La France 'étonnée’ (en sentit invers)

Fa encara no sis mesos vaig escriure un post en aquest bloc titulat 'La France étonée' (França, sorpresa) després d'haver passat uns dies a Marsella. Em referia al sotrac col·lectiu que havia suposat pels habitants de l'Hexàgon l'arribada a la presidència de l'estat de Nicolas Sarkozy, líder del cendredreta francès, després dels dos septenats de Jacques Chirac. Ho vaig escriure a mitjans d'agost, quan Sarkozy, "el petit Nicolas", mantenia uns índexs de popularitat altíssims i quan encara era marit de la seva segona esposa, Cecilia.

Avui, després d'haver passat el cap de setmana a Montpeller, segueixo dient que 'La France est étonée', però ara ho dic en un altre sentit. Està sorpresa de com de ràpid pot pujar als altars i baixar als inferns un polític com està passant en el cas de Sarkozy. De com la vida privada, les qüestions personals -el seu divorci exprés, el seu enamorament i boda amb Carla Bruni-, poden arribar a ser "el tema" sobre el qual bascula la política nacional.

Per si fos poc, arribo a casa i al Telenotícies expliquen com Sarkozy -un home visceral i impetuós- ha insultat un ciutadà que ha preferit no donar-li la mà al Saló d'Agricultura que es feia a París aquest cap de setmana. "Pobre imbècil", li ha clavat. El dimarts se'n retractarà, admetent que un president no ha de fer i dir segons quines coses.

Sarkozy, el nou Napoleó que havia de posar ordre en un dels estats més importants del món, que havia de restablir un cert ordre moral a la política francesa s'ha acabat convertint en un pallasso, un bufó de la seva pròpia cort, que per cert perd adeptes de forma ininterrompuda. L'impuls brutal de les primeres setmanes del mandat ha quedat neutralitzat per la capacitat de generar informacions en el camp de la premsa rosa (que els diaris han col.locat a la secció d'internacional, tot i que això són figues d'un altre paner). I mentrestant l'economia francesa que Sarkozy havia de ressuscitar no arrenca i el preu dels aliments bàsics puja d'una forma espectacular.

Quina responsabilitat tenim però els ciutadans i els votants davant fenòmens com aquest? Doncs també hem d'assumir el mea culpa, perquè en el fons Sarkozy és un producte nostre, o si voleu la resposta a una demanda de la ciutadania. Els catalans, els espanyols, els francesos, volem polítics amb èpica, amb grapa, amb energia, amb entusiasme. Quan en localitzem un de nou que compleixi aquests requisits l'elevem als altars (ara Obama, als Estats Units). I quan veiem que no són el que esperàvem... Els devorem. Els devorem com ho fem amb tot, amb la resta de productes que consumim en la nostra vida diària. Quan ens cansem d'un producte, com els nens petits amb les joguines, en busquem un altre. I així anem fent. Els ciutadans, doncs, hem inventat també els polítics kleenex.