Fer-se la maleta

Com a casa, enlloc, diuen. I per molt que t'hi esforcis, intentar reproduir dins una motxil·la i una bossà de mà totes les comoditats de què gaudeixes en el teu indret habitual de residència és impossible. I segurament a més a més és absurd, perquè si el que volem és comoditats ja ens podríem quedar a casa. Aquesta és precisament una mica la mentida del viatge, una forma d'oci que s'ha arribat a magnificar -i jo el primer, eh!- i a imaginar com una successió de moments de felicitat completa i d'experiències fabuloses.

Doncs res, això és una "cuentu xino". El viatge és només -que ja és molt- canviar d'escenari. I d'actors secundaris. I de rol, fins i tot. Però el protagonista de la pel·lícula continues sent tu. Amb tots els teus dèficits i les teves manies, les teves fílies i les teves fòbies. Tenir ganes de passar-t'ho bé, de desconectar, de fer coses diferents... no et fa afrontar aquest repte amb més capacitats. Al contrari; de fet en un viatge pots arribar a passar-t'ho més malament que mai, ni que sigui momentàniament. Perquè no et sàpigues adaptar al lloc escollit per viatjar -pel menjar, perquè els lavabos no són occidentals-, perquè les coses no surten com esperaves o simplement perquè no et trobis bé -mals de panxa, picades, insomni...-.

Això és el més important que he après en els dos darrers viatges que he fet: no passa res si les coses no van com esperaves. No passa res si un dia et trobes malament i t'has de quedar a descansar on sigui. No passa res si aquell monument del qual tothom t'ha parlat al final et sembla absolutament banal. No passa res si al dia deu que ets fora de casa ja t'enyores i te'n ganes de passejar pels teus carrers. No passa res, en definitiva, si el viatge no et sembla brutal. Serà precisament quan t'hagis posat això al cap que tot començarà a ser fantàstic i el viatge esdevindrà un moment màgic per a tu i aquells que t'acompanyin.

Comença el viatge. Seguirem informant -depenent de la dificultat d'accedir a Internet, of course-.

Integristes

Teòricament no és fins avui a les vuit del vespre que comença la Festa Major de la capital del Maresme, una ciutat que m'entusiasma exactament el mateix que em podria entusiasmar Granollers, Manresa o Vilanova i la Geltrú si hagués nascut en aquestes darreres però que resulta que és la meva. Dic teòricament perquè avui és quan l'alcalde, des del balcó de l'Ajuntament, pronunciarà la seva Crida a la Festa Major, que dóna el tret de sortida oficial a la festa. Aquesta, però, ja fa tres dies que està en dansa; almenys jo fa tres dies que estic visquent-la. I no sóc pas l'únic; els centenars de persones que eren dissabte a la Gegantada o a Ojos de Brujo, a la Jornada Castellera diumenge o a la penúltima representació de 'Morir a Bagdad' divendres em sembla que ens ho creiem. L'Ajuntament en part també perquè ha engalanat des de dijous dia 21 els carrers de la ciutat amb unes banderoles molt enlluernadores i amb banderes de les Santes -liles i blanques-, de Mataró i de Catalunya i perquè inclou tots aquests actes que he dit i uns quants més en el programa de la Festa Major, que comença enguany divendres dia 22. Però per altra part no, perquè és clar, sinó a què treu cap fer la Crida avui, en el quart de la dia de festa segons el programa de la mateixa celebració?

El problema no és que els nostres governants no s'ho creguin, sinó que simplement no s'acaben d'atrevir a fer l'estocada definitiva a la filosofia del "25 al 29", un dogma sense cap mena de justificació històrica que algú es va inventar el 1979 i que consisteix en afirmar que Les Santes es celebren cada any del 25 al 29 de juliol -tot i que el dia 24 hi hagi les Havaneres, una contradicció dins la mateixa teoria-. Tan hi fa si els mataronins -tots els ciutadans de Mataró, vull dir, eh?- tenen possibilitat de celebrar la seva festa aquests dies -alguns treballen fora de Mataró, recordem-ho, i hi ha la possibilitat que el dia 25 sigui dilluns i el 29 un divendres, de manera que es perdi TOTS els dies de la festa-. La qüestió és mantenir la tradició -que ens acabem d'inventar, si, però que fem veure que és tradició "perquè ho dic jo", per entendre'ns-.

L'anterior responsable de Cultura, Remigi Herrero, al qual felicito des d'aquí per la seva gosadia va agafar el toro per les banyes i va desenvolupar la teoria de les Santes-acordió -la festa se celebra el cap de setmana anterior i posterior al dia 27 i s'allarga o es fa curta en funció d'això-. I la va posar en pràctica, a desgrat dels integristes i els fonamentalistes que corren per la ciutat. Fins i tot va aconseguir que al cartell només hi figuri la data del 27 de juliol. Chapeau, Remi.

La Crida és doncs el darrer acte que cal posar al seu lloc, a l'inici de la festa, és a dir el divendres del primer cap de setmana de la festa. Perquè d'aquesta manera ens assegurem que molts més ciutadans -si a més la féssim darrera la plaça de l'Ajuntament, on hi cabrien 3.000 o 4.000 persones- puguin participar de l'inici de la Festa Major de la seva ciutat. Pot semblar una estupidesa, un debat de poca profunditat, però crec sincerament que és tot el contrari. Ens juguem una mica del que ha de ser la ciutat en el futur: obrir el calendari de la Festa Major és un exercici de generositat cap a la resta de ciutadans, una manera de convidar-los a que siguin partíceps de Les Santes -i de la ciutat-. Una manera de dir-los que aquesta és la festa de tots, que ho ha de ser cada cop més, que aquí no hi ha copyrights ni drets adquirits per partida de naixement. El problema està, precisament, en aquells que no volen compartir la festa amb tothom. Amb aquells a qui ja els va bé que les festes es mirin segons els números i no els dies de la setmana, perquè total, treballen a Mataró i qui més que menys ja ha començat vacances o almenys té festa el 27 i el 28. Quins collons.

Una festa -ciutat- per tots o una festa -ciutat- per als quatre de sempre. Això és el que ens juguem per Les Santes, més que durant tota la resta de l'any. Que cadascú obri en conseqüència. I que Les Santes hi facin més que nosaltres.

Vacances

Una trucada al mòbil. Una tovallola i un banyador. Aigua. La Vanguardia. Unes cotorrres. Una dutxa a casa. La visita setmanal. Una amanida d'arròs per dinar. Penjar el darrer Valors a Internet. Finançament federal. Messenger, mails i "espacios de MSN". Un gelat (mig vainilla, mig llimona). Unes sabates que no tenen. L'Actua, espectacularment gran. En Damir, el fill de ma cosina. La novena de les Santes. Tornar a casa. Adormir-se amb el diari. Anar a buscar coca-coles i el pa. Concert de Zuco 103. Una clara. Conversa. Amics i noies maques.
Les Santes, a tocar.

El sopar

(prèvia: si ja hem fet un dinar i un sopar... ara només ens quedarà esmorzar i berenar, no?)

Doncs aquí ens tenim a tots plegats. La Judith i en Jesús, en Cinto i en Quico, en Marc i l'Eloi, jo i en Ramon, en Francesc i en Miguel, la Núria i en Joan Safont. Els participants a la segona trobada de bloggers de Mataró, celebrada ahir diumenge dia 17 al restaurant El Tramvia del barri de Cerdanyola (pobres, els vam fer tancar tardíssim). Tot i que no hi va prendre part cap blogger que no conegués la veritat és que ens ho vam passar molt bé i vam riure força, que era del que es tractava. Si haguéssim de destacar un acudit -que no explicaré, si de cas q ho faci ell- podríem destacar el d'en Ramon sobre la platja, el diari i "el regalu que donen amb el diari". La nit va acabar a Lasal, cap a quarts de tres de la matinada, discutint d'allò humà i d'allò diví, com diu Jaume Graupera (quarta nit de farra seguida...).
A veure quan fem la propera!

48

La història comença dijous, a The Ugly Mug, la cerveseria del Mataró fashion, tancant un sopar d’empresa d’una forma irrepetible, enfotent-nos-en els uns dels altres. Segueix l’endemà, dia de treball –de força treball-. Al migdia trobada amb algú amb qui t’hauries d’haver trobat molt abans per desfer malentesos i dialogar amb calma. Al vespre –després de trobar-me cinquanta personatges mataronins al sortir de Capgròs- sopar amb Núria Radó i X. previst pel Mataró entre muralles que acaba a Le Bistrot de Girona –quin menjar i quin vi de la Terra Alta. I com cantem en baixar per l’autopista!-. Fi de festa a Lasal, en companyia d’uns immigrants, sessió de lluna i ones.

L’endemà al matí conclave a Can Verdú, després de perdre’m la primera cita del dia –no es pot fer tot-. Farem el F S-L, serà divertit. Després de dinar torno al conclave, o millor dit, en faig un altre amb l’únic dels integrants que pot seguir. Com que estem en brainstorming total seguim la reunió dalt un cotxe carregat amb la Núria Radó, en R.R., en F. i l’Antunez, l’informàtic, amb qui compartim una mena de sessió de bus turístic per Mataró –i Cabrera de Mar-. Arribo tard –una altra cosa és que es retrassi una hora i tres quarts, al final- a la roda de premsa de Diego el Cigala, a Can Marchal. Mentrestant anem a fer gestions domèstiques amb en S. Vaig a saludar la meva Maria Carme, torno a Can Marchal, sentim el concert. Tinc gana, anem a l’Arcàdia amb els amics quebequesos de l’Eloi. Amb en F. hi parlem una bona estona. Bona conexió, encara hi gent sana. Després a l’Atzucac. Un borratxo a fora la plaça. Un cotxe carregat amb sis persones fins la Renfe. Festa al passatge Sant Jaume i Santa Magdalena. 3 de la nit, bogeria total.

Uf..............................

24 hores de Mataró

"Pues bien solo k ahora se ha puesto a llover, nada al ataque!". Així em respon avui nit de divendres dia 8 a dissabte dia 9 a la 1.12 un SMS meu el fotògraf de Capgròs, Sergio Ruiz, l'home que paradoxalment fa només 24 hores es va quedar retingut a l'aeroport de Londres per culpa dels atemptats que van tenir lloc ahir a la capital britànica. En "Gito" està fent a aquesta hora junt amb l'espavilada Esther Castarnado el penúltim torn d'un experiment que la redacció de Mataró Report -o sigui, la mateixa de Capgròs i capgros.com- personificada amb el simpàtic Toni Rodon ha començat aquest matí ni més ni menys que quan sonaven les sis: es tracta de retratar i reportatjar 24 hores seguides a la ciutat de Mataró, en el marc del número cent d'aquesta revista, l'anunci del qual ja s'ha pogut veure a les pàgines del setmanari Capgròs sota la frase: "prepara't" (pel cent, s'entén). Una autèntica freakada, vaja, fruit d'una reunió llarga fa unes setmanes on havíem de decidir com celebràvem aquesta efemèride (i nou anys trajecte). El motiu de fer-ho així? Regalar als mataronins un amplíssim reportatge on ells -i els seus problemes, les seves manies i els seus desitjos- siguin els protagonistes.

Jo he cobert al matí la primera part de la segona franja (d'11 a 12,15) -pel centre de la ciutat- i la segona part de la tercera franja (de 4,30 a 6,30) -per la Via Europa, Mataró Parc i Cirera-. I bàsicament de l'experiència -fantàstica- n'he tret una idea que insistentment corre pel meu cap: quan més passejo per aquesta ciutat, la meva ciutat, més m'agrada. Més m'entusiasma.

Ara només em queda desitjar a Ramon Radó i "Gito" Ruiz -que a les 10,45 del matí ja feia fotos; avui si q tindrà raó de queixar-se!- que els vagi bé el darrer torn, que els ha de portar de 2 a 6 per les zones amb més moguda de la nostra ciutat.

L’accent llatinoamericà d'un monestir històric

En un obrir i tancar d’ulls passes del brogit del centre de Santa Coloma de Gramenet a l’oasi de pau i silenci que és Sant Jeroni de la Murtra. Sembla impossible. Situat al terme municipal de Badalona, al mig de la Serralada de Marina, es tracta d’un monestir del segle XV, gòtic, que va ser cremat durant la desamortització de Mendizábal. Diuen que els Reis Catòlics eren exactament aquí el 1492, quan es van assabentar de l’arribada de Cristòfor Colom de les Índies. I que el mateix Colom els va anar a visitar al monestir immediatament.

Des de finals dels seixanta, un grup de capellans capitanejats pel difunt Alfred Rubio i ara Jaume Aymar s’ocupen de donar vida a aquest espai. I, en aquests moments, els habitants de la casa són joves sudamericans que venen a estudiar a Catalunya i busquen un espai de tranquil·litat i d’una certa espiritualitat. Un d’ells és l’Horacio Solar, un xilè de 25 anys, que en fa dos que hi és. “Fem vida de conjunt, no és com un pis d’estudiants en què cadascú va a la seva”, apunta. Tots són cristians, més o menys liberals en relació al Vaticà. En això, l’Horacio té les coses clares i la història xilena recent li ha ensenyat que no estar d’acord amb els que ostenten el poder no ha de voler dir renunciar al país o a una religió: “Fa vint anys jo no estava pas d’acord amb el govern del meu país, però no per això deixava de voler ser xilè. Amb l’Església és el mateix”, explica didàcticament. Didàctica és justament el que estudia com a doctorat, després d’haver-se llicenciat en matemàtiques i educació.

La cita coincideix amb l’atemptat múltiple a Londres, cosa que ens du a parlar del xoc de cultures i civilitzacions. L’Horacio creu que la clau per recompondre l’escenari mundial seria superar el concepte de tolerància i reemplaçar-la pel de respecte. “Això vol dir donar la nostra opinió sense por. Només així entrem realment en un diàleg profund, a partir d’una discrepància, i evitem els conflictes. Som massa políticament correctes”, diu amb seguretat.

Són reflexions que sorgeixen a partir del profund silenci que es viu a la casa. “Murtra, una solitud poblada i un silenci ple de ressonàncies”, resa precisament una rajola, en una paret. Aquí ell l’ha après a valorar: “El silenci l’entens aquí i això després et permet viure’l a la ciutat”, confessa. A la Murtra diu no hi estarà pas tota la vida, però que serà sempre un lloc “per tornar-hi”.

Suaument

A poc a poc, suaument... la velocitat amb què conduïm les nostres vides, diàriament, es va reduïnt. Sense pressa -i sense pausa- el fre de mà de l'activitat diària es va activant. En contrast a això, només creix a nivell inversament proporcional la producció de suor per persona. Els símptomes: menys trucades, cartes, mails. Menys ocupacions i més sopars -i no pel final de curs, només és que tens més temps-. Les crisis polítiques queden lluny i el màxim element de discussió és la Ruixada de les Santes (23 comentaris, quina poca feina la gent!). Hi ha moviment de gent; n'hi ha que tornen de lluny, com l'Eloi i en Francesc -benvinguts, això és casa vostra, si és que hi ha casa d'algú-. A altres, desgraciadament, els diem adéu definitivament -la tieta Maria, del carrer de Sant Ramon; humanitat fins al moll de l'os. Que descansi en pau-.

Al carrer la llum és encisadora. Et crida, et convida, et tempta a fer transparent la porta de casa i deixar que la teva vida es converteixi durant unes setmanes en un entrar i sortir de tot arreu, sense pensar-s'ho massa. De casa al carrer, del quiosc a la platja, del bar a la terrassa, del cotxe a la muntanya... Retrobar-se, deixar que la nit es confongui amb el dia, l'aigua amb el vodka. Viure nits de lluna plena en un xiringuito de mar. Tampoc tot és tant maco: també estar consumin-te, com una cigarreta davant el televisor, mirant infumables programes estiuencs. O a l'ordinador, enganxa't al messenger, la nova droga. I fer plans per saber com gastaràs els tres, dos, un mesos que fas festa de la feina -si en tens, clar-. No fos cas que alguna cosa sortís diferent de com estava prevista...

Ja hi tornem a ser, doncs, quin remei! De mica en mica, l'estiu -els seus costums, els seus aires, els seus colors- es va apoderant de nosaltres. El temps es va esmicolant; s'esmorteix, es desfà, com la nostra mirada quan estem a punt de fer la migdiada o ens quedem adormits al sofà després que l'alcohol hagi visitat uns quants racons del teu cos. El temps, deia, s'esmicola o es congela, com congelat em quedo jo amb el putu aire condicionat. La mare que el va parir, més constipat ara que en tot l'hivern.

I tot queda pendent; "passat l'estiu"; ja veurem. Tot és més informal, tot és menys crucial.

14:03

M'aixeco tardíssim -en comptes d'anar a jugar futbol com en recomana en Radó- després d'una setmana plena de coses i a la qual encara pel camí he afegit més coses -"craso error", que diuen en castellà, després em trobo cansat-. Instintivament vaig a l'ordinador per l'obsessió aquesta d'estar "conectat", de a veure què passa el món, què diu la gent als blogs, que diu el correu electrònic... per situar-te tu davant de tot. Et trobes un correu de la M.V., que ha decidit anar a passar l'estiu a París perquè sí, a veure si trobo una feina i sinó a viure-hi la vida. Quins c... que té! Felicitats. Tens altra gent -i hi ha anat sola- a Cuba, on tu aniràs d'aquí a quatre dies. També quina marxa! Te n'adones que ja som tots prou grandets i que cadascú va marcant ja clarament el seu camí. I que alguns potser cada cop són més distants al teu, i per tant cada cop t'hi veuràs menys. Però les coses són així, i voler alterar-les per mantenir-les com han estat fins ara... no porta enlloc.

La setmana: entrevistar un historiador i analista polític de gran prestigi a l'estació de Sants, veure com la institució de les lletres mataronines creix -i hi recordes les hores que hi has passat i fins tot la festa del vintè aniversari, ara fa deu anys-, assistir a una reunió d'alt nivell a Barcelona on se't posen els cabells de punta pel que sents, continuar en una bonica roda de sopars i trobades amb gent amb qui t'estimes i no sempre tens temps de parar-te a seure, aprovar un "tostón" d'assignatura de la carrera... i encetar un juliol ple d'activitats com mai que es tancarà amb unes Santes espero que fantàstiques. Això s'acaba! Serà qüestió d'arribar al 29 de juliol havent fent tot el que caldria i t'has compromès a fer...