La importància de fer-nos bones preguntes*
En els darrers quinze anys s’han consolidat a casa nostra una sèrie d’estris per a conèixer com són els catalans en termes de valors. Així, per exemple, cada quatre anys l’Ajuntament de Barcelona elabora l’anomenada Enquesta de valors socials, la cinquena onada de la qual, amb dades de 2014, es va presentar a finals de novembre en un acte moderat per Valors.
Cinc setmanes abans, en un acte del Pla Nacional de Valors, el secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Francesc Iglesies, va anunciar la posada en marxa d’un Observatori de Civisme i Valors, d’una enquesta de valors a nivell català equiparable a la que fan molts estats de la Unió Europea i d’un procés participatiu per copsar quines són les inquietuds dels catalans a nivell de valors. Segons va confirmar posteriorment el nou coordinador del Pla, Jaume Forés, està previst que, amb l’onada del mes d’abril, el Centre d’Estudis d’Opinió inclogui per primera vegada els resultats de les preguntes de l’Enquesta europea de valors, pràctica habituals als estats de la UE. A finals de primavera, segons Forés, també es traurà a concurs públic la creació de l’Observatori de Civisme i Valors.
I tot això, malgrat que des de 2007 està en funcionament l’Observatori de Valors creat entre la Fundació Carulla i la Càtedra lideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE. la qual el 2009 va dur a terme l’Enquesta Europea de Valors a Catalunya i en va publicar els resultats en un llibre dirigit per Javier Elzo i Àngel Castiñeira titulat Valors tous en temps durs. A més, des del 2013, l’Observatori dels Valors edita cada any un Anuari dels Valors que analitza les notícies aparegudes als mitjans escrits en relació amb la seva incidència en els valors.
És de lloar que hi hagi tants elements de medició de les tendències de valors de la societat catalana i que les institucions públiques promoguin aquests estris de medició en la mesura que formulen bones preguntes sobre com som i qui som. Les respostes o les reflexions que es derivin d’aquestes, en canvi, s’haurien de treballar en un àmbit d’institucions privades, que no vol dir que no se’n pugui parlar en públic. Ni que les institucions no puguin també impulsar activitats en aquest sentit, sempre buscant el punt d’equilibri necessari perquè no es pugui objectar que caiem en l’adoctrinament. Un equilibri, òbviament, ben difícil. Tot plegat, a risc de cremar definitivament un mot –“valors”- que pràcticament –lamentablement– ha esdevingut més un element de màrqueting que no pas una qüestió relacionada amb la filosofia.
* Pòrtic de la revista Valors de febrer de 2017.
Cinc setmanes abans, en un acte del Pla Nacional de Valors, el secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Francesc Iglesies, va anunciar la posada en marxa d’un Observatori de Civisme i Valors, d’una enquesta de valors a nivell català equiparable a la que fan molts estats de la Unió Europea i d’un procés participatiu per copsar quines són les inquietuds dels catalans a nivell de valors. Segons va confirmar posteriorment el nou coordinador del Pla, Jaume Forés, està previst que, amb l’onada del mes d’abril, el Centre d’Estudis d’Opinió inclogui per primera vegada els resultats de les preguntes de l’Enquesta europea de valors, pràctica habituals als estats de la UE. A finals de primavera, segons Forés, també es traurà a concurs públic la creació de l’Observatori de Civisme i Valors.
I tot això, malgrat que des de 2007 està en funcionament l’Observatori de Valors creat entre la Fundació Carulla i la Càtedra lideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE. la qual el 2009 va dur a terme l’Enquesta Europea de Valors a Catalunya i en va publicar els resultats en un llibre dirigit per Javier Elzo i Àngel Castiñeira titulat Valors tous en temps durs. A més, des del 2013, l’Observatori dels Valors edita cada any un Anuari dels Valors que analitza les notícies aparegudes als mitjans escrits en relació amb la seva incidència en els valors.
És de lloar que hi hagi tants elements de medició de les tendències de valors de la societat catalana i que les institucions públiques promoguin aquests estris de medició en la mesura que formulen bones preguntes sobre com som i qui som. Les respostes o les reflexions que es derivin d’aquestes, en canvi, s’haurien de treballar en un àmbit d’institucions privades, que no vol dir que no se’n pugui parlar en públic. Ni que les institucions no puguin també impulsar activitats en aquest sentit, sempre buscant el punt d’equilibri necessari perquè no es pugui objectar que caiem en l’adoctrinament. Un equilibri, òbviament, ben difícil. Tot plegat, a risc de cremar definitivament un mot –“valors”- que pràcticament –lamentablement– ha esdevingut més un element de màrqueting que no pas una qüestió relacionada amb la filosofia.
* Pòrtic de la revista Valors de febrer de 2017.
Comentaris