Ens veiem a la plaça de Santa Anna

Rescato les espelmes que han guardat paciència els darrers 365 dies en una de les estanteries de casa (n'aniré a comprar més perquè farem curt). Acordem els darrers detalls sobre quin manifest fer per telèfon amb la Maria. Em preparo mentalment per resistir els deu minuts de silenci que farem; sempre em costa, em costa molt. Quedar-me immòbil, sense mirar ningú, sense pensar en picades a l'ullet o somriures còmplices. Res, només restar quiet i escoltar, escoltar el silenci (per més que l'Oriol Burgada s'entesti des de l'altra cantó de la plaça a fer cagar el tió als nens del Comerç Mataró Centre).
"Salicrú! Ja ho tinc! Ja sé què podem fer...! Silenci. Deu o quinze minuts de silenci. Només silenci. Un manifest potser. Però res de guitarres ni de fer el kumbaià. Silenci contra tanta banalitat, tanta absurditat". Així va començar aquesta petita història de la que em sento orgullós... A mica en mica l'esperit del silenci anirà conquerint; perquè és el més fort, el que fa més soroll... a dintre el cor.
Ens veiem a la plaça de Santa Anna. A les set.

Oxigenar-se

Avui al matí, a les dotze, tenia acordada una entrevista a Barcelona per Foc Nou, la revista amb què col·laboro mensualment amb una secció que es diu A la intempèrie (són retrats de persones cristianes que fan alguna cosa pels altres; "petits miracles", que dic jo, però fets amb esforç). Tot i que ahir a la tarda no vaig anar a treballar -estic constipadíssim, el dimecres tenia molt mal de coll... etcètera- hi he hagut d'anar pq he d'entregar el text immediatament i no podia endarrerir-ho més. Les dates d'entrega... en fi, que us he d'explicar!

En aquesta ocasió es tractava d'entrevistar una parella -la Iolanda i l'Antoni- que tenen tres fills que durant sis mesos ha tingut a casa seva un noi immigrant que, arribat als divuit anys, no podia seguir vivint en el centre de menors de la Generalitat. Entre que surten del centre i troben casa i feina, cosa de per si prou difícil, l'associació Punt de Referència busca una llar per a cadascun d'aquests nois dins un programa que es diu Acull i que compta amb el suport de la Generalitat. El jove passa a ser un membre més de la família i així se li fa més fàcil fer el salt entre el centre i la societat normal i corrent.

La veritat és que, un cop més, endinsar-se en l'experiència d'una gent com aquesta ha estat apassionant. Que t'expliquin de primera mà com els ha anat, què han après, com s'han sentit, què els deia la gent... és simplement un plaer. Com sempre que vaig a fer aquestes entrevistes surto sorprès, content, alegre... oxigenat, vaja. M'entusiasma veure que hi ha gent -i n'hi ha tanta! això és el sentit últim de la meva secció- que està disposada a fer alguna cosa per millorar una miqueta el món... Cap de les experiències que retrato signifiquen un canvi massiu a nivell mundial però en canvi, per si mateixes, trobo que tenen un gran valor... és allò que deia aquell metge alemany que va anar a l'Àfrica abans de la Primera Guerra Mundial a muntar un hospital: "No puc recollir totes les petxines d'una platja, però cada petxina que recullo té un gran valor". És una idea magnífica, necessària per tots els que intentem ser optimistes, que he repetit durant molt de temps i davant molta gent.

Fer aquests retrats per Foc Nou em serveix per oxigenar-se en aquest sentit que explicava -per il·lusionar-me una mica més amb l'espècie humana- i també perquè em fa sortir dels límits de Mataró i el seu hinterland, que tot i ser prou amplis, és bo superar-los de tant en tant...

Bon dia, aprofitada

No sé si algú "pillarà" la idea del post només per com l'he titulat, però vull parlar-vos del llibre d'una psicòloga de 40 anys que es diu Corinner Mainer titulat Bonjour, perèse (bon dia, mandra). Avui surt una entrevista a ella a La Contra de La Vanguardia. El llibre en qüestió, que el periodista del diari defineix molt encertadament com "la bíblia de l'escaqueig laboral", proposa sense embuts això: aprofitar-se de les empreses (suposadament com una forma de protesta pel cinisme que practiquen, cosa que no dubto, en alguns casos). L'1 de maig, el dia del treballador, aquest llibre es va convertir en el bestseller més venut a França.
Enceto l'entrevista pensant que potser el que proposo aquesta dona -que és el que penso jo i sé que molta altra gent- és reinventar les empreses, fomentar que la gent munti coses sobre temes que li interessin, conjugar oci i treball, oblidar les jerarquies absurdes... Però no; a mesura que vaig llegint veig que aquesta "tia", simplement el que proposa és "aprofitar-se" de les grans empreses, "fer veure" que es treballa i en realitat no fer res. Matar el temps.
Em quedo francament sorprès de que algú surti dient això i vengui llibres a dojo (suposo que molta gent hi està d'acord i comprar el llibre és una manera d'expressar-ho públicament). Però a més de sorprès estic indignat: aquesta noia, fent veure que proposa una alternativa i que és molt progressista i oberta, el que fa en el fons és aprofitar-se de les coses dolentes que té el nostre sistema per al seu benefici personal (cobrar el sou a final de mes). És una pura conservadora, en el pitjor sentit de la paraula.
Doncs jo et pregunto Corinne -i ara em poso en plan Salvador Sostres, aviso-: on tens la dignitat, tu, maca? La deixes dormint al llit cada matí? Aquesta és la teva manera de canviar el món? Aprofitar-te dels que fan les coses malament? Tu el que tens, xata, és molta barra. T'hauria de caure la cara de vergonya.

Perills

Acabem de comprovar dos bitllets per anar a passar el Cap d’Any a Dublín a través de Ryanair, una d’aquestes companyies de baix cost (que us he d’explicar!). M’he entusiasmat, igual que veient la resposta de la gent a la nova secció que hem obert a capgros.com, L’alcalde Respon, que permet a la gent adreçar-se directament a en Joan Antoni Baron. Crec que són dos exemples de coses que abans no es podien fer –almenas no tan ràpidament- i que les noves tecnologies fan canviar de dalt a baix…

Ara bé, quan estava fent això també pensava en els perills d’aquestes coses… vaja, vull dir que al final sembla que ho puguis tenir tot, a través de la xarxa… ja sé que és una consideració molt senzilla aquesta, que tots els filòsofs ja l’han explorat… m’ha vingut al cap la xerrada de F.Grané a La Peixateria en l’acte que vam muntar amb Valors… Recordo que vaig sortir pensant que s’havia posat una mica apocalíptic i tal… però ara penso que en el fons tenia raó i que aquesta sensació de que amb les noves tecnologies TOT ÉS POSSIBLE és un veritable engany i que convé no creure-se’l. Aprofitar totes les seves potencialitats però no creure que ens arreglarà el món...

Però vaja, per perillós el bar d’ambient hawaià on vam acabar ahir a la nit, prop de Granollers… Es deia Kalhua i t’hi podies fotre un cocktail, cubata o el que fos amb una iguana, una serp de color groc o un lloro a vint centímetres del teu nas. Imagineu-vos-ho... Tu allà foten-te la beguda i el bitxo –la iguana, en el nostre cas- allà mirant-nos amb una cara de felicitat que semblava que també anés pet... realment el creador del bar aquest vaia dia devia tenir quan el va idear.. és el primer bar zoològic que veig!