La terra de l'Zlatko

Vinc de veure La vida secreta de las palabras, d'Isabel Coixet. M'ha semblat magnífica. Una història potent de veritat, profunda, sincera, commovedora. Us la recomano. Mentre la veia se m'han acudit cinquanta mil posts, cada idea millor que l'anterior però ha arribat un moment en què un dels personatges parlava d'una ciutat i d'una guerra que m'obsessiona des de fa molt temps, potser des que tinc ús de raó, i he pensat que avui parlaria d'això. I he decidit que ho faria perquè deia que ja ningú hi pensava, en aquesta guerra i en les seves víctimes. Jo, almenys, us asseguro que hi penso sovint.

No explicaré perquè parlen d'aquesta ciutat, però sí que diré que és Dubrovnik, a la costa de Dalmàcia, Croàcia. Vaig tenir el plaer de visitar-la un dia d'agost de 1999, en companyia d'en Francesc, la Núria, l'Helena, en Dani Salom i en Quim Amargant. Era una de les nostres parades en un viatge per la pròpia Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Itàlia. I sempre en recordaré una magnífica visió des d'una mena de castell on es veia tota la ciutat antiga, amb els seus terrats marronosos donant-li un aire especial, just davant del blau intens de l'Adriàtic. O la seva plaça principal, d'un estil molt venecià, o el port, que jo recordava sent bombardejat per l'exèrcit iugoslau el 1991.

No és cap secret perquè vam anar en aquests indrets només quatre anys després que s'acabés la guerra dels Balcans. Justament era perquè teníem ganes de conèixer aquella realitat, de solidaritzar-nos amb aquella gent. No anant-hi a fer cap acció clàssica d'ajuda ni a portar-los res. Simplement visitar-los, que sentissin una mica d'escalforeta al cor, que algun turista s'hi començava a apropar. Ens va semblar, o em va semblar, que era més seriós fer això que no pas anar-los a ajudar en el sentit més habitual, en el qual no em sento gens a gust.

La meva història amb tot el conflicte a Croàcia i a Bòsnia -on parlen la mateixa llengua que a Sèrbia, per cert, a la pel·lícula es parla del croat com una llengua a part- venia de molt abans, de 1991 o 1992, just quan començava a tenir una mica de coneixement del món. No sé, suposo que per cada generació hi ha un conflicte que et deixa més tocat i en el de la meva estic convençut que va ser el de Bòsnia. Vaig seguir el conflicte dia a dia, a través dels diaris, de la televisió, i la seva resolució a través dels complicats i difícils acords de Dayton -d'ara fa deu anys-. I dos anys després, devia ser l'estiu del 97, vam acollir a casa un noi de Mostar, l'Zlatko Novak, i em vaig fer amic d'un altre, l'Edin Kapic, que finalment es va quedar a viure a Mataró. Encara recordo, el dia abans que marxessin, com l'Zlatko em va dir amb cara de ràbia: "I hate muslims", ell que era croat. Jo en aquella època no sabia ni que volia dir el verb "hate", però ho vaig aprendre ràpidament. Devia ser una de les primeres coses que em va frepar realment a la vida. Per això he pensat i segueixo pensant amb tots -tots- els de la terra de l'Zlatko.

Comentaris

Minstrelboy ha dit…
Oh, quina sorpresa! Veig que fas senyals de vida. Gràcies per mencionar-me al blog, jeje.

Entrades populars