Oxigenar-se

Avui al matí, a les dotze, tenia acordada una entrevista a Barcelona per Foc Nou, la revista amb què col·laboro mensualment amb una secció que es diu A la intempèrie (són retrats de persones cristianes que fan alguna cosa pels altres; "petits miracles", que dic jo, però fets amb esforç). Tot i que ahir a la tarda no vaig anar a treballar -estic constipadíssim, el dimecres tenia molt mal de coll... etcètera- hi he hagut d'anar pq he d'entregar el text immediatament i no podia endarrerir-ho més. Les dates d'entrega... en fi, que us he d'explicar!

En aquesta ocasió es tractava d'entrevistar una parella -la Iolanda i l'Antoni- que tenen tres fills que durant sis mesos ha tingut a casa seva un noi immigrant que, arribat als divuit anys, no podia seguir vivint en el centre de menors de la Generalitat. Entre que surten del centre i troben casa i feina, cosa de per si prou difícil, l'associació Punt de Referència busca una llar per a cadascun d'aquests nois dins un programa que es diu Acull i que compta amb el suport de la Generalitat. El jove passa a ser un membre més de la família i així se li fa més fàcil fer el salt entre el centre i la societat normal i corrent.

La veritat és que, un cop més, endinsar-se en l'experiència d'una gent com aquesta ha estat apassionant. Que t'expliquin de primera mà com els ha anat, què han après, com s'han sentit, què els deia la gent... és simplement un plaer. Com sempre que vaig a fer aquestes entrevistes surto sorprès, content, alegre... oxigenat, vaja. M'entusiasma veure que hi ha gent -i n'hi ha tanta! això és el sentit últim de la meva secció- que està disposada a fer alguna cosa per millorar una miqueta el món... Cap de les experiències que retrato signifiquen un canvi massiu a nivell mundial però en canvi, per si mateixes, trobo que tenen un gran valor... és allò que deia aquell metge alemany que va anar a l'Àfrica abans de la Primera Guerra Mundial a muntar un hospital: "No puc recollir totes les petxines d'una platja, però cada petxina que recullo té un gran valor". És una idea magnífica, necessària per tots els que intentem ser optimistes, que he repetit durant molt de temps i davant molta gent.

Fer aquests retrats per Foc Nou em serveix per oxigenar-se en aquest sentit que explicava -per il·lusionar-me una mica més amb l'espècie humana- i també perquè em fa sortir dels límits de Mataró i el seu hinterland, que tot i ser prou amplis, és bo superar-los de tant en tant...

Comentaris

Maria Carme Maltas ha dit…
Aquesta idea teva del petit gra de sorra és ben diferent de la que parlava en Paniker sobre el futur i que en Francesc ha recollit al seu blog. N'he fet un comentari, perquè n'hi ha - i en Paniker sembla que també s'hi apunta- que pronostiquen un futur complicat, incert i ple de misèries, que en lloc d'anar endavant, anirem enrera, etc. etc. I jo pregunto si aquesta visió pessimista no els ha arribat després d'adonar-se que al món sóm uns quants més que els del Nord. Si, ja ho sé que es sabia, però ara com que es mouen, -els altres- ara els fan por, sembla i no son/som capaços d'enfrontar-nos a la realitat. Crec que hauriem de repensar aquest futur amb aquest món de les petites coses, com el que tu has conegut en aquesta entrevista que has fet. Aquest és el món real, on, malgrat les misèries i les incerteses, hi ha gent que s'esforça per anar-lo millorant
Juanjo ha dit…
Revisant blocs amb contingut social he aterrat en el teu i m'he topat amb aquest post, ja històric, sobre Punt de Referència. Donar a conéixer la realitat dels joves extutelats no seria possible sense col·laboracions com la teva. Gràcies. Ens agradarà compartir amb tu més històries de compromís i voluntariat amb aquests joves i per això et convido a visitar el nostre nou bloc Corda Fluixa a:
http://puntdereferencia.wordpress.com/
Una abraçada,
joansalicru ha dit…
Gràcies a tu, Juanjo, i a la vostra gent, per la feina que feu.
Una abraçada
Joan

Entrades populars