'En el cap de...' Jean-Claude Juncker*

Déu n’hi do l’embolic aquest que hi ha a Catalunya, amb això de la independència. L’altre dia la vaig vessar fins al fons quan, davant del primer ministre francès, que precisament és d’origen català, vaig parlar del “referèndum” que hi havia hagut a Catalunya. La meva cap de gabinet volia matar-me, a la sortida de la conferència de premsa... Clar, em va sortir així perquè òbviament el que s’ha fet a Catalunya, a la pràctica, és un referèndum. Ara, també és veritat que des d’aquí Brusel•les fa una mica de riure veure com els polítics catalans ni tan sols es posen d’acord en com llegir els resultats: uns ho veuen com l’aval per declarar la independència i altres com la confirmació que la majoria de la població catalana no està per experiments. En fi...

Des de la Comissió Europea fins ara hem mantingut que aquest problema de Catalunya és un afer intern d’Espanya, per molt que és obvi que un país on durant quatre anys seguits surt un milió llarg de persones al carrer per reclamar els seus drets... doncs alguna cosa hi deu passar, no? I de fet he d’ademtre que té raó el president català quan diu que, si Catalunya esdevingués independent, ja buscaríem la fórmula perquè els catalans no haguessin de posar-se a la cua dels països sol·licitants com Sèrbia; és impensable que Barcelona estigués gaire temps fora de l’aplicació dels tractats de la Unió Europea. Però el que desitja realment el govern català -que nosaltres intervinguem com a mitjancers- nosaltres no ho podem fer, perquè no ens podem posar en la integritat territorials dels estats membres de la Unió... això produiria un efecte en cadena! És inimaginable... I el president Mas ho sap.

A veure, jo ja ho entenc, això de Catalunya, perquè sóc luxermburguès. I Luxemburg, que és un petit país amb llengua pròpia diferent de l’alemany, sí que és un estat. Però en el nostre cas està tan clar que les fronteres d’aquest estat s’han anat diluint al llarg dels anys i que ara el nostre estat en majúscules és Europa... El mateix dic per Bèlgica, on vaig estudiar la Secundària; ells han anat diluint cada cop més les seves fronteres i, per altre costat, han anat donant cada cop més competències a les dues grans comunitats que hi viuen, als flamencs i als valors, que quasi viuen en una confederació... Quan penso en els catalans, penso que haurien de seguir aquesta fórmula, si volen aspirar al màxim autogovern i al màxim reconeixement internacional...

* Article publicat a la revista Valors del mes d'octubre.