el fins ara regidor de Promoció Econòmica i valedor acèrrim d'aquesta iniciativa deixa el càrrec un cop anunciat, aquest dilluns, que després de la segona edició -heretada pel nou govern de l'anterior-, l'executiu Bote deixa de titubejar, assumeix el projecte com a propi i en projecta la continuïtat de cara al 2016, tot i que de cara a convèncer els sectors del PSC reacis a la iniciativa -entre els quals la majoria de regidors d'aquesta formació- es reclama al sucessor de Miquel Rey que aconsegueixi el màxim de finançament privat, de manera que "la festa", mai més ben dit, costi el mínim a l'Ajuntament.

En segon lloc, Rey s'acomiada amb la iniciativa estrella de la ciutat, el Tecnocampus on ell s'ha sentit com peix a l'aigua, havent superat la barrera psicològica dels 3.000 estudiants, en els estudis vinculats a la Universitat Pompeu Fabra (moviment que també ell va fer) . En els llibres d'història quedarà que va ser el PSC el que va crear el mascaró de proa de la ciutat del segle XXI però va ser CiU i el seu regidor Miquel Rey el que va donar-li velocitat de creuer i una nova perspectiva, amb més gosadia i desacomplexament. Un projecte que ell no preveu abandonar ja que dins la seva voluntat de no desvincular-se de la política local voldria esdevenir patró de la Fundació Tecnocampus.

Amb la marxa de Miquel Rey, el govern de la ciutat i l'Ajuntament perd un actiu de primer ordre, un polític heterodox, capaç de crear ràpidament confiança en els seus interlocutors, un home que creia a fons en les possibilitats de la ciutat de reinventar-se. Unes habilitats polítiques que ell sempre ha destacat que procedien del seu avi, Joan Rey i Català, el primer càrrec electe a l'Ajuntament de Mataró, a principis dels anys seixanta, respecte el qual el seu nét va promoure la publicació, el 1997, d'un volum titulat Pinzellades d'una època. Miquel Rey ha ofert també unes pinzellades importants en els una mica més de quatre anys que ha estat en una de les àrees més importants del govern de la ciutat. Es trobarà a faltar la seva paleta de colors.

* Article publicat a LaRiera48, bloc d'anàlisi política local que fem amb Toni Rodon i Ramon Radó.