Retrobaments

A mesura que et fas una miqueta més gran -res, una mica, que encara sóc molt jove!- et passa que vas prenent distància amb les coses que t'han passat els darrers cinc, set, deu anys. És a dir que comences a adonar-te que el temps passa i que vas deixant coses enrera que observes amb el retrovisor. I algunes d'aquestes coses, protagonitzades sovint per persones, al cap del temps acostumen a retornar. Sí. Per atzar, per fortuna... pel que sigui. Doncs és una sensació força increïble, que estic experimentant en aquest precís instant. Sents com mai les conseqüències -diria que quasi sempre positives- del pas del temps. És el tòpic de sempre, però acabes relativitzant de forma absoluta aquella decisió que vas maleir durant uns quants mesos o el que fos. Te n'enfots una mica, vaja. De la situació i de tu mateix. "Com vaig poder emprenyar-me...", "quina tonteria més gran...", "que estúpid vaig ser...". I ho rubriques amb un somriure de persona ja més experimentada, està clar. I què millor, cony! Veure que el temps passa però no ho fa en va. I que acumules experiència i coneixements. I que quan vas a una roda de premsa -passant a un pla més prosaic- ja saps què preguntar al que tens a davant; no com el primer dia que temies el moment en què els entrevistats acabessin de fotre el seu rotllo i tu no sapiguessis què preguntar-los.

Bona hispanitat.