Rock'n'Cat

El documental (?) Rock'n'Cat de Jordi Roigé que vaig veure ahir als cinemes Icària de Barcelona en companyia de quatre freakies com jo és una autèntica estafa. Deu passar que en parlar d'un tema -el fenomen del rock català- que m'és molt proper en tots sentits deu ser molt difícil satisfer-me, però crec que objectivament el film és molt fluix i no em penso estar de dir-ho. I ho és no perquè no estigui ben fet, estèticament parlant, i no sigui "maco" de veure sinó perquè peca d'una cosa que gent que treballa en productores m'ha comentat darrerament: Rock'n'Cat no diu res, no explica res nou, no aprofundeix en res ni desperta la curiositat sobre cap aspecte amagat. No hi ha cap tesi, no hi ha cap contingut argumental a donar. El documental es poleix totes les parts essencials del fenomen amb talls d'un minut i gasta gran part del metratge en ensenyar els grups tocant en el Liceu i a fer allò tan horrorós del making off de la pel·lícula dins la pel·lícula. Roigé podia haver parlat del conflicte lingüístic que va tenir lloc quan Sopa era escridassada per cantar en català a Madrid i en castellà a Barcelona, podria haver anat a buscar la veu dels crítics barcelonins -que mai va fer cas al fenomen-, podria haver parlat de la feina dels productors com el malaguanyat Marc Grau que van buscar un so propi a cada grup, podia haver pensat de com s'havien fet les cançons... i no ha fet pràcticament res d'això. Ha fet el típic documental buit de contingut, plantejat com un joc de records però sense cap voluntat d'aprofundir. Quina pena. Ningú més es podrà permetre el luxe que TV3 li pagui una feina com aquesta. En Roigé ha desaprofitat l'oportunitat i, vint anys després del naixament d'aquests grups, encara ningú ha explicat en un documental el perquè del fenomen del mal anomenat rock català.

Comentaris

Xavi Amat ha dit…
No puc estar més en desacord amb tu ;-)

La història que s'explica és tan recent que més o menys tothom la sap, no cal anar a buscar tres peus al gat amb polèmiques tot just passades ni xerrameques excessives. El més important pels músics és la música, i aquest és el fil conductor del documental. Sí que es diuen moltes coses, hi ha molta metàfora, i hi ha tants temes a parlar que per això amb prou feines es fa una pinzellada de cadascun. Veus? Es deixa el tema del Marc Grau i tu ja ho critiques. No es pot aprofundir en res, perquè després tothom trobaria a faltar moltes coses.
Nadia ha dit…
Doncs l'hauràs de fer tu aquest documental...
Sònia ha dit…
A més, no oblidem que parlem d'una pel.lícula, pel qual l'autor SEMPRE farà una (la seva) interpretació dels fets, o destacarà aquells que li sembli o més puguin interessar. No seria sensat pretendre establir una cronologia detallada, amb dades estrictes i sense oblidar cap dels aspectes... Fóra, simplement, impossible.
La pel.lícula és divertida, molt musical...,però no pot ser un mirall de les expectatives de cadascun dels que estem interessats en el rock català.
Xavi Amat ha dit…
Per cert, canvia l'encapçalament, que ja tens 25 anys!
Gerard Gavaldà ha dit…
El "fenòmen" del "rock català" no és res més que la voluntat política de crear un moviment a partir de grups musicals que no tenien res de res en comú, a part de la llengua en què cantaven i la mediocritat de la seva obra en aquells moments.

No hi havia ni una ideologia comuna entre els grups, ni una voluntat reivindicativa ni res d'això. Tot el que s'ha creat al voltant del "Rock català" ha sigut una cosa que ha sorgit del públic, dels mitjans de comunicació i de la Conselleria de Cultura de la Generalitat.

Més d'una vegada crec que Sopa de Cabra han dit que ells es veieren manipulats dins d'aquest muntatge.

En aquells moments, aquells eren grups molt joves, amb uns referents musicals molt bàsics, i la seva aportació en termes estrictament musicals no és ni molt menys trascendent. És més un fenòmen sociològic impulsat des de les altes instàncies.

Caldria anar clarificant tots aquests temes perquè, si no, correm el risc de crear referents històrico-culturals buits, i no hi ha res pitjor que el pensament i l'anàlisi acrític.

No he vist aquest documental, però suposo que deu caure en un mer plaer estètic autosatisfatori.
joansalicru ha dit…
Hola Gerard,
justament part del que dius és el que tracto de denunciar...
ara bé, en una cosa t'equivoques: el moviment existia, dp la Generalitat el va fer ressonar però d'existir existia. Si vols fem en parlem via email: joansalicru@hotmail.com
apa, merci pel comment
Xavi Amat ha dit…
Gerard, perdona però estàs completament equivocat. Aquesta visió que tu tens és la que interessa a certs sectors. Abans que la Generalitat es posés pel mig, aquests grups ja omplien. I ningú m'ha explicat encara per què pot estar ben vist que es donin certes ajudes per a potenciar el català (per exemple en cine o en teatre), i en canvi en música no es pot. Si vols exemple de cosa realment molt subvencionada, mira la "Movida Madrileña", que allò sí que va ser la pera. En fi, que és molt llarg d'explicar i jo en vaig fer un treball a la carrera d'uns 60 fulls... o sigui que...
Gerard Gavaldà ha dit…
Hola Xavi,

Certament, cada sector té la seva visió, més o menys interessada.

Que quedi clar que jo no estic ni a favor ni en contra del "fenòmen", i suposo que va respondre en part a una necessitat de la gent de tenir alguna cosa amb la qual identificar-se i sentir-se part d'un col·lectiu, com els exhaltats fanàtics barcelonistes, per exemple. Precisament, ara que el F.C. Barcelona guanya títols la gent treu la bandera i s'identifica com a col·lectiu a través del futbol. En l'època del "rock català" (funest nom aquest) de finals dels 80 el F.C. Barcelona no passava tan bona ratxa; potser per això la gent ho va utilitzar com a via d'escapament i d'identificació col·lectiva. ¿Algú treu banderes territorials actualment als concerts? És només una hipòtesi per reflexionar-hi.

En quant al tema de les ajudes, entrem ja de ple al terreny de la dicotomia art/indústria. Personalment considero més sincer i "autèntic" l'art que no depèn d'una ajuda institucional. En el cas del cinema a Catalunya es fa pràcticament impossible produïr una pel·lícula sense ajudes, ja que la indústria és inexistent. En el cas de la música no tinc tant clar que sigui necessari recórrer a aquest tipus de subvencions. Fixem-nos si no en grups que canten en català i que han sorgit posteriorment sense cap tipus d'ajuda pública i aportant propostes molt més interessants i arriscades, tot i que potser minoritàries. Perquè, no ens enganyem, l'aportació a nivell purament musical del "rock català" és molt minsa, i per mi, això és finalment l'únic que importa quan anlitzem un fenòmen artístico-cultural (¿o és que potser estem parlant d'un altre tipus de fenòmen?).

Per altra banda, parlem de la denominació "rock català": Algú ha sentit parlar de "rock americà", "rock anglès" o "rock francès"? Jo, no. En tot cas s'han utilitzat termes més concrets, com "pop britànic", "cançó francesa" o "blues de Chicago", però en el cas del "rock català" es tractava d'una etiqueta per motius de llengua i no d'estil (ens trobavem grups de pop, de rock amb influències stonianes, de rock dur, de blues, de funk, de música festiva...), i això em sembla un acte molt més polític que artístic.

En fi, Xavi, a mi no m'interessa donar cap visió, només m'agradaria ressaltar la poca trascendència artística, la minsa aportació musical, el poc risc que ha suposat aquest moviment. Potser és precisament per això que quan es fa un documental sobre el tema surt un producte fluix, prescindible i fàcilment oblidable. Caldrà veure com aguanten el pas del temps molts dels discos editats en aquella època. Molts d'ells són ja a hores d'ara difícilment audibles (i això ho ha dit fins i tot un membre del grup Els Pets), cosa que no passa amb altres grups catalans dels anys 70, que fins i tot guanyen amb el temps...

Repeteixo, doncs, que jo em quedo amb el risc i la qualitat musical, independentment de la llengua.

Salutacions.

P.D: No sé què té a veure que fessis un treball de 60 fulls. Vols dir amb això que és un treball curt o llarg? Escriure molt sobre un tema no suposa automàticament que el tema sigui important. I quan dius "O sigui, que..." tampoc entenc el sentit de les teves paraules.
Xavi Amat ha dit…
Hola Gerard.

Amb això que em preguntes al final, el que em referia és que el tema dóna per a molt, i que personalment em podria enrotllar i enrotllar perquè tinc la qüestió bastant treballada. Puc estar equivocat o no, però en podria parlar molt.

Només deixa'm contestar-te algunes coses de les que dius: el terme "rock català" se'l van inventar els periodistes, no els músics, i de seguida va sortir molta gent (altres periodistes, músics, públic...) dient que no tenia cap sentit perquè dins d'això hi havia grups d'estils molt diversos. Jo personalment no l'utilitzo, en tot cas "rock en català", perquè és exactament això, rock fet en català. Precisament aquesta etiqueta va ser un dels motius de l'èxit, però també del fracàs de la moguda, perquè van començar a "entrar" grups realment patètics només pel fet de cantar en català.

T'agradi o no, les cançons es van fer populars. Que de qualitat n'hi havia poca? És que des de quan una cançó moderna que triomfa va paral·lela a la qualitat de la mateixa? Vols que et posi mil exemples de cançons superconegudes, d'aquí i d'allà, que són patètiques, nefastes, horribles i cutres? Si us plau, no ens tirem tantes pedres a la taulada i volguem fer sempre la quadratura del cercle.

Com saps estem en un país petit, amb una llengua minoritària, i apostes més arriscades i més alternatives potser tindran més qualitat però difícilment funcionen a nivell mínimament comercial. Per desgràcia.
Sònia ha dit…
Efectivament, Gerard. Justament et contradius. Si podem parlar perfectament de brit pop (o pop britànic), de gospel americà (mal dit: és nordamericà) i tants ectèteres... podem parlar de rock català (i quin problema teniu, alguns, que això us fa ràbia?).
No crec que tots els grups britànics de pop (me'ls conec bé) pensin, sentin o actuin igual. Els grups de gospel, com els de country sí tenen identitats comunes i objectius comuns, i als concerts hi ha moltes banderes, justament.No hi ha una llei universal.
És per això que no entenem les teves crítiques, el teu autoodi ni perquè desvirtues quelcom només perquè a tu no t'agrada. I tant si n'ha tingut de trascendència, el rock català...!!
camins ha dit…
Y una pregunta..si la sabéis..fuera de Cataluña no va a salir ¿NO? Los de fuera nos uqedaremos con las ganas de poder comentarla?
Muchas gracias
joansalicru ha dit…
Camins,
Si quieres ver el documental puedes dirigirte a la productora Bat a Bat que es la responsable del trabajo.
Un abrazo.
joan
camins ha dit…
Muchisimas gracias, imagino que en cines ni de broma, pero a lo mejor el Centro Catalán en Madrid..preguntaré a ellos. Somos muchos lo que seguimos el rock catalán sin ni siquiera saber catalán...la música es música.
Muchas graciasBego
joansalicru ha dit…
Hola Bego, de nuevo.
Me interesa mucho saber qué grupos de pop rock en catalán escuchas y porqué... mándame un mail a joansalicru@hotmail.com. Venga!
besos,
joan

Entrades populars