Heu perdut els apocalíptics

Avui és un gran dia, de veritat. Ha costat i s'ha arribat a donar una imatge absolutament teatral del circ -mai més ben dit- de la política. Sí. I a l'últim minut, d'acord. Però al final el resultat és el que és: els apocalíptics han perdut. I els integrats hem guanyat. Així de clar, sense paliatius. Botifarra. Per una vegada hem guanyat, i ho hem fet per golejada. Hem sumat, hem fet pinya, hem buscat el consens, hem pactat, hem fet de catalans, més que mai. Hem tret el millor de nosaltres mateixos, com en les grans ocasions, en els moments difícils i convulsos. Aquells moments en què som imparables.

Avui perden els desconfiats, els pessimistes, els cansats, els mandrosos, els que mai volen fer res, els que no s'il·lusionen, els que remuguen de tot, els que es queixen de tot. Els que no són res. Els que només disfruten amb la crítica obsessiva, amb l'atac, amb l'odi, amb les insinuacions malaltisses, els que viuen dels tòpics. Els que no creuen que poguem avançar tots junts, superant lògiques partidistes. I és que en realitat viure així ja els va bé. No volen que res canviï perquè el que els dol és veure que les coses poden avançar sense ells. Avui anireu a dormir tristos perquè us haureu adonat que els ciutadans d'aquest país -en aquest cas els polítics- no són tan dolents ni tan estúpids com us pensàveu. A vegades es perd, ja se sap. Avui us ha tocat a vosaltres. Us ho mereixeu.

París

Sí, he anat a París el cap de setmana, com ja sabeu els quatre que llegiu aquest blog. Vaig sortir divendres al vespre, a les 8, de l'aeroport de Girona -al qual li falta molt de glamour, per sempre-. I al cap d'una hora i mitja m'havia plantat a l'aeroport de Beauvais, que està a més d'una hora de París. Brutal, com sempre, la sensació de baixar de l'avió i dir: "Mira, estic en un altre país". I pensar: "Ara et fotaràs el xulo parlant en francès". I vas al primer lloc on has de parlar amb aquesta preciosa llengua i preguntes: "Quant és el bus per anar a París?". I entens que són tres, però com que tres -"trois"- i tretze -"treize"- s'assemblen molt l'acabes cagant i sumant una anècdota més al teu curriculum.
El bus em deixa a Porte Maillot i allà retrobo a la Mariona Vivar, mataronina que està fent un stage a la capital, junt amb una amiga suïssa, la Leoni, amb qui compartim la primera ampolla de vi. Després anem amb el metro fins a Ivry Sur Seine, on viu aquests dies amb una francesa d'origen valencià -si, la vida té coses curioses!-.
Dediquem el dissabte a passejar pel centre de París, evidentment. Sortim del metro a la plaça del Louvre, on hi ha les piràmides, passegem pel jardí de les Tulleries, caminem pel quai del Senna, travessem Saint Germain des Pres -ple de galeries d'art- i acabem dinant al Marais -barri jueu, dels gais i també el lloc modern de la ciutat- en un restaurant marsellès d'on sortim llepant-nos els dits. Descansem a la plaça des Vosges i tornem a casa, a Ivry, per preparar-nos per la nit: anem a una festa dels soixante-dix (Dels setanta) que munta una amiga de la Mariona que fa quaranta anys. Tothom va vestit dels anys setanta, la música és de l'època i evidentment corre el vi i el menjar. Ballo com mai i segueixo ballant com mai fins les 4 de la matinada en una discoteca de moda del centre de la ciutat quan tornem exhaustos cap a casa.
Diumenge: ens aixequem tardíssim, cap a les 12, i ens en anem cap a la zona de Montmarte. Avui incorporem un parisino-mataroní, en Xavier Bailo -alias Bailo-, que acaba d'arribar a París per estudiar una part de la seva carrera d'enginyeria. Mentre l'esperem fent una volta pel barri que hi ha al cantó de Montmartre, que seria una espècie de Bronx parisenc. El 95 % de la gent que veiem és negre, sí senyor. I justament ens topem amb una manifestació contra el govern francès -i contra el seu ministre de l'interior, Nicolas Sarkozy- per la dura política d'immigració que segueix. "Sarkozy, t'a oublié, tes parents sont étrangeres" (Sarkozy, t'has oblidat que els teus pares són estrangers, en referència a l'origen no francès del cognom). Arriba en Bailo i pugem al Sacré Coeur, passegem per la famosa plaça on s'enllesteix un retrat cada dos segons i dinem uns crêpes en un restaurant. Després baixem fins la zona del Pigall, el lloc de la prostitució, i més tard anem a un fantàstic parc del qual no recordo el nom. Apareix encara una quarta persona, la barcelonina Núria, simpatiquíssima, i els quatre ens encaminem a fer un picnic de formatge i vi sota la Tour Eiffel, que està completament il·luminada. Una vetllada magnífica, senzillament, d'aquells dies que et sents feliç de viure.
L'endemà al matí em llevo a 1/4 de 6 i torno a casa a la una del migdia pràcticament sense adonar-me'n, com un autòmata. Quan entro a l'avió m'adormo immediatament i quan em desperto ja sóc a Girona. I allà agafo el bus i em torno a adormir fins a BCN. Sembla mentida que hagi arribat viu i sa i estalvi...

El túnel del temps

Vaig posar el carnet -format targeta de crèdit- a l'aparell que et registra a l'entrada de la porta 97 i vaig pujar per les escales de ciment fins a la boca 354, sentint ja la cridòria de la gent davant meu. Vaig sortir i em vaig trobar la catifa verda davant meu, il·luminada magistralment, com si estigués dins un vídeojoc. Els vaig buscar perquè arribava cinc minuts tard, tot i que m'hi havia plantat només amb una hora i deu minuts agafant tren, metro i les meves cames. Seien a l'esquerra de la boca, però òbviament per la última cosa que estaven era per si jo arribava o no. Estaven embadalits, amb els ulls fixes al camp, concentrats com enmig d'un important examen. Amb prou feines em van saludar, però ho entens. Per a tu allò és un joc per desestressar-te, una distracció, una manera de recordar la teva infantesa... però per a ells això és important, és vida, en alguns casos patològics "la vida". El que passi durant els noranta minuts que dura el partit decidirà si en tornar a casa caldrà sopar o no -cosa que jo mai no faria, per cert-. Quan insulten a el porter de l'altre equip -que n'hi havia per matar-lo, és cert- ho fan amb autèntica violència: "Rebenta-li el cap", "Destrossa-li la cara". Quan animen el seu equip ho fan amb força, clar que sí. I quan la bala entra dins el forat rectangular arriben a un autèntic orgasme col·lectiu.

No em vaig arribar a aixecar quan el Barça va marcar els seus dos gols -més que res perquè feia deu anys que no en celebrava cap i hauria estat una mica incoherent, no?- però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé ahir dimecres fent una cosa tan senzilla com veure un partit de futbol en un estadi impressionant ple de milers de culers a qui els semblava anar la vida amb el resultat del partit. Tan bé com quan hi anava de ben petit, en la meva època culer, amb l'Oriol, el meu cosí, i mon pare o ma germana. Ja quasi no me'n recordava...

Estatut: ara és l'hora, comediants!

En els propers deu dies ens ho passarem molt bé, amb això de l'Estatut. Ja sé que pot sorprendre que digui això, però la veritat és que no hi haurà millor telesèrie que seguir com acaba aquesta història -per cert, dijous 2/4 de 8 entrevista a Manel Bonany, coordinador de guions de Ventdelplà, a Capgròs, veniu-hi!-. Perquè no ens ho agafem una mica bé, tots plegats? A veure, si la cosa fracassa ja ens esquinçarem tots les vestidures -llavors s'haurà de negociar les millores previstes en el text que s'ha d'aprovar una a una-. Però mentrestant? Que millor que veure un capítol en directe de El Ala Oeste de la Casa Blanca -faig la broma sense haver-ne vist cap sencer però me la recomanen fervorosament- cada dia a totes les teles i els diaris?

Estem davant un espectacle, com ja va presagiar en Carod amb aquella conya de que el Parlament es convertiria amb el Teatre Nacional. Ho dic en el millor sentit de la paraula. Cadascú fent el seu paper, defensant els seus interessos, que per això els hem votat tots plegats. CiU i ERC estirant cap a casa perquè l'Estatut no arribi descafeïnat a Madrid, el PSC -i ICV en menor mesura, pel seu pes- fent de pont perquè tot no salti pels aires i el PP fent el paper de "nen marginat", de que "no compten amb mi i l'Estatut no servirà per a res", que també té el seu valor i deu representar al seu públic. Entre aquests cinc actors que estiren la corda cadascun cap al seu cantó sorgirà el que ha de ser la nova norma bàsica del país, el nou Estatut. Jo crec que s'aprovarà, perquè al final a tots plegats els agafarà un telele si veuen que el nou text no s'aprova per culpa seva. Ara, per tant, es tracta de pressionar al màxim per estirar cap a cada cantó. I quan el teló estigui a punt de tocar el terra, apareixen els cinc personatges d'aquesta tragicomèdia i cridaran: "Un moment! [silenci sepulcaral] Ja ens hem posat d'acord! [aplaudiments]".

I què passa si no hi ha un guanyador clar?

Voldria parlar de la bonica anada a Vic de divendres -passada per aigua-, de les meravellosos Princeses que vaig veure ahir al Mataró Parc, del sopar grec de dissabte acomiadant a en Joan Baron... però només tinc temps per reflexionar sobre una cosa. "Allá vamos".

Eleccions a Alemanya. Els dos grans partits empaten. La CDU té un pèl més de percentatge de vot -no sé si vots reals- que l'SPD. Però tindran un nombre d'escons semblants i cap dels dos -amb els liberals o els Verds- arriben a formar majoria absoluta. I hauran de: a) fer un govern de coalició entre els dos grans partits b) aconseguir que o els Verds sumin amb la CDU i els liberals o que els liberals sumin a l'SPD i els liberals. Ja està, tampoc és tan complicat, no? Una mica com a Catalunya el tripartit. O ERC donava el governa CiU o s'ajuntaven els tres partits d'esquerres per formar govern. Molt bé. Doncs resulta que els resultats no han agradat. No han agradat al director de La Vanguardia que diu que no hi ha un mandat clar dels electors al seu bitllet de la pàgina 2, no ha agradat als mitjans en general que diuen que això és una gran crisi, no ha agradat a la Comissió Europea que diu que s'ha de fer un govern tan ràpid com es pugui. Ja ho entenc home, però tan estrany és que s'hagin de fer pactes per governar? Tan dolent és? Potser serveix perquè els governs siguin més representatius, no? Per integrar més, no? El que volia dir, però, és que em sembla que hi ha aquesta tendència una mica obsessiva a voler les coses clares, molt clares, i molt ràpides. Una mica... o guanya un o guanya l'altre. No hi pot haver empat. O m'estimo aquell o l'odio. O sóc un independentista empedreït o vull la sacrosanta unitat d'Espanya. No passa res, no, perquè hi hagi matisos amb les coses?

De zero a cent

Hi ha setmanes, en la meva actual situació personal, en les quals intento no tenir pràcticament cap cita, almenys durant els dies feiners, més enllà de la pròpia feina. Per exemple la setmana passada. Vaig dinar i sopar cada dia sol a casa meva. Perquè em venia de gust (i també perquè havia d'estudiar; llàstima que em vaig equivocar de dia de l'examen). Però també hi ha setmanes en què em trobo amb moltes persones, perquè m'he dit: "A partir de tal dia quedaràs amb tots aquells amb qui has anat pensant". I de fet des de divendres he començat la "ronda de contactes" amb el meu entorn, una espècie de roda que vaig fent i resseguint cada cert període de temps. Divendres vespre amb l'exgrup de la JOC a Can Lluís. Dissabte amb en Francesc -després venen afegits- a l'Arcimboldo. Diumenge amb l'amic Carles Muñiz, que és capellà a Capellades (Anoia) a el Fanalet. Avui dilluns, per casualitat, amb ma germana i en Jordi Rovira, tornat fa poques hores del Perú a casa -i el migdia amb l'Aina a Can Margarit-. Demà tinc concertats esmorzar, dinar i sopar, dimecres sopar, dijous sopar i divendres dinar.

Collons! Em sembla que n'he programat massa, de cites. Acabaré gastant un ou de calers i amb el cap com un timbal, amb ganes d'estarrejar-me al sofà de casa. Però bé, tant hi fa. No he quedat amb tota aquesta gent perquè sí, sinó perquè a tots ells tinc coses a explicar-los. I, el més important, tinc ganes d'escoltar-los, que m'expliquin com els va, o cap on van, o amb qui van. Perquè moltes vegades això és el que dóna sentit a les nostres vides: anar compartint el dia a dia amb els que tenim és aprop, sigui físicament o per amistat. Comentant la jugada, consolant-nos els uns als altres, imaginant grans projectes i iniciatives. M'agrada. Ells -vosaltres, que sou els quatre q em llegiu- sou un dels motius per seguir caminant. Gràcies per tot.

Cent

(després de llegir l'article que en Radó ha dedicat el tema no puc evitar referir-m'hi jo tb, tot i que això em suposarà que quan me'l trobi pel carrer em renyi per ser massa "patriota de mi medio")

Recordo perfectament el dia -devia ser un dissabte- que en Jordi Rovira va aparèixer a casa meva, al carrer Los Álamos, amb la notícia següent: "A partir del mes que ve des del Capgròs obren una nova revista mensual, a tot color, gran tirada, pinta molt bé". Això devia ser al voltant de l'estiu de 1996, just un any i mig després que desaparegués la Revista de Mataró, continuadora al seu torn de Mataróescrit i de El Maresme. I va ser veritat: al cap de quatre dies va aparèixer la revista amb una portada sobre la Via Europa, la nova frontera de Mataró junt amb la Plaça Granollers, allà on l'exalcalde Mas va dir que seria el futur nou centre de la ciutat per gran escàndols del botiguers rierencs.

La ciutat, doncs, no tenia revista mensual. Jo recordava haver llegit els darrers números de Mataróescrit i pràcticament tots els de Revista de Mataró, que jo mateix anava a comprar a Can Juan Carlos, el quiosc de la Ronda Alfons X, a sobre de casa. Durant l'interregne aquest que no hi havia mensual vaig protagonitzar una de les meves primeres frikades i, després d'un viatge a Suïssa on vaig fer explicar a mon pare tota la història de El Maresme -ell n'era un dels promotors, a la segona època, 1977- em vaig pulir els 227 números del setmanari -del diari només n'he vist uns quants gràcies a en Quim Amargant, que els guarda a ca seva-. La veritat és que m'ho vaig passar bomba, sobretot perquè vaig poder comprovar com els protagonistes de l'acció local eren exactament els mateixos quasi vint anys després.

Òbviament la sola idea de publicar al Mataró Report -Rèport o Report, posant l'accent a la segona síl·laba; això sí que és un debat profund- a mi em tornava boig. I quan va ser el moment, en el número de dedicat al 150è aniversari del tren, vaig anar a entrevistar a un descendent d'en Biada a Barcelona, sense avisar. Vaig pensar: "Et presentes allà, els dius que tens això i a veure què els sembla". Total, que vaig fer el previst i va arribar el moment de trucar a en Francesc -en aquella època no m'atrevia a dir-li pel seu nom actual, Quico- Castanyer per veure si els interessaria el meu tema: "I tant que ens interessa. Tan de bo en tinguéssim molts més, de testimonis com aquests!", em va dir. Vaig sospirar. Uf!

Després van venir altres col·laboracions, la meva incorporació formal a la feina, una entrevista històrica a en Manuel Mas, una enquesta que no va acabar del tot bé, un reportatge sobre els privilegis dels immigrants, un número dedicat als centenaris amb què vam guanyar el Tassis Torrent ... i fins aquí hem arribat. Cent números. Déu n'hi do. A partir d'ara? Doncs ja ho veurem. Seguirem treballant per la ciutat, això segur, i sortint cada mes. La resta... està per escriure.

Postals de viatge

Dues persones que m'estimo em comuniquen que han rebut les postals promeses des de Cuba. Sembla mentida, però al final han arribat, després de pràcticament un mes. Recordo perfectament que les vaig escriure totes al bar de l'hotel que hi havia a la plaça central de Santiago de Cuba. Era l'únic bar decent que hi havia en aquesta ciutat i quedava com enlairat respecte a la plaça, amb una vista que no és que fos brutal però sí acceptable. Doncs bé, vaig comprar les postals i vaig començar pim-pam, pim-pam... Però ep, "cuidado", no vol dir que les escrigui sense garbo ni esforç, eh? Al contrari!

Tinc el meu propi mètode per escriure postals, que segueix sent un sistema de comunicació fantàstic (com t'expliquen a la UAB, cada nou mitjà de comunicació complementa els anteriors). Primer de tot penso a qui enviar cada postal en funció de la imatge. A això hi dedico una bona estona. Després hi poso el segell i l'adreça. I finalment començo a pensar què hi posaré a cadascuna. Això deu ser com fer una cançó: algunes et poden venir de cop i volta i escriure-les amb un tres i no res i en canvi altres no acabes de trobar les paraules per expressar el que sigui... Sempre acabo dedicant unes quantes hores del viatge a aquest curiós exercici.

Per cert que el cop que m'hi vaig dedicar més, a això d'escriure postals, va ser en el viatge a Polònia, que vam fer amb en Francesc Amat, en Radó i en Joan Baron. Aquell cop vaig decidir fer un experiment sociòlogic i escriure un minireportatge a cadascuna de les postals parlant del que estava veient aquells dies -que si la llengua, la religió, els restaurants...-. El minireportatge anava destinat a cada persona en concret, parlava d'un tema que a ell li pogués interessar (per allò de q el mitjà s'adequa a l'audiència). Però clar, la gràcia és q un cop enviades... les postals estan separades i per tant no tinc el que vaig escriure... Bé, va ser una anada de l'olla, sí, és cert.

Els Pets

Ahir era un d'aquells dies que esperes amb delit, amb por de quedar decebut, amb expectació... però al final la veritat és que vam ser feliços durant dues hores. Així de happy-flowers, si. Els Pets van oferir un concert formidable, durant dues hores clavades. Vam acabar rebentats i és que des de la primera cançó em vaig fotre a botar com un animal. I vaig acabar ben xop. Una nit de les que se't queden a la memòria, com un altre concert de Els Pets a Llavaneres, ara fa un parell d'anys. Una nit que semblava un breu epíleg de Santes, ja que l'escenari era un dels espais Santeros per excel·lència, el Parc Central. Molt poca gent, per sentir tan bona música. Coses que passen.

A les vuit els periodistes locals vam tenir l'oportunitat d'entrevistar Lluís Gavaldà, el maniàtic cantant de la banda -per exemple insisteix en dir que ells no fan temes sinó cançons-, durant uns vint minuts. En principi no hi havia d'anar jo, però a última hora el redactor de torn va tenir un problema i vaig haver de pujar pitant cap al Parc després de fer-nos la foto pel Mataró Report número 100 al Capgròs. Estava nerviós com un nen petit, però un cop més vaig tirar de la capacitat actoral que et demana el periodisme -estar sempre interessant en el que et diuen, fer veure que controles la situació encara que no sigui així...-. Com que sóc llicenciat en Petologia vaig fer la majoria de les preguntes, per descans de la resta de companys. En Gavaldà va recordar el concert que havien fet el 1991 a Mataró, que diu que va ser un dels que més recorda de tota la història. Bé, realment va ser apassionant poder tenir un contacte cara a cara amb aquest tiu que, tot i que a vegades pot semblar una mica poca-solta, té força coses interessants a dir.

Acabem la nit primer al Cirera Rock -guanya Il Putto Musicante- i després a Lasal, que avui dissabte tanca temporada.

D'agost a setembre

M'havia autoimposat l'obligació d'intentar fer un post cada dia, almenys aquesta setmana, però veig que és complicat... en fi. Recuperem el temps perdut!

Barat
Dimecres a la tarda vaig quedar amb mossèn Joan Barat al seu despatx de Santa Maria. Era una conversa pendent des de fa dies, després que PSC i PP es fotessin els plats pel cap -com és normal- pel tema de la restauració de la Basílica. Doncs Barat em diu el que pressentia... que la cosa no avança, que ell fa vuit anys -el dia 31 feia l'aniversari- que havia arribat a Santa Maria i que no hi ha manera de fer que els compromisos verbals de les administracions tirin endavant... Sembla que se'n parlarà al proper ple i almenys hem provocat una reunió entre l'alcalde i en Jaume Graupera... El problema, em comenten, és que el Bisbat no està tampoc massa gens per la labor, cosa que en Barat òbviament no pot fer pública...

Sant Ramon a casa els pares
Només explicar el nivell del debat de l'altra dia a casa dels meus pares amb tota la meva família. Òbviament -amb ells passa sempre- acabem parlant de política i un cop més em foto les mans al clap -diga'm elitista- amb el què diu la gent. Un familiar meu acaba dient que els catalans que se senten espanyols -ell diu els espanyols que viuen a Catalunya- que vulguin exercir d'espanyols tenen dues opcions: o fotre el camp o no votar. Així de clar. És una persona culta, profunda, i les coses que diu les diu amb seguretat, sense pensar que està dient una astracanada...

Benvinguda a Pere Pascual
Ahir a la tarda apareix en Pere Pascual a la redacció i acabem parlant, com nom de blogs. Doncs bé, resulta que el tiu ja se n'ha fet un, avui al matí. Llegiu-lo, que el tiu a part de fer-nos la pilota sempre explica coses interessants!

Aldo Moro
Ahir al vespre, sortint de Capgròs, ens en vam anar pitant amb en Francesc i en Safont als Verdi de Barcelona a veure Buenos días, noche, una peli que narra el segrest i assassinat del líder de la Democràcia Cristiana italiana el 1978, Aldo Moro, per part de les Brigades Roges. Se'ns posen els pèls de punta sobretot en sentir el llenguatge milenarista que fan servir els segrestadors, autoatorgant-se el dret diví de matar a una persona perquè consideren que està jugant a favor dels petits burgesos i a favor del proletariat. Com els hi diu ell mateix en un determinat moment, ells sí que han muntat una religió dogmàtica, plena de mites, que es pot dir "comunisme d'extrema esquerra". Sort que hem avançat...

Examen "trampa"
Sortosament he aprovat l'examen d'Economia de Catalunya i Espanya que tenia ahir. Un sis, m'ha posat. Era un examen "trampa", el mateix que ens va posar al juny però amb algunes paraules claus canviades, per veure si picàvem. Però no he picat, no. Ara ja dec està al 95% de carrera matada...