Sobre la marxa

Que bo. Avui ha estat un dia realment divertit; divertit quan me n'adono de tot el que m'ha passat sense haver previst pràcticament res.
M'explico. Al matí la primera sorpresa és que em semblava que tenia una reunió de Pastorets però quan havia fet cent metres des de casa meva he parlat per mòbil amb la secretària de la reunió i la seva veu absolutament dormilega m'ha convençut de que no hi havia tal reunió. Que bé, he pensat! Total no havia fet tot el que em tocava, de manera que millor tenir uns dies més. Per tant he desfet el camí després de veure dues coses: 1) Pep Sivilla i Jordi Tardà (?-?) passejant per davant el nou edifici de la policia parlant de forma molt seriosa i 2) un vianant que ha començat a dir de tot a un conductor perquè no l'havia deixat passar (pensava que baixaria del cotxe i tot).
Total, que torno a casa i me n'adono que no tinc res urgent a fer. Quina sensació més rara i més plaent alhora... esmorzem tranquil·lament un bon entrepà, em poso a mirar la festa dels súpers -amb tots els grups fent playback i una cantant sola sense banda però com si hi fos; és demencial com tracten la canalla- i a llegir el llibre sobre ERC que havia mangat a ma germana. Després vaig a dinar a casa me iaia, passo per casa els meus pares una estona i torno a Ronda O'Donell.
Penso... què faré tota la tarda? Primer faig quatre coses a l'ordinador, que si Valors, que si mails, que si xafardejar per Internet... després toco una estona la guitarra -que estava desafinada a tope, la pobreta- i cap a les set, quan ja no puc estar més estona tancat, surto al carrer. Em procuro un parell d'excuses per anar a fer un volt -comprar, que serveix per identificar-se, segons en F. Grané- i després se m'acudeix... anar al Robafaves a mirar què hi ha de nou de llibres i llegir-ne algun tros de gratix -gràcies Robafaves per tots els llibres que he arribat a "conèixer" amb vosaltres-.
Allà, just quan estic llegint un llibre d'Hèctor López que diu que el PSC a la llarga podria esdevenir un partit sobiranista, la M.G. em fa "eps!". Collons, quin espant! Fa dies que ens no ens veiem i aprofitem per anar a fer un capuccino -sense nata, merda!- que s'allarga unes tres hores, més o menys, en les quals xerrem de "lo diví i de lo humà", com diria en Jaume Graupera. I a les 11 em diu que ha quedat per anar a veure el primer dels projectes escènics de joves creadors que es presenten al Monumental. Em fa gràcia veure teatre, autòcton i jove i al final m'hi brindo. Al vestíbul del teatre una de les actrius va preguntant a la penya si coneix una cançó de bressol i demanen que la cantis a un micro conectat a una gravadora. Jo, ingenu com sempre, canto una cançó de bressol de l'últim (i primer) disc d'en Josep Thió, sense atinar que probablement faran algun ús d'aquest enregistrament...
L'espectacle, que es fa tot dalt de l'escenari -actors i públic- és surrealisme en estat pur. Tot inconex, absurd, fora de lloc, parida rera parida... una pantalla de fons passa imatges dels carrers de Barcelona, a l'escenari els quatre actors van tirant-se aigua uns sobre els altres, fent bicicleta, escrivint al terra... Una bogeria... que acaba amb el cant de la meva cançó... quin ridícul... sort que ningú ho sap...
Total, acabo en el lloc menys pensat, en el moment menys pensat i amb la persona menys pensada el dia més estrany del món.




Comentaris

Entrades populars