Delays

(cal llegir com si fossis Pepe Rubianes)

“Delay, Diléi, Dileis? Que coño es esto? Un sobrino del Dalai Lama o qué? Jajajaj! Pues buen, yo se lo voy a contar. Eso del “dilei” va de que estás tu en el avión, que si duermes un poco, que si miras a la azafata, que si haces ver que lees el periódico –no entiendes una puta mierda porque o bien esta en ingles o bien en aleman- y en realidad estas espiando la de delante... y buenu, tu ya piensas, coño, a ver, déjame pensar: si el avión “nomber uan” (vigilen que esto va de numeros, querido público!) ha salido tarde, podría... darse... la casualidad.. de que el avión “nomber tu”... se fuera del siguiente aeropuerto antes de lo previsto? Esto es posible? Is it possible? No será tan hijo de la gran puta como para largarse con tu equipaje como si fuera una cigueña, no! Y te dices: no! Seguro que te espera! Seguro! Como iban a hacerte semejante putada! Ja, ja, ja! Y con estas que de repente del fondo del pasillo aparece radiante una de las chicas de la tripulación, esas bellezas que se llaman azafatas, ya saben, y dice: “Sorri, bat ui ar in delai and ui uil lost nects plain”. Y tu dices: “No gracias, ya tengo de los míos!”. Ja; ja; ja! Miras al de al lado totalmente serio y concentrado para comentar la jugada y te dice que la cosa pinta mal: “Big problem!”. “Yes, big problem” (le dices como haciendo ver que lo has entendido). Ja, ja ja! Le preguntas a la azafata y te dice en inglés de estos de nivel uno (se lo traduzco que sino terminariamos nunca y aqui en el teatro tambien tienen que cerrar!): cuando llegue a destino preséntese al Information desk. Coño, parece el ejército, esto! Y al llegar te vas a la information desk este, que se ve que es el lugar de información –que dices... coño no podrían poner information point, por ejemplo???- y vas a la chica –otra belleza, por supuesto- y dices: “Sorri, ai lost the fly –y haces asi con la mano, simulando un avión, por si no te entienden-. Uat xur ai du? –esto se ve que quiere decir: oh señora, que debo de hacer yo delante semejantes circumstancias; lo aprendí en una guia de estas de conversacion. Ja, ja, ja!-. Y aqui, querido público, es cuando a uno se le empiezan a hinchar las pelotas. “Como dice? Que si quiero llegar a casa a las diez de la noche con otra puta escala o a las once directo?”. Entonces haces ver que no la has entendido y empiezas a hablar como un indio, a ver si cuela: “Ai am... actor! Theater! This night theater! Barcelona Yes, ai am Mr. Rubianes!”. Y la ves que te mira con cara de pez y te repite lo que ya habías entendido. “Mecaguentuputamadreytodoslostiosquesetedebenhaberfollado!!!!”, le dices. Ella no entiende nada pero te repite la pregunta porque ya hay detrás tuyo una cua “de collons”. Y al final le dices... mire, como tengo toda la puta tarde por pensarlo, me voy a hacer un café –ah, estoy invitado? Que bien ostias, que bien!- y dentro de un rato –o mañana- vuelvo a decírselo.

Mostar: la meva segona ciutat

A hores d'ara, despres de quinze dies -avui- d'haver viscut en aquesta bona poblacićo de Mostar crec que aquesta es la ciutat on he residit mes temps de la meva vida despres de Mataro. Com que no he anat a fer mai cap "stage" a l'estranger sino que sempre he anat de viatge -un dia aqui, un altre dia alla- la veritat es que excepte Mataro totes les ciutats han estat per mi una "aventura d'un dia". Avui, que ens dediquem a enregistrar un pla des de les terrasses de l'Stari Most (pont vell) durant tot el dia (per poder fer un efecte d'aquells de "pas del temps", amb els nuvols corrent amunt i avall), ja he fet quatre cops el cami d'anada i tornada a "casa" (a casa la Nona Hida, vull dir, es clar, la iaia de l'Edin). I fent-lo me n'he adonat de com de familiar es pot arribar a fer un espai encara q nomes hi hagis viscut -si d'aixo se'n pot dir viure- quinze dies. Som amics del noi i la senyora d'Internet, que es fan torns de mati i tarda; sortint del carrer que porta al pont ens creuem sempre amb les mateixes noies que fan de guies turistiques i et volen portar a un o altre restaurant; despres seguint amb el mateix carrer, que fa una giragonsa cap a la dreta, trobem sempre en Kamel Ratkucic, l'amic de l'Edin, teclejant el seu PC a la seva agencia de viatges, Bon Voyage. Segueixo el cami i trenco de nou cap a la dreta despres de passar per davant un edifici a mig fer i em trobo el tiu de la Creu Roja que vam coneixer el segon o tercer dia que em pregunta com estem... ahir al vespre passem per un concert que hi havia en un centre internacional de joves al qual denominem "els hippies" i ens trobem una de les entrevistades, la Marija Kolovaric (quin caracter de dona!). Be, total, que ja som uns mostarians mes i ens passegem pels seus carrers amb total normalitat. Potser avui a la tarda anire a veure l'alcalde per empadronar-me a Mostar com a "segona ciutat".

Trinxeres i risc

Avui el mati ens l'hem passat visitant les trinxeres que hi ha encara en una de les muntanyes que envolten Mostar. Ens hi ha dut Miro Salcin, l'actual cap de bombers de la ciutat, que hi va ser del 92 al 95 com a comandant d'un batallo de l'exercit bosnia, l'Armija, que incloia musulmans, croats i serbis. L'home -tu diras, despres d'haver passat tres anys fent la guerra!- es molt "echao palante", pero aquest no es el cas d'un servidor i la veritat es que m'ha acollonit bastant passejar pel cami que porta fins la trinxera per camins on teoricament no hi ha mines pero on un dia un amic seu va saltar pels aires quan anava dalt d'un cotxe. Era una mina no localitzada, diguem-ne... Ens ha ensenyat un trosset del cami, a deu centimetres meu, i diu: "aqui es on estava la mina". Despres ha aclarit que per explotar l'artefacte necessita mil quilos de pes a sobre (un vehicle)... gracies a Deu! Esperem que totes siguin d'aquest tipus...

El risc... si no haguessim travessat el cami no hauriem pogut arribar a les trinxeres i fer-li l'entrevista com Deu mana... pero el risc es el risc i saps que si passes per aquell cami et pot passar una d'aquestes coses... No puc parar de pensar-hi ara que des de Mataro ens arriba -oh, els emails!- la infinita tristesa per la mort d'una nena castellera que participava en una activitat que tambe es de risc... Res, que no podem controlar la vida. Haurem de comencar a acceptar-ho... Es el nostre deure, aixo si, reduir al maxim aquest risc i provar de no fer-se el valent.

La Monica Terribas bosniana

Estic en un cafe enmig de Sarajevo, prop d'on crema la flama eterna en records dels morts que va causar l'alliberament de la capital de Bosnia a la Segona Guerra Mundial, i truco a Duska Jurisic. El meu caracter patasses s'ha posat de relleu quan, un dia abans la truco i, sense saber si era un home o una dona li dic: "Mr. Jurisic?" i ella em respon "Yes, Ms. Jurisic". Per dintre em vull fondre pero les dots de comediants apreses en els anys de feina em serveixen per seguir la conversa sense immutar-me. Total, que estant ja a Sarajevo la truco per quedar i em diu que si podem anar immediatament cap a l'edifici de la televisio de Bosnia i Hercegovina, situada en una mena de Diagonal amb un tramvia que passa pel mig. Li dic que impossible, que encara hem d'anar a recollir el fotograf i la seva xicota a l'aeroport i, tement q m'engegara a la m..., li pregunto si podem quedar a les quatre. Cap problema, em diu. Uf! Aixi q anem a buscar els dos nous membres de l'equip al cuqueto aeroport de la capital i, despres de menjar un "cevabcici" davant la televisio, ens plantem a la porta i la truco. Em diu que baixa al cap d'uns moments i llavors apareix la versio femenina de la Monica Terribas, una rossa guapissima, baixeta, que ens saluda amb forca sequedat. "Ui, que s'ha emprenyat perque hem arribat un pel tard...". No ho arribem a saber perque se'n va acabar la reunio q estava fent i com q al final ens fa esperar ben be una hora es crea un avantatge psicologic cap a nosaltres: meravellos, es el millor que et pot passar. Finalment ens fan pujar a la redaccio -d'ultima generacio- i fem l'entrevista. Com q tinc traductor del bosnia -l'Edin, una joia- fem l'entrevista en bosnia (serbocroat, vaja) pero amb la particularitat que ella em respon en la seva llengua a mig metre de la meva camera, encara que no l'entenc de res, cosa que em fa estar a punt de fer-me posar a riure unes quantes vegades. Al final tot surt be i la noia es encantadora. Uf, quina sort!