dijous, d’abril 27, 2006
Rock'n'Cat
dimarts, d’abril 25, 2006
Esforç
Ja vaig "rajar" un dia de la Corinne Maier i el seu llibre Bon dia mandra i avui ho podria fer de La puta feina d'en Matthew Tree, un llibre que intueixo que es mou pels mateixos camins de tòpics absolutament repetits i gastats. Però és igual, jo ja sé a què anava i no vull malgastar el temps malparlant dels altres, que al capdavall no porta a res més que a projectar els propis fantasmes. Doncs anava només a celebrar això, aquells que cada matí s'aixequen ben d'hora -i mira que jo no sóc d'aquests, malgrat ho intenti- i en comptes de preguntar-se què pot fer el país per ell és pregunten què poden fer pel país. Si, si, ja ho sé, Kennedy i tot això. Doncs si senyor. A vegades quan estic a les tantes de la matinada acabant una feina d'aquelles que no cobro -o sigui, la majoria- penso: què collons fas davant l'ordinador amb l'hora què és? I em responc a mi mateix i em dic: doncs mira, ser conseqüent, fer el que he dit que faria. Doncs ets imbècil! Doncs si, encara em deu faltar aprendre a pensar una mica més amb mi mateix. Ja vindrà. Però llavors t'arriba un mail i et diuen que gàcies a una cosa en què tu has tingut a veure -ni que sigui mínimament- a partir d'aquí uns dies hi haurà algú que podrà viure una mica millor, encara que només sigui una mica. "I és així -que diu en Llach- com m'agrada a mi". Doncs si, tu, jo no sé viure de cap altra manera. És el que m'han ensenyat a casa i ben content que n'estic.
dimecres, d’abril 19, 2006
Pau des de la profunditat
dissabte, d’abril 15, 2006
El més manaire dels romans

Ai Capità Manaia! Diuen que teniu nom i que aquest no és altre que un ensopit i habitual Francisco-Javier Peláez. Com si fóssiu un més de la tropa (mai més ben dit)! Res, per a mi això no és més que una manera d'intentar passar desaparcebut durant la resta de l'any, quan no és Setmana Santa. Per mi sou només el Capità Manaia, el cap de files de la tropa romana establerta a Mataró des de fa tant temps. És que sembleu ben bé sortit d'una d'aquestes pel·lícules que passen any si i any també per televisió aquestes dates! Ep, i no només això; sou també el rostre de la Setmana Santa mataronina.
La vostra entrega als Armats és admirable. Sembleu un sargent de veritat, ho diuen menuts i gran. Potser és perquè proveniu d'una família carlista i segons sembla havíeu arribat a anar a Montejurra, a la romeria carlista per excel·lència. Deu ser per això que us agraden els uniformes. Aquest any, a més, lluïu nova cuirassa regalada pel primum inter pares de la ciutat, Joan Antoni Baron. Per mi, però, més enllà de vestits, llances i cascs daurats, el que compta és la vostra mirada. Sí, aquests ulls mirant a l'infinit, cap a la vostra Roma imperial, on sereu condecorat amb més galons i qui sap si honorat amb una nova destinació més ensenyorida que la petita Iluro que us toca vigilar. El Cèsar no ho vulgui! Amb vós, certament, ens sentim segurs i alleujats. Sota la vostra defensa no podem témer cap mal, penso cada any mentre us veig repassar la tropa amunt i avall.
dimarts, d’abril 11, 2006
Processons
Però... 40.000 persones al carrer per Divendres Sant; gent de totes condicions i orígens. Més de 2.000 persones organitzant-ho, també amb la diversitat -des de Merino d'ICV a López del PP- com a bandera. No és hora de preguntar-nos què tenen les processons que atrauen -i tant- tanta gent? I, fugint dels tòpics que deia abans, gent tant diferent? Com és que una tradició suprimida per l'Església el 1969 torna a ressorgir del poble setze anys després? I ho fa amb tanta força, esdevenint els actes més participatius que tenen lloc a la ciutat en tot el calendari festiu (excepte la Cavalcada i els Focs de Santes)? Ara que ja fa vint anys que les processons van tornar a sortir al carrer i que estan més consolidades que mai diria que és hora de començar a buscar respostes a totes aquestes preguntes. I, si no les trobem, almenys a començar a expressar respecte per un fenomen que és alguna cosa més que una tradició cultural.
dimecres, d’abril 05, 2006
El dentista i Setmana Santa
Venia d'escriure sobre Setmana Santa i el meu cap ha traçat un paral·lelisme ràpid: no ens agrada patir, per això a alguns ens fa més aviat por veure el dolor, el patiment, les llàgrimes que hi ha al voltant de les processons pròpies d'aquestes dates que s'acosten. Perquè ens recorden aquesta part fosca de la vida sense la qual els moments feliços, tranquils, agradables no tindrien sentit. La vida, que no és vida si no hi ha mort... No podem fer veure que el dolor no existeix, vaja. N'hem de parlar des de petits, a casa i a les escoles. Demà que en faré 25 i ja estaré més a prop de ser pare algun dia, hi pensaré una miqueta...
dimarts, d’abril 04, 2006
Un ateu a qui no vaig creure
diumenge, d’abril 02, 2006
Deixar-se portar per l’esperit*
Als seus 81 anys, Maria Antònia Segalà comenta que és una dona que ha tingut molta sort, a la vida. Primer perquè va tenir uns pares que l’estimaven molt i en segon lloc perquè pràcticament mai li ha faltat de res, cosa no habitual en la seva generació. Però això, lluny de convertir-la en una persona frívola, li ha servit per poder fruir intensament de la vida i ajudar també als altres a fer camí. Ho explica mentre es fuma un d’aquells cigarrets llargaruts –una altra raresa- al menjador de casa seva, a Cabrils, on estiueja des de fa més de trenta d’anys tot i haver nascut a L’Hospitalet. “Sóc molt heterodoxa, cada cop més”, apunta riallera. La Maria Antònia és una dona que ha viscut avançada al seu temps i per exemple no té problemes en admetre els seus vicis i confessar que dos cops per setmana juga al bridge.
Tot i que ha militat durant mitja vida als moviments d’Acció Catòlica –el Centre d’Acció Catòlica de la parròquia de Sant Francesc de Paula de Barcelona, després la JOC i finalment l’ACO- ara la Maria Antònia és una partidària acèrrima de la comunitat: “Crec en la comunitat. Trobo absurd que hi hagi un grup que es digui Vida Creixent. Jo estic incorporada a la comunitat”, subratlla, tot i que en l’àmbit civil molt sovint va a jugar a dòmino al casal d’avis del poble.
Aquesta assistent social assegura que tot el que ha fet a la vida és deixar-se portar per l’esperit. Així, de providència en providència, ha arribat a l’edat de la maduresa amb tres fills i vuit néts i més convençuda que mai de la bondat de Déu, un Déu que va aprendre a estimar de la mà de persones com el cardenal Jubany. “He patit molt, moltíssim. Però Déu m’ha ajudat molt i ara sóc feliç. A mi, Déu m’estima”, exclama. Recorda que fa tres anys, un dia, va sortir al pati de casa seva i va tenir la necessitat de preguntar-se les coses que formaven la seva vida. Aquell dia va esbossar una mena de Trinitat personal rumiada a base de llegir l’Evangeli que ofereix a qui li pugui fer servei: “L’Amor –donat, rebut i compartit-, la Transparència i la Llibertat, perquè Déu ens ha fet lliures, per sobre de tot”.
* Publicat a Foc Nou del mes d'abril