Rock'n'Cat

El documental (?) Rock'n'Cat de Jordi Roigé que vaig veure ahir als cinemes Icària de Barcelona en companyia de quatre freakies com jo és una autèntica estafa. Deu passar que en parlar d'un tema -el fenomen del rock català- que m'és molt proper en tots sentits deu ser molt difícil satisfer-me, però crec que objectivament el film és molt fluix i no em penso estar de dir-ho. I ho és no perquè no estigui ben fet, estèticament parlant, i no sigui "maco" de veure sinó perquè peca d'una cosa que gent que treballa en productores m'ha comentat darrerament: Rock'n'Cat no diu res, no explica res nou, no aprofundeix en res ni desperta la curiositat sobre cap aspecte amagat. No hi ha cap tesi, no hi ha cap contingut argumental a donar. El documental es poleix totes les parts essencials del fenomen amb talls d'un minut i gasta gran part del metratge en ensenyar els grups tocant en el Liceu i a fer allò tan horrorós del making off de la pel·lícula dins la pel·lícula. Roigé podia haver parlat del conflicte lingüístic que va tenir lloc quan Sopa era escridassada per cantar en català a Madrid i en castellà a Barcelona, podria haver anat a buscar la veu dels crítics barcelonins -que mai va fer cas al fenomen-, podria haver parlat de la feina dels productors com el malaguanyat Marc Grau que van buscar un so propi a cada grup, podia haver pensat de com s'havien fet les cançons... i no ha fet pràcticament res d'això. Ha fet el típic documental buit de contingut, plantejat com un joc de records però sense cap voluntat d'aprofundir. Quina pena. Ningú més es podrà permetre el luxe que TV3 li pagui una feina com aquesta. En Roigé ha desaprofitat l'oportunitat i, vint anys després del naixament d'aquests grups, encara ningú ha explicat en un documental el perquè del fenomen del mal anomenat rock català.

Esforç

No sé ben bé perquè però avui se m'acut reivindicar en aquest bloc i sense que vingui "a cuento" de res la idea de fer la feina ben feta, la bona feina: l'esforç, en definitiva. Podria parlar de l'esplèndida conversa que vam tenir amb mare l'altre dia sobre el canvi de xip que hi ha entre la seva generació i la meva, podria parlar de la gimcana que vam organitzar durant tot el dissabte i executar la mateixa nit per celebrar els 25 anys de la Marina, la Núria i jo, podria parlar també de perquè m'ho vaig fer venir bé per estalviar-me gran part del dia de Sant Jordi tot i fer avui una notícia com si m'hagués passat les 24 hores del dia al carrer... però passa que he sentit el nou conseller de Cultura, en Ferran Mascarell, a La nit al dia i he pensat doncs si senyor, tu, ja era hora de tenir una persona decent al capdavant d'una conselleria de la Generalitat, un personatge amb seny que sabrà resoldre els problemes que se li posin per endavant i que farà l'esforç -l'esforç, a això anàvem- de buscar solucions imaginatives quan sembli que ja no hi ha cap més sortida que la confrontació. Un home que ha dit que serà feliç amb aquesta feina perquè la farà de gust. Doncs si senyor.

Ja vaig "rajar" un dia de la Corinne Maier i el seu llibre Bon dia mandra i avui ho podria fer de La puta feina d'en Matthew Tree, un llibre que intueixo que es mou pels mateixos camins de tòpics absolutament repetits i gastats. Però és igual, jo ja sé a què anava i no vull malgastar el temps malparlant dels altres, que al capdavall no porta a res més que a projectar els propis fantasmes. Doncs anava només a celebrar això, aquells que cada matí s'aixequen ben d'hora -i mira que jo no sóc d'aquests, malgrat ho intenti- i en comptes de preguntar-se què pot fer el país per ell és pregunten què poden fer pel país. Si, si, ja ho sé, Kennedy i tot això. Doncs si senyor. A vegades quan estic a les tantes de la matinada acabant una feina d'aquelles que no cobro -o sigui, la majoria- penso: què collons fas davant l'ordinador amb l'hora què és? I em responc a mi mateix i em dic: doncs mira, ser conseqüent, fer el que he dit que faria. Doncs ets imbècil! Doncs si, encara em deu faltar aprendre a pensar una mica més amb mi mateix. Ja vindrà. Però llavors t'arriba un mail i et diuen que gàcies a una cosa en què tu has tingut a veure -ni que sigui mínimament- a partir d'aquí uns dies hi haurà algú que podrà viure una mica millor, encara que només sigui una mica. "I és així -que diu en Llach- com m'agrada a mi". Doncs si, tu, jo no sé viure de cap altra manera. És el que m'han ensenyat a casa i ben content que n'estic.

Pau des de la profunditat

Ha mort Cristina Kaufmann. Aquesta religiosa carmelita de 66 anys, nascuda a la part alemanya de Suïssa, era una de les persones que, enmig del complex món que ens toca viure, seguia donant un testimoni potent de vida cristiana amb les seves profundes reflexions. I que era capaç de combinar la vessant interior de la persona amb la part exterior, sense que una es mengés l'altre. Recordo una entrevista que li va fer una companya just quan començava la guerra de l'Iraq, el març de 2003. “Jesús és l’home de la Pau, no l’home que no viu conflictes. (…) Si tu convius amb la teva familia o en el treball amb una actitud de magnanimitat, amb un cor gran que sap perdonar, que sap passar per sobre de moltes coses i que sap quedar en el darrer lloc com Jesús, estàs creant un ambient de pau”, apuntava sàviament. El seu testimoni de pau, de voluntat de "fer la pau" a partir de la potència que tots guardem dins cadascun de nosaltres, era i és molt més poderosa que els F-117 i la guerra quirúrgica. Aquest, segurament, és el seu llegat: la capacitat de transcendir i incidir en els altres gràcies a les seves paraules. Que descansi en pau.

El més manaire dels romans

Ai Capità Manaia! Diuen que teniu nom i que aquest no és altre que un ensopit i habitual Francisco-Javier Peláez. Com si fóssiu un més de la tropa (mai més ben dit)! Res, per a mi això no és més que una manera d'intentar passar desaparcebut durant la resta de l'any, quan no és Setmana Santa. Per mi sou només el Capità Manaia, el cap de files de la tropa romana establerta a Mataró des de fa tant temps. És que sembleu ben bé sortit d'una d'aquestes pel·lícules que passen any si i any també per televisió aquestes dates! Ep, i no només això; sou també el rostre de la Setmana Santa mataronina.

La vostra entrega als Armats és admirable. Sembleu un sargent de veritat, ho diuen menuts i gran. Potser és perquè proveniu d'una família carlista i segons sembla havíeu arribat a anar a Montejurra, a la romeria carlista per excel·lència. Deu ser per això que us agraden els uniformes. Aquest any, a més, lluïu nova cuirassa regalada pel primum inter pares de la ciutat, Joan Antoni Baron. Per mi, però, més enllà de vestits, llances i cascs daurats, el que compta és la vostra mirada. Sí, aquests ulls mirant a l'infinit, cap a la vostra Roma imperial, on sereu condecorat amb més galons i qui sap si honorat amb una nova destinació més ensenyorida que la petita Iluro que us toca vigilar. El Cèsar no ho vulgui! Amb vós, certament, ens sentim segurs i alleujats. Sota la vostra defensa no podem témer cap mal, penso cada any mentre us veig repassar la tropa amunt i avall.

Processons

"Aquests que surten a la Processó no són veritables cristians. Això de les processons ho munten els xarnegos i a sobre el Divendres Sant envaiexen el centre de la ciutat. Sembla que tornem a l'Edat Mitjana. Tot això és fanatisme de gent inculta". Són els grans tòpics que alguna gent -i jo el primer, que sinó després hi ha qui em renya amb raó- durant un temps hem afirmat, conceptualitzat, anunciat. De quina gent parlo? Doncs d'una elit progre, multicultural, intel·lectual, catalana, avançada enfront uns xarnegos fatxes, incults, pagans i fanàtics. Sí, no exagero. Ha estat així. Amb tocs de racisme i de xenofòbia. Ho ha descrit exquisidament bé Francesc Grané a capgros.com.

Però... 40.000 persones al carrer per Divendres Sant; gent de totes condicions i orígens. Més de 2.000 persones organitzant-ho, també amb la diversitat -des de Merino d'ICV a López del PP- com a bandera. No és hora de preguntar-nos què tenen les processons que atrauen -i tant- tanta gent? I, fugint dels tòpics que deia abans, gent tant diferent? Com és que una tradició suprimida per l'Església el 1969 torna a ressorgir del poble setze anys després? I ho fa amb tanta força, esdevenint els actes més participatius que tenen lloc a la ciutat en tot el calendari festiu (excepte la Cavalcada i els Focs de Santes)? Ara que ja fa vint anys que les processons van tornar a sortir al carrer i que estan més consolidades que mai diria que és hora de començar a buscar respostes a totes aquestes preguntes. I, si no les trobem, almenys a començar a expressar respecte per un fenomen que és alguna cosa més que una tradició cultural.

El dentista i Setmana Santa

No volem patir. No ens agrada, el patiment. Pitjor encara: ens repugna, ens repel·leix. Ho diu en Jordi Pujol quan es refereix a la "insoferenzza". Ho pensava avui enmig del dentista, on he anat perquè em reparessin un queixal foradat, mentre esperava justament sentir dolor, quan esperava que em fessin mal. Tenia la doctora abraonada sobre el meu cap, amb un aparell que semblava una petita serra mecànica i un tub que refrigerava la meva boca i pensava: "ara, ara, ara em farà mal, ja veuràs. No, no vull!". Però al final res, no m'ha fet ni mica de mal, curiosament. Això si, m'ha donat hora per una segona visita on si que s'apunta que ho passaré de veritat perquè m'haurà de matar un nervi...

Venia d'escriure sobre Setmana Santa i el meu cap ha traçat un paral·lelisme ràpid: no ens agrada patir, per això a alguns ens fa més aviat por veure el dolor, el patiment, les llàgrimes que hi ha al voltant de les processons pròpies d'aquestes dates que s'acosten. Perquè ens recorden aquesta part fosca de la vida sense la qual els moments feliços, tranquils, agradables no tindrien sentit. La vida, que no és vida si no hi ha mort... No podem fer veure que el dolor no existeix, vaja. N'hem de parlar des de petits, a casa i a les escoles. Demà que en faré 25 i ja estaré més a prop de ser pare algun dia, hi pensaré una miqueta...

Un ateu a qui no vaig creure

Aquest matí ha aparegut per la redacció en Rafa Navarro, en ple dimarts de tancament, si; ja ha dit q venia expressament avui per "tocar els collons", murri com és. M'ha fet gràcia perquè feia molts dies q no el veia i m'ha fet recordar l'època -curta- que vam compartir. Era quan jo estava al Diari de Mataró, periòdic d'història truculenta, en el qual ell era una mena de coordinador i jo un redactor normal i corrent. Concretament m'ha vingut al cap una escena entre ell, jo i l'Emili Vinagre, periodista també que ara treballa a telenoticies.com. Diria que era quan ens acabaven d'anunciar que el diari plegava -o potser una mica abans- però ell, tot i la decepció del moment, tenia clar el que calia fer: un diari electrònic. Un diari electrònic?, vaig preguntar-li. Sense paper?. Si home! Com es pot fer un diari sense que es pugui tocar? Vaig pensar que era una estupidesa i que no pensava participar en cap aventura respecte aquest possible diari electrònic -una aventura que va estar a punt d'existir i fer-ho sense mi, per incrèdul-. L'escena m'ha vingut al cap avui que em passo gran part del meu dia concentrat en un diari electrònic, d'aquests que es fan sense paper. Si, i el setembre de 1999, ara fa tot just set anys, no vaig creure a l'ateu d'en Rafa Navarro.

Deixar-se portar per l’esperit*

Als seus 81 anys, Maria Antònia Segalà comenta que és una dona que ha tingut molta sort, a la vida. Primer perquè va tenir uns pares que l’estimaven molt i en segon lloc perquè pràcticament mai li ha faltat de res, cosa no habitual en la seva generació. Però això, lluny de convertir-la en una persona frívola, li ha servit per poder fruir intensament de la vida i ajudar també als altres a fer camí. Ho explica mentre es fuma un d’aquells cigarrets llargaruts –una altra raresa- al menjador de casa seva, a Cabrils, on estiueja des de fa més de trenta d’anys tot i haver nascut a L’Hospitalet. “Sóc molt heterodoxa, cada cop més”, apunta riallera. La Maria Antònia és una dona que ha viscut avançada al seu temps i per exemple no té problemes en admetre els seus vicis i confessar que dos cops per setmana juga al bridge.

Tot i que ha militat durant mitja vida als moviments d’Acció Catòlica –el Centre d’Acció Catòlica de la parròquia de Sant Francesc de Paula de Barcelona, després la JOC i finalment l’ACO- ara la Maria Antònia és una partidària acèrrima de la comunitat: “Crec en la comunitat. Trobo absurd que hi hagi un grup que es digui Vida Creixent. Jo estic incorporada a la comunitat”, subratlla, tot i que en l’àmbit civil molt sovint va a jugar a dòmino al casal d’avis del poble.

Aquesta assistent social assegura que tot el que ha fet a la vida és deixar-se portar per l’esperit. Així, de providència en providència, ha arribat a l’edat de la maduresa amb tres fills i vuit néts i més convençuda que mai de la bondat de Déu, un Déu que va aprendre a estimar de la mà de persones com el cardenal Jubany. “He patit molt, moltíssim. Però Déu m’ha ajudat molt i ara sóc feliç. A mi, Déu m’estima”, exclama. Recorda que fa tres anys, un dia, va sortir al pati de casa seva i va tenir la necessitat de preguntar-se les coses que formaven la seva vida. Aquell dia va esbossar una mena de Trinitat personal rumiada a base de llegir l’Evangeli que ofereix a qui li pugui fer servei: “L’Amor –donat, rebut i compartit-, la Transparència i la Llibertat, perquè Déu ens ha fet lliures, per sobre de tot”.

* Publicat a Foc Nou del mes d'abril