Visions des del Mataró Parc*

El mirador sota cobert que hi ha entre les dues peces del Centre Comercial Mataró Parc ofereix una perspectiva inèdita de la ciutat, una mica com si estiguéssim en el Burriac del segle XXI.  Des d’aquí es divisen, per poc bo que faci, les xemeneies de Sant Adrià del Besòs i la placa fotovoltaica gegant del Fòrum de Barcelona. I també des d’aquí –i per tant no només des de la platja- molts mataronins van venir a veure els avions de la Festa al Cel aquell cap de setmana de setembre, motiu que explicaria perfectament perquè el propietari del centre, Tomás Olivo, va decidir patrocinar l’event amb cent mil euros: va tenir més vendes que un altre dia.  Lògic.

En aquest indret ple de terrasses pel qual s’accedeix als cinemes Mataró Parc, des de fa gairebé deu anys els promotors del centre -l'empresa immobiliària andalusa General de Galerías Comerciales (GGC), representada actualment pel gerent Alfonso Millán- reclama poder-hi construir gairebé el doble de la superfície comercial actual. La proposta que Olivo va presentar en el seu dia a l’executiu Baron (tripartit d’esquerres), posteriorment al de Mora (CiU) i que ara ha tornat a ensenyar a David Bote (PSC-CiU) inclou la construcció de vint noves botigues “petites” i dues de mitjanes. Però cap dels tres darrers governs municipals li han donat el vist-i-plau, en el primer cas pel veto explícit d’Esquerra Republicana i en el cas del de CiU també pels dubtes que genera entre el seu electorat donar suport a una mesura així. I això que es calcula que cinc-cents llocs de treball podrien ser creats amb l’operació, una bona picossada a restar dels  12.115 aturats registrats aquest octubre.

Formalment, des de l’Ajuntament i la Generalitat se li reclama a Tomás Olivo que els nous establiments siguin de mitjana superfície (de quatre mil metres quadrats o més), dificultant l’operació.  Però a la pràctica el que obstaculitza l’ampliació és la por a què més Mataró Parc suposi xuclar encara més vida als eixos comercials de la ciutat, precisament quan la locomotora del centre –el famós El Corte Inglés- no acaba mai d’arribar (de fet, les senyals que emet la pròpia empresa, en el sentit d’intentar a partir d’ara construir més centres però fora d’Espanya i Portugal, no conviden a l’entusiasme. I les peticions de tenir el dossier Can Fàbregas net com una patena que efectuen dia sí dia també els responsables de l’empresa semblen ja més una manera de distreure l’atenció que una altra cosa).

En realitat, però, tampoc hi ha cap estudi que demostri que el Mataró Parc ha actuat realment d’aspiradora –de fet, “només” entre el 25 i el 35 per cent dels 15 milions de visitants  anuals del Mataró Parc són de la ciutat-, però pel Partit del Mataró Centre –del qual els botiguers com a concepte formen part- l’ampliació del centre comercial és una línia vermella infranquejable. Almenys amb una cosa tenen raó: està provat que les grans marques, si han d’instal·lar una sola botiga a la ciutat, prefereixen fer-ho al centre comercial periurbà que no pas al centre. Però davant d’això, el dubte que es planteja és si el comerç del centre és capaç de generar un relat comercial alternatiu potent, amb personalitat pròpia, més basat en els productes de proximitat, de més qualitat o amb més valor afegit.

Sigui com sigui, i més enllà del que faci el govern de Mataró, l’atractivitat comercial al voltant de la C32 sembla no tenir aturador, segurament empesa per l’efecte La Roca Village. L’obertura, ara fa un any, a tocar de la sortida de Vilassar de Dalt d’un centre comercial com l’Emocions parla per sí sol.  Sent així les coses, pot deixar Mataró passar més temps l’oportunitat que planteja Tomás Olivo, un dels principals empresaris del sector a Espanya, sobretot si s’aconseguís que els hipotètics nous establiments fossin essencialment de mitjana superfície? El debat està servit. * Versió per a El Tot Mataró de l'article publicat prèviament a LaRiera48.