Suposo que és el meu afany transcendent de buscar sentit a cada cosa, però dues de les trobades que vaig mantenir ahir em van quedar enllaçades en el meu cap -ara que estem en el temps dels links- per la reflexió sobre la sonoritat dels restaurants.
M'explico. Al matí, en Pau Manté del Clap ens va convocar a J.A. de El Tot i a mi per explicar-nos el projecte de la Casa de la Música Popular que s'estrenarà amb tota probabilitat el febrer o març que ve. I al final de tot, no sé perquè, el tiu es va començar a queixar que molts dels locals de restauració i d'altres tipus tenen en compte l'estètica, la il·luminació... però en canvi no pensen a l'hora de dissenyar-se amb els aspectes sonors. Es referia al nou centre cívic de Rocafonda, per exemple, que es veu que és un desastre en aquest sentit.
Doncs bé, al vespre, quan ens vam trobar amb J.C. per anar a sopar, abans que res com és obvi vam pensar: "bé, doncs on anem?". Jo li vaig dir que l'únic restaurant del centre de Mataró que tenia comprovat que si pot parlar amb tranquil·litat és El Cau Grillat, a la Baixada de les Escaletes (a més, si vas a les taules del fons de dalt i és de dia veus tota la muralla i pel finestral t'entra un sol collonut). Doncs bé, ahir resulta que aquest restaurant estava xapat, total que vam acabar al que hi ha davant El Graó i que ara no recordo com es diu: El fanalet? si, em sembla que si. Doncs aquest restaurant, comprovat, no és recomanable per sopar i tenir-hi una conversa. Quan vam arribar hi havia poca gent i estàvem bé, però al cap d'una estona era impossible parlar sense cridar. Doncs això no pot ser. A partir d'ara, en la mesura de les possibilitats, aniré a restaurants on es pugui parlar de gust. Entre tots els bloggaires mataronins podríem fer una llista dels llocs recomanats en aquest sentit.
P.D.: em recordo d'haver llegit no sé on (Dialogal?) que a Holanda hi ha vagons del tren que estan reservats al silenci. Fort, no? Doncs als restaurants de casa nostra podrien posar uns espais que fossin de "conversa tranquil·la", per exemple.
divendres, d’octubre 29, 2004
diumenge, d’octubre 24, 2004
Sobre la marxa
Que bo. Avui ha estat un dia realment divertit; divertit quan me n'adono de tot el que m'ha passat sense haver previst pràcticament res.
M'explico. Al matí la primera sorpresa és que em semblava que tenia una reunió de Pastorets però quan havia fet cent metres des de casa meva he parlat per mòbil amb la secretària de la reunió i la seva veu absolutament dormilega m'ha convençut de que no hi havia tal reunió. Que bé, he pensat! Total no havia fet tot el que em tocava, de manera que millor tenir uns dies més. Per tant he desfet el camí després de veure dues coses: 1) Pep Sivilla i Jordi Tardà (?-?) passejant per davant el nou edifici de la policia parlant de forma molt seriosa i 2) un vianant que ha començat a dir de tot a un conductor perquè no l'havia deixat passar (pensava que baixaria del cotxe i tot).
Total, que torno a casa i me n'adono que no tinc res urgent a fer. Quina sensació més rara i més plaent alhora... esmorzem tranquil·lament un bon entrepà, em poso a mirar la festa dels súpers -amb tots els grups fent playback i una cantant sola sense banda però com si hi fos; és demencial com tracten la canalla- i a llegir el llibre sobre ERC que havia mangat a ma germana. Després vaig a dinar a casa me iaia, passo per casa els meus pares una estona i torno a Ronda O'Donell.
Penso... què faré tota la tarda? Primer faig quatre coses a l'ordinador, que si Valors, que si mails, que si xafardejar per Internet... després toco una estona la guitarra -que estava desafinada a tope, la pobreta- i cap a les set, quan ja no puc estar més estona tancat, surto al carrer. Em procuro un parell d'excuses per anar a fer un volt -comprar, que serveix per identificar-se, segons en F. Grané- i després se m'acudeix... anar al Robafaves a mirar què hi ha de nou de llibres i llegir-ne algun tros de gratix -gràcies Robafaves per tots els llibres que he arribat a "conèixer" amb vosaltres-.
Allà, just quan estic llegint un llibre d'Hèctor López que diu que el PSC a la llarga podria esdevenir un partit sobiranista, la M.G. em fa "eps!". Collons, quin espant! Fa dies que ens no ens veiem i aprofitem per anar a fer un capuccino -sense nata, merda!- que s'allarga unes tres hores, més o menys, en les quals xerrem de "lo diví i de lo humà", com diria en Jaume Graupera. I a les 11 em diu que ha quedat per anar a veure el primer dels projectes escènics de joves creadors que es presenten al Monumental. Em fa gràcia veure teatre, autòcton i jove i al final m'hi brindo. Al vestíbul del teatre una de les actrius va preguntant a la penya si coneix una cançó de bressol i demanen que la cantis a un micro conectat a una gravadora. Jo, ingenu com sempre, canto una cançó de bressol de l'últim (i primer) disc d'en Josep Thió, sense atinar que probablement faran algun ús d'aquest enregistrament...
L'espectacle, que es fa tot dalt de l'escenari -actors i públic- és surrealisme en estat pur. Tot inconex, absurd, fora de lloc, parida rera parida... una pantalla de fons passa imatges dels carrers de Barcelona, a l'escenari els quatre actors van tirant-se aigua uns sobre els altres, fent bicicleta, escrivint al terra... Una bogeria... que acaba amb el cant de la meva cançó... quin ridícul... sort que ningú ho sap...
Total, acabo en el lloc menys pensat, en el moment menys pensat i amb la persona menys pensada el dia més estrany del món.
M'explico. Al matí la primera sorpresa és que em semblava que tenia una reunió de Pastorets però quan havia fet cent metres des de casa meva he parlat per mòbil amb la secretària de la reunió i la seva veu absolutament dormilega m'ha convençut de que no hi havia tal reunió. Que bé, he pensat! Total no havia fet tot el que em tocava, de manera que millor tenir uns dies més. Per tant he desfet el camí després de veure dues coses: 1) Pep Sivilla i Jordi Tardà (?-?) passejant per davant el nou edifici de la policia parlant de forma molt seriosa i 2) un vianant que ha començat a dir de tot a un conductor perquè no l'havia deixat passar (pensava que baixaria del cotxe i tot).
Total, que torno a casa i me n'adono que no tinc res urgent a fer. Quina sensació més rara i més plaent alhora... esmorzem tranquil·lament un bon entrepà, em poso a mirar la festa dels súpers -amb tots els grups fent playback i una cantant sola sense banda però com si hi fos; és demencial com tracten la canalla- i a llegir el llibre sobre ERC que havia mangat a ma germana. Després vaig a dinar a casa me iaia, passo per casa els meus pares una estona i torno a Ronda O'Donell.
Penso... què faré tota la tarda? Primer faig quatre coses a l'ordinador, que si Valors, que si mails, que si xafardejar per Internet... després toco una estona la guitarra -que estava desafinada a tope, la pobreta- i cap a les set, quan ja no puc estar més estona tancat, surto al carrer. Em procuro un parell d'excuses per anar a fer un volt -comprar, que serveix per identificar-se, segons en F. Grané- i després se m'acudeix... anar al Robafaves a mirar què hi ha de nou de llibres i llegir-ne algun tros de gratix -gràcies Robafaves per tots els llibres que he arribat a "conèixer" amb vosaltres-.
Allà, just quan estic llegint un llibre d'Hèctor López que diu que el PSC a la llarga podria esdevenir un partit sobiranista, la M.G. em fa "eps!". Collons, quin espant! Fa dies que ens no ens veiem i aprofitem per anar a fer un capuccino -sense nata, merda!- que s'allarga unes tres hores, més o menys, en les quals xerrem de "lo diví i de lo humà", com diria en Jaume Graupera. I a les 11 em diu que ha quedat per anar a veure el primer dels projectes escènics de joves creadors que es presenten al Monumental. Em fa gràcia veure teatre, autòcton i jove i al final m'hi brindo. Al vestíbul del teatre una de les actrius va preguntant a la penya si coneix una cançó de bressol i demanen que la cantis a un micro conectat a una gravadora. Jo, ingenu com sempre, canto una cançó de bressol de l'últim (i primer) disc d'en Josep Thió, sense atinar que probablement faran algun ús d'aquest enregistrament...
L'espectacle, que es fa tot dalt de l'escenari -actors i públic- és surrealisme en estat pur. Tot inconex, absurd, fora de lloc, parida rera parida... una pantalla de fons passa imatges dels carrers de Barcelona, a l'escenari els quatre actors van tirant-se aigua uns sobre els altres, fent bicicleta, escrivint al terra... Una bogeria... que acaba amb el cant de la meva cançó... quin ridícul... sort que ningú ho sap...
Total, acabo en el lloc menys pensat, en el moment menys pensat i amb la persona menys pensada el dia més estrany del món.
dijous, d’octubre 21, 2004
Una mica d'estrés
(se m'ha borrat l'anterior post que he fet, així que el torno a escriure de zero amb l'horror que em representa haver de repetir una cosa i amb l'avantatge d'haver-ho escrit ja un cop, de manera que el segon serà segur millor)
He tingut dos dies una mica estressants, bàsicament per l’acumulació d’unes quantes coses a més de les habituals, que és el que em genera aquesta sensació. Dimarts vespre amb Valors vam organitzar la presentació de la nostra web dins un acte que incloïa una conferència de l’amic Francesc Grané, tot plegat en el marc de la 3ª Setmana de les Noves Tecnologies per a Tothom. Crec que és un personatge suggerent, que és capaç de girar com un mitjó conceptes com la diversitat: eh que tots creiem en principi que és algo superpositiu? Doncs ell va venir a dir que la diversitat pot acabar ser un bloc homogeni que en el fons no hi sigui gens, de divers. També juga amb la metàfora de l’úter matern, com un vincle necessari però que alhora cal trencar… i dins la societat xarxa fa una lectura força pessimista, al meu entendre, o almenys molt poc entusiasta. Hi surt el component del risc, que cada cop tinc més present, la necessitat del consum per identificar-se… un conjunt d’idees treballades que servirien per a quatre conferències, no amb una.
Ahir dimecres em desplaço fins al P. de C. per dinar amb l’amic T.C., que és diputat des del mes de juny. En T. és un tiu amb qui, no sé ben bé perquè, sóc capaç –i ell amb mi, n’estic convençut- d’establir una conexió altíssima amb molt poca estona –un dia li vaig dir que de seguida ens sabíem posar a 440 hertzis, com la nota La de l’escala musical. Res una parida.. M’explica que se sent molt a gust i molt ben tractat en aquest nou espai, cosa que em satisfà perquè justament pensava que potser li costaria, estar aquí a dintre fent política institucional… Abans de dinar ens passegem per dins de l’edifici, parlem amb Miquel Iceta portaveu del PSC, veiem la guapa diputada d'ERC Marina Llansana -ara també portaveu- i dos mataronins més, un diputat i un banquer.
Parlem de quatre o cinc coses fins que me n’adono que és tardíssim i he de tornar cap a Mataró… quina llàstima… bé, un altre dia serà.
He tingut dos dies una mica estressants, bàsicament per l’acumulació d’unes quantes coses a més de les habituals, que és el que em genera aquesta sensació. Dimarts vespre amb Valors vam organitzar la presentació de la nostra web dins un acte que incloïa una conferència de l’amic Francesc Grané, tot plegat en el marc de la 3ª Setmana de les Noves Tecnologies per a Tothom. Crec que és un personatge suggerent, que és capaç de girar com un mitjó conceptes com la diversitat: eh que tots creiem en principi que és algo superpositiu? Doncs ell va venir a dir que la diversitat pot acabar ser un bloc homogeni que en el fons no hi sigui gens, de divers. També juga amb la metàfora de l’úter matern, com un vincle necessari però que alhora cal trencar… i dins la societat xarxa fa una lectura força pessimista, al meu entendre, o almenys molt poc entusiasta. Hi surt el component del risc, que cada cop tinc més present, la necessitat del consum per identificar-se… un conjunt d’idees treballades que servirien per a quatre conferències, no amb una.
Ahir dimecres em desplaço fins al P. de C. per dinar amb l’amic T.C., que és diputat des del mes de juny. En T. és un tiu amb qui, no sé ben bé perquè, sóc capaç –i ell amb mi, n’estic convençut- d’establir una conexió altíssima amb molt poca estona –un dia li vaig dir que de seguida ens sabíem posar a 440 hertzis, com la nota La de l’escala musical. Res una parida.. M’explica que se sent molt a gust i molt ben tractat en aquest nou espai, cosa que em satisfà perquè justament pensava que potser li costaria, estar aquí a dintre fent política institucional… Abans de dinar ens passegem per dins de l’edifici, parlem amb Miquel Iceta portaveu del PSC, veiem la guapa diputada d'ERC Marina Llansana -ara també portaveu- i dos mataronins més, un diputat i un banquer.
Parlem de quatre o cinc coses fins que me n’adono que és tardíssim i he de tornar cap a Mataró… quina llàstima… bé, un altre dia serà.
diumenge, d’octubre 17, 2004
El primer cop que vaig anar a Vilafranca
No feia gaires dies que havia anat a Vilafranca del Penedès, a sopar just abans d'un concert d'Els Pets a un poble del cantó que ara no recordo... Guardiola de Fontrubí? Si, em sembla que si. Un dia per cert, que vaig al·lucinar veient com els de Constantí omplien tot un pavelló amb 3.000 persones... impressionant. Doncs ahir vam tornar a Vilafranca, després de passar-me tota la tarda dissenyant, buscant una multicopista i enganxant cent còpies d'un cartell per l'acte de dimarts de Valors.
Devia ser, per tant el quart o cinquè cop a la meva vida que anava a Vilafranca... El primer cop que hi vaig anar va ser amb en J.A. un dia de maig de 2001 que estava bastant fet pols i em vaig agafar una setmana de "vacacions". Vam arribar a Vilafranca amb tren de Rodalies i el primer que vaig pensar és: collons, quina estació més gran. No hi vam fer massa cosa: vam passejar pels carrers del centre, vam visitar una exposició que hi havia en una mena d'església en desús -o això diria... ai els de Vilafranca si em senten...- que anava a sobre Gaudí -era l'any Gaudí- i on vaig memoritzar la frase "Allò original és el que busca tornar als orígens, no una cosa inèdita". Després vam anar fins a un bar molt xulo al fons de la plaça, on vam menjar uns tacos de formatge amb un bon vinet, com no podria ser d'altra manera aquí estant. Allà vam veure els nens que havien sortit del cole i anaven allà a fer la xerradeta, els deures i tal... i vaig tenir aquella fantàstica sensació de colar-me, d'imprevist i només per un dia, a la vida de l'altra gent. De fet això és una de les coses que m'atrau més de quan vaig per pobles/ciutats com Vilafranca, Manresa, Sabadell... (els tres exemples són verídics). Estàs en un lloc on ningú et coneix i et dediques a espiar-ho tot de dalt a baix...
Bé, doncs aquesta va ser la meva primera anada a Vilafranca...
Devia ser, per tant el quart o cinquè cop a la meva vida que anava a Vilafranca... El primer cop que hi vaig anar va ser amb en J.A. un dia de maig de 2001 que estava bastant fet pols i em vaig agafar una setmana de "vacacions". Vam arribar a Vilafranca amb tren de Rodalies i el primer que vaig pensar és: collons, quina estació més gran. No hi vam fer massa cosa: vam passejar pels carrers del centre, vam visitar una exposició que hi havia en una mena d'església en desús -o això diria... ai els de Vilafranca si em senten...- que anava a sobre Gaudí -era l'any Gaudí- i on vaig memoritzar la frase "Allò original és el que busca tornar als orígens, no una cosa inèdita". Després vam anar fins a un bar molt xulo al fons de la plaça, on vam menjar uns tacos de formatge amb un bon vinet, com no podria ser d'altra manera aquí estant. Allà vam veure els nens que havien sortit del cole i anaven allà a fer la xerradeta, els deures i tal... i vaig tenir aquella fantàstica sensació de colar-me, d'imprevist i només per un dia, a la vida de l'altra gent. De fet això és una de les coses que m'atrau més de quan vaig per pobles/ciutats com Vilafranca, Manresa, Sabadell... (els tres exemples són verídics). Estàs en un lloc on ningú et coneix i et dediques a espiar-ho tot de dalt a baix...
Bé, doncs aquesta va ser la meva primera anada a Vilafranca...
dimarts, d’octubre 12, 2004
Sobre els blogs...
Detecto una autèntica falera pels blogs al meu entorn. Només aquesta setmana sé que se n'han obert un A.F., I.S.A., A.D., I.M. .... la cosa està que crema. I quan més gent veig que se'n fa un de nou més rumio sobre aquestes noves formes de comunicació que van sorgint. Ho dic en el sentit que quan li dius a algú que has fet un blog sempre et pregunten: i què hi escrius? I si els dius que és com una mena de diari personal et diuen: Però si és personal com pots deixar que el llegeixin?
Clar, de fet és veritat que ben bé no és un diari estrictament personal, no? O en tot cas si ho és, és que realment qui l'escriu té ganes d'exhibir-se (q tampoc té perquè ser dolent)... La definicíó suposo que és que el blog és com una mena de tribuna d'opinió virtual, com si tots ens fotéssim a l'Speaker Corners de Londres no? Però clar, també hi ha l'inconvenient que depén de què, encara que siguin opinions, tampoc no volem que ho llegeixi segons qui... Vaja, que és en aquest marge que es construeix la idea del blog. També és veritat que no s'escriu per a un mateix, sinó també perquè altres el llegeixin... però que quedi clar que jo no vull el blog per ensenyar-me al món -ho he mirat al google hi si poses "salicrú blog" tampoc no surto- sinó perquè el meu cercle més proper, si vol, em llegeixi. I prou. Ni exhibicionisme ni res.
Però bé, m'he enrotllat una mica (va bé per estructurar el cap, de totes maneres) sense arribar al que volia dir: que el blog obre una nova forma de comunicació. Quan en parlo amb algú poso el mateix exemple: jo no trucaré a en R.R. (Ramon Bassas o Ramon Radó, els dos exemples valen) per preguntar-li com ha anat el dia pq semblaria que els empaito sexualment, més aviat. En canvi si un d'ells penja en el blog el que li ha passat aquell dia, o el que li ha passat pel cap... establim una nova forma de comunicació (indirecta, en principi) que sinó no tindríem. O sigui: amb els blogs guanyem comunicació amb les persones pq el que s'hi explica no sempre era fàcil de comunicar amb els sistemes de comunicació que teníem fins ara. Això lliga també amb una teoria que tinc sobre els mòbils que ve a dir el mateix, no? Abans, quan coneixies algú, si se suposa que havies de tornar-te a veure et passaves el telèfon i si volies tornar a comunicar-te amb ell l'havies de trucar no? clar, això talla molt (sobretot als tímids i respecte a les ties)... en canvi, si et passen el número de mòbil, pots contactar amb aquella persona d'una forma molt menys tallant... per tant també es guanya amb comunicació: sense mòbil segurament no n'hi hauria, amb mòbil és molt probable...
Conclusió (apresa a la UAB): cap forma de comunicació anul·la l'anterior, sinó que com a molt la modifica. Totes aquestes noves formes ens faran estar més comunicats, més conectats i més contents, collons, que tb es tracta d'això.
Clar, de fet és veritat que ben bé no és un diari estrictament personal, no? O en tot cas si ho és, és que realment qui l'escriu té ganes d'exhibir-se (q tampoc té perquè ser dolent)... La definicíó suposo que és que el blog és com una mena de tribuna d'opinió virtual, com si tots ens fotéssim a l'Speaker Corners de Londres no? Però clar, també hi ha l'inconvenient que depén de què, encara que siguin opinions, tampoc no volem que ho llegeixi segons qui... Vaja, que és en aquest marge que es construeix la idea del blog. També és veritat que no s'escriu per a un mateix, sinó també perquè altres el llegeixin... però que quedi clar que jo no vull el blog per ensenyar-me al món -ho he mirat al google hi si poses "salicrú blog" tampoc no surto- sinó perquè el meu cercle més proper, si vol, em llegeixi. I prou. Ni exhibicionisme ni res.
Però bé, m'he enrotllat una mica (va bé per estructurar el cap, de totes maneres) sense arribar al que volia dir: que el blog obre una nova forma de comunicació. Quan en parlo amb algú poso el mateix exemple: jo no trucaré a en R.R. (Ramon Bassas o Ramon Radó, els dos exemples valen) per preguntar-li com ha anat el dia pq semblaria que els empaito sexualment, més aviat. En canvi si un d'ells penja en el blog el que li ha passat aquell dia, o el que li ha passat pel cap... establim una nova forma de comunicació (indirecta, en principi) que sinó no tindríem. O sigui: amb els blogs guanyem comunicació amb les persones pq el que s'hi explica no sempre era fàcil de comunicar amb els sistemes de comunicació que teníem fins ara. Això lliga també amb una teoria que tinc sobre els mòbils que ve a dir el mateix, no? Abans, quan coneixies algú, si se suposa que havies de tornar-te a veure et passaves el telèfon i si volies tornar a comunicar-te amb ell l'havies de trucar no? clar, això talla molt (sobretot als tímids i respecte a les ties)... en canvi, si et passen el número de mòbil, pots contactar amb aquella persona d'una forma molt menys tallant... per tant també es guanya amb comunicació: sense mòbil segurament no n'hi hauria, amb mòbil és molt probable...
Conclusió (apresa a la UAB): cap forma de comunicació anul·la l'anterior, sinó que com a molt la modifica. Totes aquestes noves formes ens faran estar més comunicats, més conectats i més contents, collons, que tb es tracta d'això.
dissabte, d’octubre 09, 2004
Assamblea de barri...
Que bé que ens ho hem passat a l'assemblea de l'associació de veïns de Peramàs-Esmandies! He trobat súmmament interessant que més d'una cinquantena de persones dediquin gran part del dissabte a la tarda -nosaltres hi hem anat només una hora, però la cosa n'haurà durat quasi tres- a parlar i discutir sobre els problemes del barri o com voldrien que fos la futura Ronda O'Donell -si un carrer amb passeig central rollo Rambles de BCN o fer simplement les voreres molt més grosses-.
M'he recordat en dues coses que va dir en Pujol a l'acte de l'altra dia, una per contradir-la i una altra per reafirmar-la. La primera el tema de la "moral de la desvinculació", de passar de tot el que no ens perjudiqui directament i tal; la qual és evident que per exemple les associacions de veïns l'intenten combatre tant com poden -se'ls ho ha d'agrair-. M'ha molat veure que els veïns es preocupaven del que els afecta a ells però també de problemes generals, que fan propostes -amb més o menys fortuna- i que tenen certes ganes de participar. L'altra cosa que m'ha fet recordar lo d'en Pujol, tot i que també es pot llegir en un sentit més positiu, és lo de la insoferenza, això de que no podem patir per res, de que volem que tot sigui perfecte. Ho dic per la passió amb què la gent s'expressava a l'hora de reclamar que un bar no ocupi tota la vorera d'un carrer o que no pot aparcar a totes hores a tots els carrers. És que a mi sovint tots aquests petits problemes els relativitzo i penso: va, collons, que això és una xorrada, passi per l'altra cantó i ja està... però clar, no és això... realment aquesta passió pels petits detalls, aquestes petites lluites, és mostra de passió per la vida, un passió que avui m'han demostrat els veïns d'aquest bonic barri que és Peramàs-Esmandies.
Aupa Lucius-Marcius!
M'he recordat en dues coses que va dir en Pujol a l'acte de l'altra dia, una per contradir-la i una altra per reafirmar-la. La primera el tema de la "moral de la desvinculació", de passar de tot el que no ens perjudiqui directament i tal; la qual és evident que per exemple les associacions de veïns l'intenten combatre tant com poden -se'ls ho ha d'agrair-. M'ha molat veure que els veïns es preocupaven del que els afecta a ells però també de problemes generals, que fan propostes -amb més o menys fortuna- i que tenen certes ganes de participar. L'altra cosa que m'ha fet recordar lo d'en Pujol, tot i que també es pot llegir en un sentit més positiu, és lo de la insoferenza, això de que no podem patir per res, de que volem que tot sigui perfecte. Ho dic per la passió amb què la gent s'expressava a l'hora de reclamar que un bar no ocupi tota la vorera d'un carrer o que no pot aparcar a totes hores a tots els carrers. És que a mi sovint tots aquests petits problemes els relativitzo i penso: va, collons, que això és una xorrada, passi per l'altra cantó i ja està... però clar, no és això... realment aquesta passió pels petits detalls, aquestes petites lluites, és mostra de passió per la vida, un passió que avui m'han demostrat els veïns d'aquest bonic barri que és Peramàs-Esmandies.
Aupa Lucius-Marcius!
dilluns, d’octubre 04, 2004
Avui que som dissabte...
Tenia moltes ganes d'explicar tot el que vam fer dissabte, perquè la veritat és que el dia va donar molt de sí; va ser un dissabte tipus -el que passa és que quasi mai tinc/tenim un dissabte tipus sinó que hi ha molts models diferents-... El primer que vam fer va ser anar a esmorzar al Fet d'Ara, a la plaça de Granollers, i després vam anar a comprar al mercat: "Un melón, un euro con noventa!", deia un dels venedors amb la cantarella típica de la gent que es dedica a aquestes coses. Feia dies que no hi anàvem, al mercat, i realment és algo impressionant; hi ha molta vida, molta alegria, molt de color... A més fa gràcia perquè es crea una sensació d'empatia entre els que venen i els que compren i amb la resta dels que compren... vull dir que tothom fa el que toca el dissabte al matí: aprovisionar-se per la setmana, i això genera una complicitat.
Al mercat vam comprar fruita, verdura i les coses que es compren al mercat -menys peix, veus? estàvem a punt de comprar-ne però al final vam dir... ai, que si no ens ho mengem ràpid se'ns podrirà... total, que no en vam comprar- però també hi ha coses que no es poden comprar al mercat, per exemple un carro de la compra supercompacte que només es troba... a l'Alcampo!
Total que després de fer una mica de iaios i passar pel mercat vam fer de joves tipus i ens en vam anar al Mataró Parc amb cotxe, amb Els Pets a tota pastilla i gastant gasolina... evidentment, un cop ets a la caverna no només acabes comprant el que volies sinó unes quantes coses més, però això ja és una altra història... Després vam tornar a casa i cadascú va anar a dinar amb les famílies respectives, però just en tornar vam veure que hi havia coses que encara no havíem comprat i que trobaríem... al fantàstic Mercadona de la plaça Occitània! I cap allà vam anar, ara fent una mica de Tercera Via entre el Mercat tronat de la plaça de Cuba i la caverna-Mataró Parc. Però la cosa encara no havia acabat ni de lluny... Després havíem decidit que m'havia d'anar a comprar roba pq la que tinc està feta pols i em faltava coses per mudar-me (el dia d'en Pujol, per exemple, anava amb uns pantalons amb forats...). Doncs vam baixar cap al centre i, després de menjar-nos un gelat collonut al Dino's de la plaça de Santa Anna -qui diu que Mataró no té de tot? serà capullu!- vam anar cap al carrer de Barcelona. Allà vam entrar a diverses botigues i al final vaig acabar comprant-ne uns texans a Pep Llasera i dos camises i uns altres pantalons a ca la Cristi... Després encara vam passar pel Robafaves a fer-nos socis de la Unió de Cooperadors per poder ser de la Cooperativa de Consum -això ho explico un altre dia-. I llavors si ja va ser moment de tornar cap a casa, que teníem sopar amb uns tiets de l'A.F. ... Quin estrés, joder!
Al mercat vam comprar fruita, verdura i les coses que es compren al mercat -menys peix, veus? estàvem a punt de comprar-ne però al final vam dir... ai, que si no ens ho mengem ràpid se'ns podrirà... total, que no en vam comprar- però també hi ha coses que no es poden comprar al mercat, per exemple un carro de la compra supercompacte que només es troba... a l'Alcampo!
Total que després de fer una mica de iaios i passar pel mercat vam fer de joves tipus i ens en vam anar al Mataró Parc amb cotxe, amb Els Pets a tota pastilla i gastant gasolina... evidentment, un cop ets a la caverna no només acabes comprant el que volies sinó unes quantes coses més, però això ja és una altra història... Després vam tornar a casa i cadascú va anar a dinar amb les famílies respectives, però just en tornar vam veure que hi havia coses que encara no havíem comprat i que trobaríem... al fantàstic Mercadona de la plaça Occitània! I cap allà vam anar, ara fent una mica de Tercera Via entre el Mercat tronat de la plaça de Cuba i la caverna-Mataró Parc. Però la cosa encara no havia acabat ni de lluny... Després havíem decidit que m'havia d'anar a comprar roba pq la que tinc està feta pols i em faltava coses per mudar-me (el dia d'en Pujol, per exemple, anava amb uns pantalons amb forats...). Doncs vam baixar cap al centre i, després de menjar-nos un gelat collonut al Dino's de la plaça de Santa Anna -qui diu que Mataró no té de tot? serà capullu!- vam anar cap al carrer de Barcelona. Allà vam entrar a diverses botigues i al final vaig acabar comprant-ne uns texans a Pep Llasera i dos camises i uns altres pantalons a ca la Cristi... Després encara vam passar pel Robafaves a fer-nos socis de la Unió de Cooperadors per poder ser de la Cooperativa de Consum -això ho explico un altre dia-. I llavors si ja va ser moment de tornar cap a casa, que teníem sopar amb uns tiets de l'A.F. ... Quin estrés, joder!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)