Valors d'agost: Edwards i Perecoll parlen de la solitud

Recuperem avui dos enregistraments de vídeos fets amb motiu del número de Valors sobre la solitud (octubre de 2007). En el prímer vídeo el psicoanalista mataroní Marcelo Edwards defineix la solitud entesa d'un punt de vista positiu, tot i que també alerta de les possibles conseqüències negatives que pot tenir. En el segon, que us poso aquí a sota, l'artista també mataroní Perecoll [web] posa de manifest com estar sol és una actitud indispensable per als creadors que intenten no reproduir la realitat en els seus treballs sinó extreure alguna cosa que hi ha dins el seu estómac o en les profunditats humanes. Escolteu-los, val molt la pena. Tot plegat està reproduït en el monogràfic que podeu consultar aquí.




Catalunya, poble a poble: redescobrint el passat
Una petita bosqueda abans d'arribar a Villalba dels Arcs, comarca ja de la Terra Alta. Ens hi aturem en veure una mena de creu de pedra amb algunes inscripcions, segurament en castellà i en honor a Franco i l'Espanya nacional. Però resulta que no, o que no ben bé: hi figura una memòria dels morts de la Guerra Civil en català, i això que la inscripció és d'abans d'acabar la guerra, del 1938. És un monument del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, del grup de soldats requetés que van lluitar al bàndol nacional però des d'una profunda catalanitat, encara que sembli xocant vist des d'ara -en formava part el desaparegut capellà mataroní Salvador Nonell-. La dicotomia fàcil -bàndol nacional espanyol i bàndol republicà català- no es compleix en aquest cas i es demostra insuficient per explicar la complexitat d'un conflicte bèl·lic com la Guerra Civil Espanyola. A Gandesa, unes hores més tard, ens topem amb una altra creu enmig del poble de característiques molt semblants. "Pels morts a la Guerra Civil", diu, en català, evitant la terminologia dels "caiguts per Espanya" o "per la gràcia de Déu". Deuen ser molt pocs, els exemples que hi ha en aquest sentit arreu del Principat i suposen un petit xoc per qui ho llegeix: es demostra que durant la pròpia Guerra i a principis de la postguerra, una part de la població creia que el franquisme seria fins i tot permissiu amb la llengua catalana donat que havia lluitat a les ordres del bàndol nacional. Quina ingenuïtat.

Les terres del Sud de Catalunya, singularment les de l'Ebre, estan molt lligades a aquest passat de Guerra Civil, amb empremtes molt evidents, com el poble vell de Corbera d'Ebre, encara totalment destruït. Aquesta és una diferència clau respecte casa nostra, on la Guerra Civil és, sobretot, un record en la ment de les generacions que se'ns escapen; un record amarg, profund, cru, evidentment, però una mena de conte increïble a les nostres orelles. Aquí, al Sud, salta a la vista que les coses són diferents. El nano que ens ha indicat on era "lo poble vell" de Corbera, rosset i ben pigat de cara, segur que es creu de veritat que la guerra no és cap entel·lèquia. I és molt probable que els seus avis hi haguessin hagut de lluitar. En un bàndol o en un altre.