#pensamentsdesantes 2. Sobre l'escridassada a l'alcalde Bote: la "nova normalitat" de Santes
Ramon,
Com sempre molt més tard del que hauria volgut, et faig aquesta segona missiva. Aquests dies he viscut força la Festa Major, en el doble paper de tiet i de pare. I viure-les així, més que com a adolescent-jove-postjove, et dona una perspectiva interessant de la festa perquè et permet veure amb gran claredat com Les Santes i el seu imaginari han aconseguit una penetració espectacular en els pares amb nens petits a la ciutat, vinguin d'on vinguin, parlin el que parlin, visquin on visquin. L'autèntica evangelització santera que es practica a les escoles -excepte a la nostra, t'ho juro!- des de ben petit, hi ha afavorit moltíssim, és clar. I ha permès que Les Santes actuen de referent pel conjunt de la ciutat. Cosa que fa deu o quinze anys, quan jo vivia les festes d'adolescent i de jove, encara no passava.
Per tant, crec que es pot afirmar sense embuts que en dos o tres lustres la situació ha viscut un canvi espectacular i aquests nens que avui aprenen els noms dels gegants a les escoles bressol o a Primària aviat aniran al Desvetllament Bellugós -tot i que es veu que la majoria ara en diu "als i quinze"- i a la resta d'activitats amb total naturalitat, havent superat aquella sensació de "Les Santes com a festa major del Mataró Centre". Això, simplement, ha passat a millor vida.
Coincideix aquesta sensació molt i molt positiva -ja saps quin és el meu capteniment- amb què, per altra part, la tensió política s'ha traslladat també a la nostra Festa Major i això amenaça de ser un factor que actuï just al revés del que deia, un factor de desunió. Alerta: no és ni la primera ni la segona ni la tercera vegada (te'n recordes de l'escridassada del 99 després del "pregó nonat al Monumental" convocat per l'alcalde Mas després de revalidar la seva majoria absoluta?) que hi ha un escenari de tensió a la nostra Festa Major (els darrers No N'hi ha Prou, convertits en el nou acte essencial de referència també en són paradigmàtics) i per tant tampoc n'hauríem de fer massa escarafalls. Enguany el debat va eclosionar arran de l'espectacular xiulada massiva que es va endur l'alcalde Bote el dia de la Crida, a un nivell superlatiu del que havien hagut d'aguantar els alcaldes Mas i Baron (Mora no recordo que mai tingués problemes en aquest sentit).
I què n'hem de dir, de l'escridassada? Doncs per començar que era absolutament esperada, totalment programada; no hi va haver sorpresa per ningú. És una falta de respecte xiular i cridar contra l'alcalde de manera que a la pràctica no pugui fer la Crida amb normalitat? No ho crec; en aquest cas em sembla que el dret a la llibertat d'expressió ha de prevaldre sense embuts. L'alcalde Bote sabia, quan va decidir no cedir locals pel referèndum de l'1 d'octubre, que es trobaria escenes com aquestes. Hi comptava. Fins i tot enguany ha fet un vídeo on punxa en aquest sentit i reclama que les festes siguin de tots. I va convocar un grup de persones que li donaven suport també a la plaça, cosa que no havia passat mai en els temps dels anteriors alcaldes socialistes (o ell o el partit o el seu entorn de suport, que també el té. Queda clar que hi ha una certa ofensiva del PSC local en relació a això). És una escena agradable? No, evidentment. Però ell hi comptava. És més, Bote sap que políticament entre un sector de la societat mataronina aquesta imatge l'afavoreix, li dona aura de "resistent" respecte la "croada independentista". Com saps, tot és política. Tot, tot i tot.
On vull anar a parar? Que simplement ens haurem d'acostumar a què si la nostra societat està més polaritzada, aquells actes de la nostra Festa Major de caire més reivindicatiu també ho estaran. Així de simple. El que seria estrany és que no fos així, no? Tindríem, llavors, unes Santes mortes (perill al qual apunta de fet Cugat Comas en un interessantíssim article avui a El Tot Mataró). Conclusió: potser simplement ens hi hem d'acostumar, a tot això. Tots, crec, o gairebé tots, vivíem més confortablement sense haver obert aquesta caixa dels trons que és l'equilibri identitari. Ara, però, pel que sigui, ho hem fet (o ha acabat passant, arran del Procés). I què vols que et digui: molt millor que la frustració i la ràbia s'expressi en un context festiu que en qualsevol altre. A risc de "polititzar les festes", com diuen algú. M'explico, no? Una part de la societat mataronina s'expressa i s'expressarà així... almenys durant un temps, fins que rebaixi la tempesta. Que esperem que sigui aviat.
Vaig a fer el dinar.
Teu,
Joan
Com sempre molt més tard del que hauria volgut, et faig aquesta segona missiva. Aquests dies he viscut força la Festa Major, en el doble paper de tiet i de pare. I viure-les així, més que com a adolescent-jove-postjove, et dona una perspectiva interessant de la festa perquè et permet veure amb gran claredat com Les Santes i el seu imaginari han aconseguit una penetració espectacular en els pares amb nens petits a la ciutat, vinguin d'on vinguin, parlin el que parlin, visquin on visquin. L'autèntica evangelització santera que es practica a les escoles -excepte a la nostra, t'ho juro!- des de ben petit, hi ha afavorit moltíssim, és clar. I ha permès que Les Santes actuen de referent pel conjunt de la ciutat. Cosa que fa deu o quinze anys, quan jo vivia les festes d'adolescent i de jove, encara no passava.
Per tant, crec que es pot afirmar sense embuts que en dos o tres lustres la situació ha viscut un canvi espectacular i aquests nens que avui aprenen els noms dels gegants a les escoles bressol o a Primària aviat aniran al Desvetllament Bellugós -tot i que es veu que la majoria ara en diu "als i quinze"- i a la resta d'activitats amb total naturalitat, havent superat aquella sensació de "Les Santes com a festa major del Mataró Centre". Això, simplement, ha passat a millor vida.
Coincideix aquesta sensació molt i molt positiva -ja saps quin és el meu capteniment- amb què, per altra part, la tensió política s'ha traslladat també a la nostra Festa Major i això amenaça de ser un factor que actuï just al revés del que deia, un factor de desunió. Alerta: no és ni la primera ni la segona ni la tercera vegada (te'n recordes de l'escridassada del 99 després del "pregó nonat al Monumental" convocat per l'alcalde Mas després de revalidar la seva majoria absoluta?) que hi ha un escenari de tensió a la nostra Festa Major (els darrers No N'hi ha Prou, convertits en el nou acte essencial de referència també en són paradigmàtics) i per tant tampoc n'hauríem de fer massa escarafalls. Enguany el debat va eclosionar arran de l'espectacular xiulada massiva que es va endur l'alcalde Bote el dia de la Crida, a un nivell superlatiu del que havien hagut d'aguantar els alcaldes Mas i Baron (Mora no recordo que mai tingués problemes en aquest sentit).
I què n'hem de dir, de l'escridassada? Doncs per començar que era absolutament esperada, totalment programada; no hi va haver sorpresa per ningú. És una falta de respecte xiular i cridar contra l'alcalde de manera que a la pràctica no pugui fer la Crida amb normalitat? No ho crec; en aquest cas em sembla que el dret a la llibertat d'expressió ha de prevaldre sense embuts. L'alcalde Bote sabia, quan va decidir no cedir locals pel referèndum de l'1 d'octubre, que es trobaria escenes com aquestes. Hi comptava. Fins i tot enguany ha fet un vídeo on punxa en aquest sentit i reclama que les festes siguin de tots. I va convocar un grup de persones que li donaven suport també a la plaça, cosa que no havia passat mai en els temps dels anteriors alcaldes socialistes (o ell o el partit o el seu entorn de suport, que també el té. Queda clar que hi ha una certa ofensiva del PSC local en relació a això). És una escena agradable? No, evidentment. Però ell hi comptava. És més, Bote sap que políticament entre un sector de la societat mataronina aquesta imatge l'afavoreix, li dona aura de "resistent" respecte la "croada independentista". Com saps, tot és política. Tot, tot i tot.
On vull anar a parar? Que simplement ens haurem d'acostumar a què si la nostra societat està més polaritzada, aquells actes de la nostra Festa Major de caire més reivindicatiu també ho estaran. Així de simple. El que seria estrany és que no fos així, no? Tindríem, llavors, unes Santes mortes (perill al qual apunta de fet Cugat Comas en un interessantíssim article avui a El Tot Mataró). Conclusió: potser simplement ens hi hem d'acostumar, a tot això. Tots, crec, o gairebé tots, vivíem més confortablement sense haver obert aquesta caixa dels trons que és l'equilibri identitari. Ara, però, pel que sigui, ho hem fet (o ha acabat passant, arran del Procés). I què vols que et digui: molt millor que la frustració i la ràbia s'expressi en un context festiu que en qualsevol altre. A risc de "polititzar les festes", com diuen algú. M'explico, no? Una part de la societat mataronina s'expressa i s'expressarà així... almenys durant un temps, fins que rebaixi la tempesta. Que esperem que sigui aviat.
Vaig a fer el dinar.
Teu,
Joan
Comentaris