La sorpresa de la vida*

Manuel Díaz fotografiat en el parc central del districte de Miraflores, Lima, la capital del Perú. Foto: J. S.

Manuel Díaz Mateos té 71 anys. Des de fa ni més ni menys que 52 primaveres viu a Lima, la capital del Perú. És extremeny i, entre tantes veus de so enganxós i musical, la seva forma de parlar en delata ràpidament l’origen. A més a més parla fluixet, tot al contrari del que és habitual a Sudamèrica. Té una veu suau, reflexiva que fa endevinar de seguida una de les seves grans passions, l’estudi, així com la feina de professor a la qual s’ha dedicat des de sempre –imparteix classes de teologia als futurs sacerdots perauns-. Una veu que li atorga una seguretat profunda, pròpia d’aquell qui, admetent que no ho sap tot, participa d’un camí ben conegut que va traçar fa segles Jesús de Natzaret. Un camí, però, que en el seu cas, fent bona la frase bíblica, es va demostrar inescrutable quan fa més de mig segle els jesuïtes, l’ordre a què pertany, el van animar a desplaçar-se al Perú: “En aquell moment no em feia massa gràcia”, admet. A còpia de reflexionar-hi i complint el vot d’obediència propi de qualsevol ordre religiosa, però, finalment es va animar a fer el salt a les amèriques. El resultat, al cap dels anys, no pot ser més positiu. Tot i les grans dificultats que té aquest país a tots nivells i la sensació que les coses no milloraran gaire en el futur, Manuel Díaz està més que satisfet de viure-hi. Lluny de la recança inicial ara assegura que, malgrat el que pugui semblar des de fora, Perú és un indret més tranquil que la seva Espanya natal i on la gent és acollidora i generosa i la vida agradable i diversa, com el seu menjar. De la seva experiència, doncs, se’n deriva un ensenyament essencial: la pel•lícula de la vida cal anar-la vivint dia a dia, sense confondre-la amb un vídeo que es pot avançar ràpidament per conèixer-ne el desenllaç. “No podem aspirar a conèixer-ho, a entendre-ho tot... hi ha coses que se’ns escapen! La vida és un camí que cal anar fent, assumint les sorpreses que ens anem trobant”, apunta assegut en un restaurant de la zona de Miraflores, la més moderna de la ciutat, a tocar de la riba de l’oceà Pacífic, molt lluny de l’Espanya que estima des de la distància. En principi el seu futur és aquí, però seguint la seva reflexió és impossible saber on –o com- s’escriurà un nou tram del camí.

* Publicat a Foc Nou del mes de novembre.