Cent
(després de llegir l'article que en Radó ha dedicat el tema no puc evitar referir-m'hi jo tb, tot i que això em suposarà que quan me'l trobi pel carrer em renyi per ser massa "patriota de mi medio")
Recordo perfectament el dia -devia ser un dissabte- que en Jordi Rovira va aparèixer a casa meva, al carrer Los Álamos, amb la notícia següent: "A partir del mes que ve des del Capgròs obren una nova revista mensual, a tot color, gran tirada, pinta molt bé". Això devia ser al voltant de l'estiu de 1996, just un any i mig després que desaparegués la Revista de Mataró, continuadora al seu torn de Mataróescrit i de El Maresme. I va ser veritat: al cap de quatre dies va aparèixer la revista amb una portada sobre la Via Europa, la nova frontera de Mataró junt amb la Plaça Granollers, allà on l'exalcalde Mas va dir que seria el futur nou centre de la ciutat per gran escàndols del botiguers rierencs.
La ciutat, doncs, no tenia revista mensual. Jo recordava haver llegit els darrers números de Mataróescrit i pràcticament tots els de Revista de Mataró, que jo mateix anava a comprar a Can Juan Carlos, el quiosc de la Ronda Alfons X, a sobre de casa. Durant l'interregne aquest que no hi havia mensual vaig protagonitzar una de les meves primeres frikades i, després d'un viatge a Suïssa on vaig fer explicar a mon pare tota la història de El Maresme -ell n'era un dels promotors, a la segona època, 1977- em vaig pulir els 227 números del setmanari -del diari només n'he vist uns quants gràcies a en Quim Amargant, que els guarda a ca seva-. La veritat és que m'ho vaig passar bomba, sobretot perquè vaig poder comprovar com els protagonistes de l'acció local eren exactament els mateixos quasi vint anys després.
Òbviament la sola idea de publicar al Mataró Report -Rèport o Report, posant l'accent a la segona síl·laba; això sí que és un debat profund- a mi em tornava boig. I quan va ser el moment, en el número de dedicat al 150è aniversari del tren, vaig anar a entrevistar a un descendent d'en Biada a Barcelona, sense avisar. Vaig pensar: "Et presentes allà, els dius que tens això i a veure què els sembla". Total, que vaig fer el previst i va arribar el moment de trucar a en Francesc -en aquella època no m'atrevia a dir-li pel seu nom actual, Quico- Castanyer per veure si els interessaria el meu tema: "I tant que ens interessa. Tan de bo en tinguéssim molts més, de testimonis com aquests!", em va dir. Vaig sospirar. Uf!
Després van venir altres col·laboracions, la meva incorporació formal a la feina, una entrevista històrica a en Manuel Mas, una enquesta que no va acabar del tot bé, un reportatge sobre els privilegis dels immigrants, un número dedicat als centenaris amb què vam guanyar el Tassis Torrent ... i fins aquí hem arribat. Cent números. Déu n'hi do. A partir d'ara? Doncs ja ho veurem. Seguirem treballant per la ciutat, això segur, i sortint cada mes. La resta... està per escriure.
Recordo perfectament el dia -devia ser un dissabte- que en Jordi Rovira va aparèixer a casa meva, al carrer Los Álamos, amb la notícia següent: "A partir del mes que ve des del Capgròs obren una nova revista mensual, a tot color, gran tirada, pinta molt bé". Això devia ser al voltant de l'estiu de 1996, just un any i mig després que desaparegués la Revista de Mataró, continuadora al seu torn de Mataróescrit i de El Maresme. I va ser veritat: al cap de quatre dies va aparèixer la revista amb una portada sobre la Via Europa, la nova frontera de Mataró junt amb la Plaça Granollers, allà on l'exalcalde Mas va dir que seria el futur nou centre de la ciutat per gran escàndols del botiguers rierencs.
La ciutat, doncs, no tenia revista mensual. Jo recordava haver llegit els darrers números de Mataróescrit i pràcticament tots els de Revista de Mataró, que jo mateix anava a comprar a Can Juan Carlos, el quiosc de la Ronda Alfons X, a sobre de casa. Durant l'interregne aquest que no hi havia mensual vaig protagonitzar una de les meves primeres frikades i, després d'un viatge a Suïssa on vaig fer explicar a mon pare tota la història de El Maresme -ell n'era un dels promotors, a la segona època, 1977- em vaig pulir els 227 números del setmanari -del diari només n'he vist uns quants gràcies a en Quim Amargant, que els guarda a ca seva-. La veritat és que m'ho vaig passar bomba, sobretot perquè vaig poder comprovar com els protagonistes de l'acció local eren exactament els mateixos quasi vint anys després.
Òbviament la sola idea de publicar al Mataró Report -Rèport o Report, posant l'accent a la segona síl·laba; això sí que és un debat profund- a mi em tornava boig. I quan va ser el moment, en el número de dedicat al 150è aniversari del tren, vaig anar a entrevistar a un descendent d'en Biada a Barcelona, sense avisar. Vaig pensar: "Et presentes allà, els dius que tens això i a veure què els sembla". Total, que vaig fer el previst i va arribar el moment de trucar a en Francesc -en aquella època no m'atrevia a dir-li pel seu nom actual, Quico- Castanyer per veure si els interessaria el meu tema: "I tant que ens interessa. Tan de bo en tinguéssim molts més, de testimonis com aquests!", em va dir. Vaig sospirar. Uf!
Després van venir altres col·laboracions, la meva incorporació formal a la feina, una entrevista històrica a en Manuel Mas, una enquesta que no va acabar del tot bé, un reportatge sobre els privilegis dels immigrants, un número dedicat als centenaris amb què vam guanyar el Tassis Torrent ... i fins aquí hem arribat. Cent números. Déu n'hi do. A partir d'ara? Doncs ja ho veurem. Seguirem treballant per la ciutat, això segur, i sortint cada mes. La resta... està per escriure.
Comentaris