La France 'étonnée’ (en sentit invers)

Fa encara no sis mesos vaig escriure un post en aquest bloc titulat 'La France étonée' (França, sorpresa) després d'haver passat uns dies a Marsella. Em referia al sotrac col·lectiu que havia suposat pels habitants de l'Hexàgon l'arribada a la presidència de l'estat de Nicolas Sarkozy, líder del cendredreta francès, després dels dos septenats de Jacques Chirac. Ho vaig escriure a mitjans d'agost, quan Sarkozy, "el petit Nicolas", mantenia uns índexs de popularitat altíssims i quan encara era marit de la seva segona esposa, Cecilia.

Avui, després d'haver passat el cap de setmana a Montpeller, segueixo dient que 'La France est étonée', però ara ho dic en un altre sentit. Està sorpresa de com de ràpid pot pujar als altars i baixar als inferns un polític com està passant en el cas de Sarkozy. De com la vida privada, les qüestions personals -el seu divorci exprés, el seu enamorament i boda amb Carla Bruni-, poden arribar a ser "el tema" sobre el qual bascula la política nacional.

Per si fos poc, arribo a casa i al Telenotícies expliquen com Sarkozy -un home visceral i impetuós- ha insultat un ciutadà que ha preferit no donar-li la mà al Saló d'Agricultura que es feia a París aquest cap de setmana. "Pobre imbècil", li ha clavat. El dimarts se'n retractarà, admetent que un president no ha de fer i dir segons quines coses.

Sarkozy, el nou Napoleó que havia de posar ordre en un dels estats més importants del món, que havia de restablir un cert ordre moral a la política francesa s'ha acabat convertint en un pallasso, un bufó de la seva pròpia cort, que per cert perd adeptes de forma ininterrompuda. L'impuls brutal de les primeres setmanes del mandat ha quedat neutralitzat per la capacitat de generar informacions en el camp de la premsa rosa (que els diaris han col.locat a la secció d'internacional, tot i que això són figues d'un altre paner). I mentrestant l'economia francesa que Sarkozy havia de ressuscitar no arrenca i el preu dels aliments bàsics puja d'una forma espectacular.

Quina responsabilitat tenim però els ciutadans i els votants davant fenòmens com aquest? Doncs també hem d'assumir el mea culpa, perquè en el fons Sarkozy és un producte nostre, o si voleu la resposta a una demanda de la ciutadania. Els catalans, els espanyols, els francesos, volem polítics amb èpica, amb grapa, amb energia, amb entusiasme. Quan en localitzem un de nou que compleixi aquests requisits l'elevem als altars (ara Obama, als Estats Units). I quan veiem que no són el que esperàvem... Els devorem. Els devorem com ho fem amb tot, amb la resta de productes que consumim en la nostra vida diària. Quan ens cansem d'un producte, com els nens petits amb les joguines, en busquem un altre. I així anem fent. Els ciutadans, doncs, hem inventat també els polítics kleenex.

Kosovo

Em miro avui amb recel les notícies sobre la declaració d'independència de Kosovo no perquè no combregui amb el dret a l'autodeterminació ni en el seu ús sinó perquè recordava llegint la premsa i mirant la tele el contingut d'un documental de la BBC titulat "Combat moral" emès pel llavors Canal 33 l'any 2000. Què s'hi diu en aquest excel·lent treball? Doncs des d'un punt de vista tan poc susceptible de ser titllat de proserbi com el britànic s'hi explica amb pèls i senyals l'operació que van planejar els màxims responsables de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UCK) per tal d'involucrar l'Aliança Atlàntica en la seva causa i, passant de grup terrorista a exèrcit reconegut, aconseguir canviar les tornes i deslliurar-se del jou de Milosevic. Una operació -i aquest és el motiu del post- pensada des de la desesperació, sense cap escrúpol i usant com a carn de canó la pròpia població civil albanokosovar.

Situem-nos: la guerra de Bòsnia havia acabat el 1995 després de la intervenció de l'Otan contra l'exèrcit serbobosnià. Després de mesos i mesos en què les tropes del criminal de guerra Ratko Mladic tinguessin Sarajevo assetjat, la guerra es va acabar quan l'administració Clinton va decidir prendre partit pels bosniomusulmans i contra els serbis. Tres anys després, els oprimits albanokosovars van pensar que la seva sort anava lligada també a la dels nordamericans. I van traçar un pla per tal que tingués lloc una operació similar. Ara bé, per atraure les tropes de l'OTAN calia que hi hagués un bon "pollastre" a Kosovo. En el documental citat s'explica com es va generar la crisi que va acabar portant l'OTAN a escena; com es va encendre la metxa, deliberadament, perquè la crisi explotés i els Estats Units s'haguessin de posar de costat dels albanokosovars i d'un grup terrorista que assassinava primerament civils serbis com l'UCK.

Ja en els primers compassos del treball apareix Hashim Thaci, l'home que avui hem vist proclamar la independència de Kosovo i que el 1998 era el líder polític de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo. Thaci reconeix a la cinta sense embuts que sabia que els serbis es venjarien dels atemptats de l'UCK atacant més civils innocents. Però que de fet aquesta era l'estratègia: encendre el cicle de la violència perquè el món fes cas a les reivindicacions nacionals dels kosovars i vingués a auxiliar-los encara que només fos per fer passar la vergonya de veure com a l'Europa del segle gairebé XXI tenien lloc atrocitats com les que es van perpetrar en aquells dies. "Com més civils morissin més possibilitats d'intervenció internacional hi havien", diu just després Dugi Gorani, negociador albanokosovar després de la guerra de 1999. Queda molt clar.

I això és el que va passar. Thaci i la gent de l'UCK van provocar el règim de Milosevic fins que aquest va perpetrar un genocidi en tota regla contra els albanokosovars. I els EUA, l'OTAN i la Unió Europea es van posar del costat albanokosovar, ajudats per l'animadversió que sentien pel tirà. On som, ara, nou anys després? Doncs avui hem assistit a la declaració d'independència d'un país on ja només el cinc per cent dels seus habitants són serbis, un deu per cent menys que el 1990. L'actuació de l'OTAN secundant l'UCK i el seu braç polític, doncs, ha acabat provocant a la pràctica una nova neteja ètnica a la regió, com a Bòsnia. Els serbis van marxant i no tornaran.

Pobre de mi no pretenc fer cap judici respecte la forma en què van actuar llavors Hashim Thaci i l'UCK, però si alertar de com a vegades els terroristes poden passar a ser alliberadors en qüestió de dies. De com els papers s'inverteixen en funció del context. De com les fitxes dels escacs són això, fitxes en el tauler, sense important de quin color són ni la seva forma i mida. I que per tant ni Milosevic era un angelet ni tampoc ho era l'UCK i Hashim Thaci. I pel que fa a aquest darrer, que no s'estranyi ara si els serbis de Kosovo diuen que no es fien d'ell i el seu govern. Després d'haver tornat a mirar el documental, avui jo tampoc me'n fiaria.

Recordatori

Em truca l'Edin Kapic per preguntar-me com està el nostre documental sobre la reconciliació a Bòsnia i Hercegovina, Els Ponts de Mostar, i per conversar una estona de com va la vida. Al cap d'uns minuts, em diu: "Ostres, te'n recordes d'en Miro Salcin, el dels bombers? [és el cap del Servei de Bombers de Mostar, que apareix en el documental extensament]". I jo li dic: "Sí, és clar, què passa?". "Resulta que han trobat el seu fill mort, que s'ha suïcidat", m'anuncia. "Ostres, quina cosa", li responc. "Però ell havia viscut la guerra, estava trastocat d'alguna manera"?, pregunto. "Bé, tenia la mateixa edat que jo, durant la guerra, em sembla que estava bé...", m'assegura. No puc evitar fer de periodista, que és el que sóc, i entrar ja a pressuposar que segurament s'ha suïcidat per culpa d'algun trauma no resolt de la guerra. Potser que sigui així o no, però l'Edin no em diu pas que no. Si fos així seria una víctima més de la guerra, una víctima tretze anys després encara de la mateixa guerra. Això és el que explicarem precisament en el documental a què feia referència, que espero que vegi la llum en els dos propers mesos: com les ferides de la guerra, si no es curen, poden perviure i fer-se més gran amb el pas del temps. Avui la meva petita pregària noctura, senyor Salcin, serà per vostè i el seu fill.

El país funciona (culturalment)

Aquest cap de setmana he tingut la sort -per casualitat, tot s'ha de dir, per diverses coincidències- d'assistir a tres espectacles ben diferents, adreçats a públics que no tenen massa a veure entre si però que delaten -més enllà dels tòpics habituals- la vitalitat de la cultura feta catalana i feta en català, malgrat els mals auguris que constantment escoltem en aquest sentit.

La meva ruta cultural comença divendres a l'Espacio Movistar, on actua la banda tarragonina Els Pets. Un grup l'últim disc del qual s'ha situat entre els quinze més venuts de tot l'estat el darrer any, i no precisament perquè cantin en català -com es poden imaginar no resulta fàcil vendre quan es treballa amb una llengua relativament petita-. Malgrat el discurs antisistema, antimonàrquic i independentista, una multinacional com Telefonica se n'ha adonat que Els Pets són una magnífica porta d'entrada a un sector de negoci catalanoparlant i amb un cert nivell adquisitiu. Primera constatació de què el país va bé.

Segons parada de la ruta. Fòrum de les Cultures, també a Barcelona. Allà s'hi ha instal·lat des del dijous dia 31 la carpa del grup que tira endavant Cavalia, un espectacle sorgit de les persones que van fer néixer el Cirque du Soleil del Quebec i que ara proven sort amb un espectacle que té en els cavalls i la seva majestuositat els seus protagonistes d'excepció. La retolació de tot l'espai així com els textos que apareixen a la pantalla instal·lada enmig de l'escenari són exclusivament en català (com la seva web). Aquests quebequesos, que passen primer per Barcelona abans d'anar a Madrid, aposten només pel català com a llengua de contacte amb el seu públic (cosa que no passa desaparcebuda a tothom, al meu costat vaig sentir com remugaven d'això un parell de persones). El català és la llengua de futur del país, segons constatació positiva.

Tercera parada. Un clàssic: els Pastorets de la Sala Cabañes, a Mataró. Un altre espectacle en català (perquè el teatre s'entén que és en català i en canvi el cinema és quasi sempre en castellà tot i que aquests dies facin El Orfanato en català al Foment?). Més de 350 persones que treballen gairebé per amor a l'art -excepte els músics- per tirar endavant un espectacle que és Patrimoni Cultural de la ciutat i que contradiu el tòpic que tot allò vell és caduc i destinat a desaparèixer.

Pets, Cavalia, Pastorets. Espectacles juvenil (en el primer cas) i familiars (en els altres dos). Muntatges tots de grans dimensions, que fan servir la llengua catalana sense cap complex d'inferioritat. El país (culturalment, almenys) va millor del que sovint volem reconèixer.