El túnel del temps

Vaig posar el carnet -format targeta de crèdit- a l'aparell que et registra a l'entrada de la porta 97 i vaig pujar per les escales de ciment fins a la boca 354, sentint ja la cridòria de la gent davant meu. Vaig sortir i em vaig trobar la catifa verda davant meu, il·luminada magistralment, com si estigués dins un vídeojoc. Els vaig buscar perquè arribava cinc minuts tard, tot i que m'hi havia plantat només amb una hora i deu minuts agafant tren, metro i les meves cames. Seien a l'esquerra de la boca, però òbviament per la última cosa que estaven era per si jo arribava o no. Estaven embadalits, amb els ulls fixes al camp, concentrats com enmig d'un important examen. Amb prou feines em van saludar, però ho entens. Per a tu allò és un joc per desestressar-te, una distracció, una manera de recordar la teva infantesa... però per a ells això és important, és vida, en alguns casos patològics "la vida". El que passi durant els noranta minuts que dura el partit decidirà si en tornar a casa caldrà sopar o no -cosa que jo mai no faria, per cert-. Quan insulten a el porter de l'altre equip -que n'hi havia per matar-lo, és cert- ho fan amb autèntica violència: "Rebenta-li el cap", "Destrossa-li la cara". Quan animen el seu equip ho fan amb força, clar que sí. I quan la bala entra dins el forat rectangular arriben a un autèntic orgasme col·lectiu.

No em vaig arribar a aixecar quan el Barça va marcar els seus dos gols -més que res perquè feia deu anys que no en celebrava cap i hauria estat una mica incoherent, no?- però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé ahir dimecres fent una cosa tan senzilla com veure un partit de futbol en un estadi impressionant ple de milers de culers a qui els semblava anar la vida amb el resultat del partit. Tan bé com quan hi anava de ben petit, en la meva època culer, amb l'Oriol, el meu cosí, i mon pare o ma germana. Ja quasi no me'n recordava...

Comentaris

ramon ha dit…
"(...)Quan insulten a l'àrbitre de l'altra equip (...)"

¿?

Quants àrbitres hi havia?
joansalicru ha dit…
radó,
no em desacreditis. Mirava futbol abans q tu naixessis.
L'error ja ha estat subsanat.
La pregunta és: on és el teu post? Potser és que no tens paraula?
joan
Anònim ha dit…
Doncs jo em declino a pensar que la vida aniria molt millor sense el futbol (entenguem-nos: futbol professional, eh): un munt de calers que podrien destinar-se a d'altres coses, una bona colla de minuts de TN que no serien malgastats, molta violència entre seguidors que no tindria cap motiu de ser ....
No us sembla idíl·lic??!!!
Au! Tots contra el futbol!!!! ;)

Aixolot
xevi g ha dit…
Jo també he estat un habitual ocupant d'un seient en el Camp Nou fins fa pocs anys. És més, fins i tot recordo la primera vegada que hi vaig anar, amb el meu pare i el meu germà. Jo, amb només deu anys, complia un dels meus somnis: veure jugar Diego Armando Maradona, el jugador més bo de tots els temps. Bé, no ens posem sentimentals!! Estic molt d'acord amb tu que hi ha gent a l'estadi que es torna boja, que es transforma... Jo tampoc ho he entès mai. Per a mi anar al Camp Nou era un plaer, un passatemps extraordinari perquè m'agrada el futbol i perquè estimo el Barça, què hi farem!! I he de confessar que en èpoques del Dream Team havia arribat a plorar d'alegria en algun partit històric. Però sempre he sopat després d'una derrota. Potser una mica menys del normal, però sempre he sopat.

Entrades populars