La terra de l'Zlatko

Vinc de veure La vida secreta de las palabras, d'Isabel Coixet. M'ha semblat magnífica. Una història potent de veritat, profunda, sincera, commovedora. Us la recomano. Mentre la veia se m'han acudit cinquanta mil posts, cada idea millor que l'anterior però ha arribat un moment en què un dels personatges parlava d'una ciutat i d'una guerra que m'obsessiona des de fa molt temps, potser des que tinc ús de raó, i he pensat que avui parlaria d'això. I he decidit que ho faria perquè deia que ja ningú hi pensava, en aquesta guerra i en les seves víctimes. Jo, almenys, us asseguro que hi penso sovint.

No explicaré perquè parlen d'aquesta ciutat, però sí que diré que és Dubrovnik, a la costa de Dalmàcia, Croàcia. Vaig tenir el plaer de visitar-la un dia d'agost de 1999, en companyia d'en Francesc, la Núria, l'Helena, en Dani Salom i en Quim Amargant. Era una de les nostres parades en un viatge per la pròpia Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Itàlia. I sempre en recordaré una magnífica visió des d'una mena de castell on es veia tota la ciutat antiga, amb els seus terrats marronosos donant-li un aire especial, just davant del blau intens de l'Adriàtic. O la seva plaça principal, d'un estil molt venecià, o el port, que jo recordava sent bombardejat per l'exèrcit iugoslau el 1991.

No és cap secret perquè vam anar en aquests indrets només quatre anys després que s'acabés la guerra dels Balcans. Justament era perquè teníem ganes de conèixer aquella realitat, de solidaritzar-nos amb aquella gent. No anant-hi a fer cap acció clàssica d'ajuda ni a portar-los res. Simplement visitar-los, que sentissin una mica d'escalforeta al cor, que algun turista s'hi començava a apropar. Ens va semblar, o em va semblar, que era més seriós fer això que no pas anar-los a ajudar en el sentit més habitual, en el qual no em sento gens a gust.

La meva història amb tot el conflicte a Croàcia i a Bòsnia -on parlen la mateixa llengua que a Sèrbia, per cert, a la pel·lícula es parla del croat com una llengua a part- venia de molt abans, de 1991 o 1992, just quan començava a tenir una mica de coneixement del món. No sé, suposo que per cada generació hi ha un conflicte que et deixa més tocat i en el de la meva estic convençut que va ser el de Bòsnia. Vaig seguir el conflicte dia a dia, a través dels diaris, de la televisió, i la seva resolució a través dels complicats i difícils acords de Dayton -d'ara fa deu anys-. I dos anys després, devia ser l'estiu del 97, vam acollir a casa un noi de Mostar, l'Zlatko Novak, i em vaig fer amic d'un altre, l'Edin Kapic, que finalment es va quedar a viure a Mataró. Encara recordo, el dia abans que marxessin, com l'Zlatko em va dir amb cara de ràbia: "I hate muslims", ell que era croat. Jo en aquella època no sabia ni que volia dir el verb "hate", però ho vaig aprendre ràpidament. Devia ser una de les primeres coses que em va frepar realment a la vida. Per això he pensat i segueixo pensant amb tots -tots- els de la terra de l'Zlatko.

Històries

"Sí, em va sobtar trobar que els romans feien vida pública a les letrines, es posaven a xerrar als banys, cosa que ara no fem". La frase és de David Vidal, un exestudiant de Valldemia que ha guanyat el segon premi de recerca històrica Thos i Codina amb un treball sobre Iluro, la ciutat romana sobre la qual es va fundar Mataró. El company Xevi Alomà l'ha entrevistat per capgros.com i ara llegint-ho m'he intentat imaginar tota la comunitat bloggaire de Mataró compartint letrines -cagant, vaja- als lavabos públics de Can Xammar, on ara hi ha la plaça. Us imagineu? Tots coberts amb un llençol blanc per preservar el nostre cos de les mirades de la resta i discutint allà sobre quins són els millors vins de la Tarraconense, posem per cas. Jo no m'ho imagino, la veritat, tot i que seria molt divertit.

Però no anava a parlar ben bé d'això, sinó d'història. Bàsicament perquè encara tinc recent el debat entre historiadors que va convocar l'associació Alarona fa uns dies a la casa Coll i Regàs i de la qual vam sortir amb la constatació que la història local, més enllà de les anècdotes, no interessa pràcticament a ningú. En David Vidal és la constatació que, si s'incentiva aquesta recerca -i no parlo només de calers-, l'interès per a la nostra petita història pot anar en augment. Cal que hi hagi algú que et faci interessar per a la història, per a la teva ciutat, pel teu entorn. Com ha estat sempre, vaja, perquè als historiadors que seien a la taula de l'acte també hi va haver algú que en el seu dia els va fer interessar pel passat. El problema, segurament, és que ara -a banda de la tendència al desarrelament de les persones del seu entorn proper- a la gent se l'ha d'interessar amb coses que entrin els ulls. Per això estic especialment orgullós d'haver participar en el documental 27-G. Bandera Blanca, sobre l'entrada dels nacionals a Mataró i d'estar preparant un altre documental sobre la història del gènere de punt a Mataró que un equip de Capgròs estem endegant. Demà, que precisament es fa públic el veredicte sobre el Premi Iluro de monografia històrica, tornaré a pensar una miqueta en això quan em trobi una sala d'actes de Caixa Laietana plena de gom a gom... amb els de sempre.

Els meus amics de l'Arcàdia

Dijous al vespre anem a sopar amb E.A. i J.A. i decidim fer-ho a l'Arcàdia, al carrer d'en Pujol, a l'establiments dels amics Joan Chaves, Gustavo Herraiz, Andreu Beneit i David López. L'E. diu que hi hem d'anar a ser solidaris ara que els nostres amics estan tristos i cabrejats. El motiu: el Patronat Municipal de Cultura ha decidit que la gestió del nou equipament de Can Xalant el faci una empresa de Barcelona que es diu Trànsit -res a veure amb Maria Rovira, m'aclareixen- i l'Associació per la Cultura i l'Art Contemporani de Mataró (ACM). S'havien passat molts mesos treballant en el projecte i de fet Jaume Graupera ja va admetre que aquest era d'alt nivell, tot i que finalment els que s'hagin endut el gat a l'aigua siguin uns altres. Res a dir, així és la vida; un dia es guanya i l'altra es perd. El comentari venia a tomb simplement per posar en quarantena una afirmació habitual en els darrers temps entre alguns membres del jovent matarocèntric: l'Arcàdia és la prolongació natural del Patronat de Cultura. La no concessió de Can Xalant és una prova que contribueix a eliminar qualsevol sospita en aquest sentit. La segona és que també el Patronat va decidir no subvencionar enguany el cicle de músics del Maresme que el cafè-bar tenia per costum oferir cada primavera. Que Graupera i alguns membres i exmembres de l'Arcàdia militin al mateix partit, per tant, queda demostrat que no té perquè voler dir res. De malpensats n'hi haurà sempre, però dit queda... per quan algun imbècil es foti amb els meus amics de l'Arcàdia.

Et deixo

No n'he volgut parlar fins ara, fins que no ho veiés clar, fins que hagués reflexionat a fons sobre el tema i en pogués dictar sentència. Amb seny, amb coneixement de causa. Ha estat una decisió difícil, dramàtica, com totes; què t'he d'explicar. Però ara ja està decidit, no hi ha marxa enrera: et deixo. Així de secament t'ho dic, si, sense embuts, però ja no puc fer més comèdia.

Ja no pagaré més per resseguir cada dia els teus perfils, les teves seccions, la teva manera de veure el món. M'acomiado de la teva generosa grandària. De les teves parts extres, d'aquells valors afegits que només tu tens al món i que de debò que m'agraden molt però que ja no són motiu suficient com per seguir confiant amb tu. No és que m'hagis traït, ho sabem prou bé els dos; sóc jo que et deixo. Ni te n'has anat amb un altre, ni has canviat d'ideologia ni de llengua -ja m'agradaria-... sóc jo que trenco i prou. Almenys ara tinc els collons de dir-t'ho, no com les últimes setmanes, que t'he estat fent el salt un dia si un dia també. I tu sense adonar-te'n. O és que potser no te'n volies avenir i feies la vista grossa.

Sóc un cabró, si, ho admeto. Tu em vas acollir als teus braços sense preguntar-me d'on venia, ni quin partit votava ni tan sols si m'agradava més la times o la tahoma. Res, em vas dir: vine amb mi, aquí estaràs a gust. I tant si he estat a gust amb tu, cada nit, tu i jo junts al llit. Durant més de dos anys m'ho has fet passar molt bé. De veritat, això no t'ho treu ningú. Sempre t'ho reconeixaré. Des de la constitució del tripartit a l'aprovació del Nou Estatut, d'Aznar a Zapatero, de Bush a Bush, de Manuel Mas a Joan Antoni Baron. Ha estat meravellós. Però s'ha acabat. N'he conegut un altre si. I em fa més el pes que tu. És més jove, més guapo, més entremaliat, més riallet. No sé com anirà, pot ser que acabem fatal, com l'últim cop, o que em quedi amb ell definitivament. Això és tot. Però vaja, podem gaudir d'una nit boja, de tant en tant, al bar on em deixen llegir-te gratis, no?

Adéu Vanguardia (menys els diumenges). Benvingut Avui. A partir d'ara tornes -ja vam ser nòvios nou anys- a ser el meu diari.

Retrobaments

A mesura que et fas una miqueta més gran -res, una mica, que encara sóc molt jove!- et passa que vas prenent distància amb les coses que t'han passat els darrers cinc, set, deu anys. És a dir que comences a adonar-te que el temps passa i que vas deixant coses enrera que observes amb el retrovisor. I algunes d'aquestes coses, protagonitzades sovint per persones, al cap del temps acostumen a retornar. Sí. Per atzar, per fortuna... pel que sigui. Doncs és una sensació força increïble, que estic experimentant en aquest precís instant. Sents com mai les conseqüències -diria que quasi sempre positives- del pas del temps. És el tòpic de sempre, però acabes relativitzant de forma absoluta aquella decisió que vas maleir durant uns quants mesos o el que fos. Te n'enfots una mica, vaja. De la situació i de tu mateix. "Com vaig poder emprenyar-me...", "quina tonteria més gran...", "que estúpid vaig ser...". I ho rubriques amb un somriure de persona ja més experimentada, està clar. I què millor, cony! Veure que el temps passa però no ho fa en va. I que acumules experiència i coneixements. I que quan vas a una roda de premsa -passant a un pla més prosaic- ja saps què preguntar al que tens a davant; no com el primer dia que temies el moment en què els entrevistats acabessin de fotre el seu rotllo i tu no sapiguessis què preguntar-los.

Bona hispanitat.

Joan Safont

A quarts de dues del migdia, m'assabento per SMS que a en Joan Safont, blogaire i amic -una cosa ha portat a l'altra, de fet-, l'han escollit nou conseller nacional d'ERC en representació de la comarca del Maresme. Dimecres, quan sopàvem al San Giovese de gratis gràcies a una aposta conjunta amb un amic sobre l'Estatut, ja va comentar que es presentaria a l'elecció però va dir que estava segur que no sortiria. No ha estat així. Per alguna cosa deu ser.

En Joan, al qual fa set anys li van transplantar els dos pulmons, és un personatge simpàtic, d'aquells que cau bé a tothom. Menut d'estatura, el que no ha deixat de créixer mai és la seva voluntat de saber. De fet diria que aspira a ser savi, per quan sigui gran. Però també sé que aspira a una altra cosa: a servir els seus veïns, els seus amics, el seu entorn, el seu país. Un esperit de treballar pel col·lectiu, pel bé comú, que tan poc de moda està avui en dia i que jo li aplaudeixo abans de tot.

Que sigui tan jovenet -diria que en té 21- no vol dir que tingui un pensament polític simple. Al contrari. Tot i que militi en un partit d'esquerres, insisteix sovint amb què no és un "progre" i econòmicament se situa en un corrent econòmic bastant liberal i antiestatalista. Nacionalment òbviament és independentista, però no acaba de tancar la porta a Espanya si hi ha un reconeixement clar i potent de la singularitat catalana. És pragmàtic, possibilista i moderat en els plantejaments, tot i que contundent amb les paraules -això sí que ho té, xerra pels descosits, a vegades massa i tot!-. Dins seu hi ha ja... un petit animal polític. I se'n parlarà, d'aquest petit animal. Felicitats.

Manifest pro tornada de Ramon Radó

Companys blogaires, amics tots,

Pràcticament cada dia, al vespre, entrem a tots i a cadascun dels vostres blogs. Els obrim, els mirem, els llegim... de dalt a baix. Busquem els comments dels anteriors posts o dels que es puguin haver fet del blog actual. A vegades riem, altres ens cabregem, alguns cops els trobem massa llargs... però ens agrada fer aquest recorregut. És una manera d'anar-se'n al llit ben acompanyat.

Des de fa un temps, però, hi ha una absència entre nosaltres. Sense dramatisme, però sense amagar la veritat. La blogosfera mataronina ha perdut un dels seus elements més enginyosos, més trempats, més subtils i descarnats. I això que és un dels primers que va començar a escriure a la nostra blogosfera. Però amb el temps ha defallit. Només la Festa Major de les Santes amb les seves inveterades polèmiques -quan comencen? van existir Juliana i Semproniana?- ha aconseguit que tornés a l'activitat encara que fos per poc temps. I una visita d'un dels dos signants al camp nou va motivar in extremis un nou post seu. Però no hi ha manera. No trempa ni amb l'Estatut. Què hi farem! Els seus motius deu tenir.

Però els signants d'aquest manifest no ens reunim. Creiem que la nostra petita blogosfera necessita de la teva pluma. Encara que en Fàbregas et faci treballar molt a telenoticies.com. Encara que la Sala t'exploti amb tots els seus muntatges. Encara que la lectura de deu diaris el mateix dia t'impossibiliti pensar en una nova creació.

Per això, els sotasignants demanem la complicitat de tots els bloggers amics per demanar la tornada a la xarxa de Ramon Radó i Trilla, resident al carrer de Sant Ramon número 18, amb el correu electrònic ramonrado@hotmail.com.

Volem més posts, teus, Radó! En volem més! "Que [tant] llegir no et faci perdre l'escriure"!
Bombardegem-lo de mails fins q no s'hi pugui negar! La victòria serà nostra!

1.Joan Safont i Plumed
2.Joan Salicrú i Maltas
3.Francesc Amat i Maltas
4.Oriol Rodríguez i Vilarupla

Mataró, a 7 d'octubre de 2005

Post-Estatut i Valors

El post número 90. Després de l'andanada de l'altre dia -q m'ha costat algunes crítiques- no sabia com continuar el meu blog. Per tant ho faré dient que ahir al vespre vaig cobrar-me amb en Joan Safont una juguesca que jo hi ell ens vam fer amb una altra persona que creia que no hi hauria estatut. La cosa li va sortir cara, una factura de tres xifres -que en euros són molt més que en pessetes...-. Vam sopar al San Giovese, segurament el restaurant més de luxe que hi ha ara a Mataró, comparable amb el Bocca de la plaça d'Espanya i amb alguns de la zona dels "Cent metres més gustosos", al voltant de la plaça de la Peixateria. I vam sopar -jo formatge de cabra de primer i filet de vedella de segon- molt bé, què caram, regats amb un vi triat per en Safont que, ves per on, també hi entén, d'això.

Avui un dia important per tots els que impulsem Valors. Hem signat a Barcelona un conveni amb la delegació de la Pastoral Universitària de l'Arquebisbat de Barcelona pel qual distribuiran i pagaran mil exemplars de la revista almenys durant un any a la capital. Una cosa que, òbviament, m'omple d'orgull. I una operació de la qual el màxim artífex ha estat l'amic Francesc Grané, al qual agraeixo des d'aquí l'esforç i la insistència que ha tingut en el tema. Això ens esperona moltíssim a tirar endavant i també a fer un producte molt millor encara, que sabem que és possible.