Mira a baix, a la plaça, fixament, les figures com fan les seves evolucions. Segueix el ritme de les peces musicals amb dos dits, alternativament, ara l'un ara l'altre, picant contra la part superior del balcó consistorial. Tot indicaria que està relaxat, celebrant la Festa Major des de la posició de superioritat del que està dalt de l'estrada. En alguns moments riu, fa un comentari amb un regidor del costat, de l'oposició o del govern, tan se val. Avui tots som amics. I tots som santeros, encara que molts dels presents preferirien estar en un altre indret perquè Les Santes no els diuen res. És normal: hi ha encara molts mataronins, masses, per qui la Festa Major són només els Focs del dia 27. Aquesta part de la ciutat també té presència al consistori i és bo que així sigui.
Però, com gairebé sempre, la processó va per dins. Tot és una mica de comèdia: no només és comèdia però en part també ho és. Queda tan sols un any pels propers comicis i tots els homes i dones que miren els gegants des de la balconada de la Riera 48 en realitat tenen la mirada perduda, tot i que dissimulin. A vegades quan més piquen de mans més significa que, en realitat, són en un altre lloc. S'interroguen sobre si mateixos. Els de l'oposició perquè se les veuen a venir: l'any que ve tornaran a ser Les Santes i cap regidor del seu partit pronunciarà el pregó de les festes. Els del govern perquè temen que sigui exactament al revés i haver d'escoltar per primera vegada la proclama de la Festa Major de la boca del principal adversari polític. També n'hi ha molts, però, que saben que és l'últim cop que són dalt el balcó de l'Ajuntament representant al poble, perquè el juliol que ve Mataró tindrà nou govern i nou alcalde. I ells no hi seran, perquè no volen o perquè no poden. Encara n'hi ha d'altres que somien amb portar la cartera que ostenta el regidor que tenen al costat i que faran d'això el seu cavall de batalla els propers dotze mesos.
Darrera la felicitat aparent de qualsevol dormida de gegants de Les Santes s'amaguen també els drames interns de cadascun dels partits, de cadascun dels regidors i les seves famílies. Lluites intestines, egos desmesurats, ambicions inconfessables... No només això, però tot això també hi és malgrat l'aparent calma i felicitat que regna a ritme del Bequetero.
Queden tan sols 365 dies per les properes Santes, però encara en queden menys per sortir de dubtes i que la ciutadana s'expressi de nou. I reparteixi a tothom el que li correspongui. Que ningú dubti que així serà.
L'alcalde de Pinós és una persona generosa. Des que vam anunciar-li que el Com són els alcaldes passaria per la seva població, Josep Isanta ens va posar totes les facilitats per a fer-ho possible. Gairebé com si fóssim el president Montilla. És un empresari dels de tota la vida, que tracta amb consideració els seus interlocutors. És un galant, un seductor, i un polític força atípic: no té cap mena de pudor per explicar situacions políticament incorrectes com per exemple admetre que no coneixia personalment la persona a qui ell va substuir a l'alcaldia. Però és que ell no s'ha posat en política perquè tingui ganes d'exercir el poder: amb una empresa de 600 treballadors com té, un poble de 300 habitants és una minúcia. Ho fa perquè li han demanat, com la majoria dels 946 municipis catalans, amb la voluntat d'aplicar-hi allò que ha après en el món industrial. I com que no té res a perdre ni cap interès en fer carrera política, s'atreveix a dir tot el que pensa. Clar i català.
· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.
Si no els haguéssim dit al principi del programa que l'alcalde d'avui tot just supera la trentena, difícilment haurien pogut deduir-ho per les seves paraules: parla amb la profunditat i el rigor d'una persona que porta ja una quinzena d'anys de recorregut polític a l'esquena. Després de fer feina de despatx durant bona part del matí, ha comparegut a la taula de la sala de regidors amb les mànigues de la camisa arremengades, disposat a respondre tot el que fes falta. Ja ha dit q era treballador i q la seva maxima és "Anar a dormir més tard que els altres i llevar-se una mica abans. Sempre atent gairebé obsessivament al mòbil, pacient, pausat, donarà molta guerra en el futur. De moment ja ha guanyat unes quantes batalles. Hi va llançat.
· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes. Vídeo: "Li agradaria o no ser conseller de la Generalitat a Albert Batalla?"
L'alcalde Miquel Aguilà ens ha rebut amablement però, persona de caràcter com és, de seguida ens ha cridat l'atenció amb contundència davant un parell d'informacions errònies que posseíem sobre Balaguer: es nota que és un patriota de casa seva i no vol que ningú menysvalori la capacitat de la capital de la Noguera. Vestit amb un polo de color groc molt clar i pantalons marró també clar, Miquel Aguilà s'ha enfudat una gorra promocional de Balaguer que li ha ofert una col·laboradora seva, senyal que està curat d'espants respecte la imatge que els altres es puguin crear d'ell. Aguilà no ha perdut l'ocasió de vendre la ciutat i ens ha animat a posar-nos aquest parasol ideal per mitigar la calor que hem viscut aquest migdia enmig de la passarela nova del riu Segre al seu pas per Balaguer.
· Enllaç al post publicat al bloc de Com són els alcaldes on podeu sentir l'entrevista d'avui.
L'alcalde Ros ha comparegut al foyer de la llotja de Lleida acompanyat d'una extensa comitiva, entre família i col·laboradors municipals: de moment el desplegament més gran que ens hem trobat al Com són els alcaldes. Proper i amable, s'expressa amb vehemència i en aquest sentit demostra de seguida que és home de conviccions, que exerceix el seu paper de batlle amb humilitat però també amb passió: les idees clares. I que no té por de la feina i d'arremengar-se per passar un dissabte al vespre sopant en una festa de barriada: estoicisme. No du rellotge, però si un braçalet de color en un canell, exactament com l'alcalde Ballesteros de Tarragona, que és l'altre alcalde del PSC de comarques amb gran projecció de cara al futur. De moment, amb un somriure als llavis, s'entén amb tothom qui faci falta pel bé de la seva ciutat, la qual no hi ha dubte que s'estima de debò.
Cristina Fornós (ACN), Oriol Burgada, Eli Solsona, Miquel Aubà, Joan Salicrú i Jordi Boix (Ràdio Gandesa).
Miquel Aubà és, de moment, l’alcalde que ha segut a la taula del Com són els alcaldes vestit més informalment: camisa de cotó a ratlles blaves i blanques descordada, pantalons texans i sabates sense mitjons. Però que sigui casolà no exclou ser una mica presumit; a l’inici de l’entrevista Miquel Aubà no volia que diguéssim la seva edat. No li ha molestat, però, que expliquéssim les malifetes que protagonitza a la cuina. Aubà ha demostrat una gran cordialitat i empatia des del primer moment, quan s’ha fumat una cigarreta mentre esperava els preparatius de l’equip tècnic del programa. Un home trempat, disposat a respondre tot allò que se li pregunta, i que realment sembla que s’ha pres l’entrevista gairebé com un divertimento, que és el que preteníem.
· Enllaç aquí al post del bloc de Com són els alcaldes.
Final de temporada a 'Nits Estel amb Valors' La pota radiofònica del projecte Valors, Nits Estel amb Valors, ha arribat al final del seu primer curs. Les darreres tres setmanes l'equip que prepara el programa us ha ofert tres noves entrevistes que recullo ara i aquí. -Entrevista a Norbert Bilbeny, autor de Manual de Emancipación, que parla de perquè els joves triguen tan a marxar de casa a Catalunya i a Espanya i on assegura que ho fan més enllà de motius econòmics [aquí]. -Conversa amb Antoni Gutiérrez-Rubí [aquí] al voltant del lideratge. -Entrevista a la professora Laura Alvareda [aquí] sobre el consum i a les nostres pautes de conducta en aquest sentit.
La formalitat no està renyida amb la proximitat. Tot just arribar a l'estudi mòbil de COMRàdio, Ferran Bel s'ha tret l'americana que duia sobre una camisa blanca i una corbata grisa amb ratlles de color granatós. Amb un punt de timidesa però amb un somriure imprès a la seva boca de forma permanent, Ferran Bel ha respost les nostres preguntes amb to pausat, sense titubejos ni giragonses: clar i català. Amb un punt de gravetat quan s'ha referit al drama de la guerra i també respecte el futur del país. Tot i reivindicar que la política no pot ser una professió ni una plataforma personal, Bel ha mostrat una gran professionalitat en tots sentits, també en encaixar els comentaris que feien d'ell els seus conciutadans. I sobretot moltes ganes de situar Tortosa en el lloc que es mereix.
· Escolta aquí, el programa en el bloc de Com són els alcaldes.
De bones a primeres David Rovira no semblava massa entusiasmat en protagonitzar el Com són els alcaldes d'avui. El caràcter d'alcalde de poble hi té a veure; tasca callada, sense remors, al servei dels seus conciutadans, pels quals és "el farmacèutic que fa d'alcalde". A l'hora convinguda l'alcalde ha travessat a peu l'escassa distància entre la farmàcia -la de "guàrdia", si, del poble- i el nostre estudi mòbil instal·lat a la plaça dels peixos, ha deixat l'americana blau fosc a la cadira i enfundat en una camisa blanca a ratlles blaves de màniga curta, s'ha obert de bat a bat, tot i una certa timidesa. Amb ganes d'explicar-nos com intenta millorar la vida dels seus conciutadans i de fer-nos avinents les problemàtiques del municipi. Ha parlat força i això en una persona per la qual els silencis són el pitjor càstig vol dir que si que li ha fet gràcia protagonitzar una nova edició del Com són els alcaldes. [LaRiera48] Mataró, la vuitena ciutat catalana? Vostès saben que les úniques ciutats catalanes que superen Mataró en nombre d'habitants a Catalunya són Barcelona, l'Hospitalet, Badalona, Terrassa, Sabadell, Tarragona i Lleida? Se n'adonen que totes aquestes poblacions -potser exceptuant Terrassa i Sabadell- o bé són una prolongació de Barcelona o bé capitals de província? Oi que no hi havien pensat mai?
Més enllà de la gran àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona, on es concentra el gruix de la població catalana, Mataró és una de les tres grans ciutats -que no són cap de res, com a molt de comarca- del país, amb 123.000 habitants. D'aquestes tres que dèiem, però, és la única que té mar. La única que té capacitat d'atreure diverses poblacions més petites però puixants de la seva pròpia comarca -Premià, Masnou, Pineda, Calella- i fins i tot de la Selva, el Vallès Oriental o la zona de Girona. A diferència de Terrassa i Sabadell, Mataró té camp per córrer en el seu entorn. No cap a Barcelona però si cap a totes les altres direccons.
Aquests dies m'ha tocat repassar atles, estadístiques i fer moltes comparacions entre diferents poblacions del país. I un no pot evitar pensar de l'alçada en el rànquing de ciutats catalanes que té la capital del Maresme i en canvi en el poc reconeixement que es respira en aquest sentit. Hi pensava per exemple veient que la Festa Major de Tarragona va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat el 1996, fa catorze anys. I Festa d'Interès Estatal pel govern central el 2002. La de Mataró, les Santes, ha hagut d'esperar fins aquest juliol de 2010 per rebre la categoria de Festa Patrimonial d'interès nacional, un estatus superior al de Festa Tradicional, diguem-ho tot també. Però per què arriba tan tard aquest reconeixement? Doncs una mica pel que dèiem abans: ni som Barcelona ni capital de província com Tarragona o Lleida. Encara pitjor: Girona, que té a ratlla de cent mil habitants i per tant vint mil menys que Mataró, té molt més reconeixement en tots sentits que Mataró. No ho critico perquè la capital del gironès té uns actractius espectaculars, innegables. Però vaja, ens entenem, no?
Mataró és la única gran ciutat de costa entre Barcelona i, alerta, Montpeller. Si, si, no hi ha cap altra població de la mateixa grandària fins a Montpeller, a França. Ho sabien això? Doncs és ben cert. Mataró ha d'ocupar el lloc que li toca en el mapa de Catalunya per història i per població. En aquests moments no hi és. Una passejada intensa pel país ho confirma. I convé que hi sigui, amb tots els ets i els uts. Tenim molts bons ingredients: prou lluny de Barcelona per mantenir la pròpia personalitat, suficientment aprop com per vendre als estrangers que dormir a Mataró és com fer-ho a la ciutat comtal. Les eleccions municipals de l'any que ve es podrien plantejar també en aquest sentit: quin és el candidat més capaç de posicionar-nos definitivament a nivell català com la vuitena ciutat de Catalunya que som?
Sort que ens han dit que té geni i és tossut de veritat perquè posat seriós el té, no riu massa, però a priori sembla una persona afable, serena i sensible, fins i tot capaç d'emocionar-se en directe. Tot i haver nascut a Andalusia, Roc Muñoz parla i viu com si els seus avantpassats haguessin nascut a La Canonja. En el primer moment estava sorprès de què la seva figura i la realitat local hagi provocat el desplegament que COMRàdio ha fet avui a la futura població independent. Vestit informalment, camisa blau clar de màniga curta a ratlles blanques i pantalons clars, ha respost amb tota naturalitat les preguntes que li hem fet, sense por. Sense moure's gairebé un centímetre. Home de concòrdia i de pau, la mateixa pau q es respira als carrers de La Canonja.
Valors 73: El viatge que transforma (Juliol-Agost 2010)
La democratització de la possibilitat de viatjar experimentada els darrers anys ha estat un gran conquesta social, però per tal que subsisteixi la idea de viatge com a transformació es fa necessària l’aparició d’un nou perfil de turista, més actiu i conscient
S'acosta el temps de les vacances que, per alguns, és sinònim de viatjar. És per això que dediquem el número de juliol-agost de Valors a reflexionar sobre com evoluciona el viatge en una societat on els trasllats físics són cada vegada més barats i les noves tecnologies de la informació i la comunicació ens permeten viatjar arreu on vulguem de forma telemàtica. El viatge s'ha democratitzat i això, que per una part és molt bo, també és cert que porta a vegades a la massificació dels destins turístics i als que es coneix com a gentrificació, la conversió dels centres històrics de les ciutats en autèntics parcs temàtics que són una pura atracció pels visitants, amagant la realitat actual de l'indret en qüestió. Tot plegat, a vegades, impedeix que el viatge esdevingui un procés de transformació interna, com reclama Rafael Vallbona, periodista i escriptor de Premià de Dalt que és un dels protagonistes del número present. L'entrevistat reclama un esforç previ als turistes preguntant-se què és el que busca a l'indret on viatjarà i un esforç durant el propi viatge per deixar-se seduir i transformar per l'entorn. Vist així, viatjar requereix d'un esforç personal, ja no només econòmic sinó també intel·lectual. Aquest enfoc és el que té el proper número de Valors, on col·laboren també Albert Blasco [aquí], Gabi Martínez, Joan Morales i Joan Salicrú [aquí], reflexionant entre altres qüestions sobre la història del turisme o com viatjar a prop de casa és igualment vàlid. Bon viatge a tots. I bon estiu.
Persona propera, serena, que busca contacte amb la gent sigui via Facebook o amb el cara a cara. Té el xip d’alcalde posat com si fes molts més anys dels que porta exercint el càrrec, senyal d’experiència municipal perquè fa molts anys que és a l’Ajuntament. No li ha acabat de fer gràcia el joc que li hem proposat perquè parléssim d’ell amb la intervenció del seu fill, per exemple. Ha vingut vestit informalment amb camisa blanca i pantalons foscos a ratlles, sense americana; també és veritat que la calor que feia a la plaça de la Font gairebé ho exigia. Llueix dos braçalets de fil de color i si no ens equivoquem una d’aquestes pulseres que ajuden a mantenir l’equilibri; senyal que li faran falta per seguir governant aquesta ciutat. JOAN SALICRÚ
Adam Alonso (PP) perd els papers i compara els votants de l'Estatut amb els alemanys que van votar Hitler a 'La Tertúlia (política)' de Mataró Ràdio
Déu n'hi do la darrera edició de La Tertúlia (Política) de la temporada a Mataró Ràdio, l'espai que modero un cop al mes on tractem temes no estrictament locals però vistos des de Mataró. En l'edició emesa aquesta tarda, el vicesecretari general del Partit Popular de Mataró, Adam Alonso, ha afirmat que el poble català podria haver-se equivocat votant el nou Estatut de la mateixa manera que els alemanys van cometre un error històric posant al poder democràticament el líder nacionalsocialista Adolf Hitler. Les paraules del representant del PP han merescut la inmediata condemna de la resta de formacions presents al debat, és a dir totes les que tenen representació al consistori mataroní. Les paraules d'Adam Alonso, un dels joves cadells del PP de Mataró que avancen ràpidament sota l'estela de Paulí Mojedano, portaran polseguera. Mojedano hauria de ser el primer en adonar-se'n.
Oriol Burgada parla sota la mirada de Francesc Triola, director general de COMRàdio.
Avui dilluns dia 19 s'ha començat a emetre a COMRàdio el programa Com són els alcaldes, coproduït amb Mataró Ràdio, i amb la col·laboració de les emissores consorciades de la xarxa COM, que pretén descobrir el vessant humà de trenta alcaldes i alcaldesses de Catalunya i mostrar l’esforç que duen a terme a favor del seu municipi. El programa, dirigit i presentat per Oriol Burgada, Elisabet Solsona i un servidor, amb la inestimable col·laboració dels companys de Claraboia Kiko Montoro i Esteban Seras, ha viatjat per tot Catalunya [En ruta per Catalunya] per poder entrevistar cada alcalde en el seu propi entorn, a l’indret escollit per ell mateix, fora estudi en gairebé tots els casos.
Com són els alcaldes. Què és? Programa de política? No ben bé. De política local? Tampoc. Retrats humans? Doncs tampoc. Una mica de tot. Però en el fons Com són els alcaldes que pretén fer una reivindicació de la figura dels alcaldes. No de cadascun dels alcaldes sinó de la figura de la persona generosa que deixa la seva vida professional i sovint personal per donar el seu temps als seus conciutadans. En temps de descrèdit de la política també a nivell local creiem que no pot haver-hi millor.
Alcaldes que han estat noticia com Iolanda Pineda, Núria Parlón i Carles Móra.
Alcaldes que no acostumen a ser noticia com el de Gandesa, Miquel Aubà, o el de l'Espluga de Francolí, David Rovira.
Alcaldes coneguts políticament però no personalment com Josep-Fèlix Ballesteros, Àngel Ros, Anna Pagans o Jordi Hereu.
Aquest és un programa que s'ha fet gràcies a moltes complicitats i va de debò. La primera ha de ser per MataróRàdio, emissora a la qual estem vinculats, i a COMRàdio, l'emissora mare que ha acollit la proposta. En aquest sentit, cal destacar la paciència i amabilitat que han tingut amb nosaltres tan Mei Ros, directora de MataróRàdio, com Núria de José, cap de programes de la COM, així com el personal tècnic i administratiu de les dues emissores.
Complicitat també de la cinquantena de periodistes que han intervingut en el programa, periodistes de proximitat com nosaltres que ens han ajudat a subratllar els trets de la personalitat de cadascun dels alcaldes. Periodistes, en molts casos, de les emissores consorciades amb COMRàdio i que per tant formen part de la xarxa COM.
També la dels serveis de premsa de tots els Ajuntaments que hem visitat. Sense ells tampoc hauria estat possible.
Un programa que intenta que periodistes de proximitat com nosaltres expliquin cadascuna d'aquests trenta àmbits de proximitat. Periodisme nacional fet a partir de la realitat local, com creiem que ha de ser.
Com va explicar divendres passat l'Oriol Burgada a la roda de premsa de presentació, han estat uns tres mil quilòmetres per carreteres catalanes, un recorregut llarguíssim que ens ha permès tastar de ben aprop com estan les nostres viles i ciutats. Les sensacions, de tornada, són molt optimistes: tenim polítics de nivell i persones decents, molt més del que semblaria a primera vista. I pedrera per estona. Aquesta ha estat una de les experiències més fortes que he viscut mai a nivell professional. Aquests propers dies se n'aniran veient els fruits; espero que us interessi la proposta. Per nosaltres no quedarà. Comencem.
Vilafranca del Penedès: Pere Regull, la proximitat davant de tot
Elisabet Solsona, Pere Regull, Joan Salicrú i Oriol Burgada al final del programa.
Home obert, casolà, de tracte agradable, fins i tot políticament incorrecte, des del primer moment, quan ha fet broma del nom de la federació nacionalista de la qual forma part. Ha vingut vestit amb camisa blau clar i corbata grisa a ratlles blanques i taronges però sense americana. No es veu un polític professional però fa de la seva joventut política un actiu de cara als seus conciutadans, amb els quals intenta fer de la proximitat un valor absolutament nuclear en la seva forma de governar. Ha semblat que s’ho passava relativament bé en el transcurs de l’entrevista tot i que s’ha declarat no massa partidari d’aparèixer als mitjans. JOAN SALICRÚ
Diumenge que ve, dia 25, l'Ajuntament s'encendrà. I cremarà. Si, si, de debò. L'alcohol correrà per les venes a la velocitat de la llum. Una parella es farà el primer petó d'una relació que pot esgotar-se l'últim dia de la Festa Major o durar eternament. Hi haurà crits, suors, riures, mirades còmplices... i molta festa.
Les Santes, la Festa Major de Mataró, en honor a Santa Juliana i Semproniana, són l'únic moment de l'any en què els mataronins som feliços amb la nostra ciutat. Que ens agradem a nosaltres mateixos. La resta de l'any, com a bons catalans, ens agrada flagelar-nos, refregar-nos per la nostra pròpia cara que no vivim a la millor ciutat del món. Però la síndrome Santes és una poció màgica que tot ho arregla... Amb data de caducitat, és clar: el dia 30, que els mataronins voldríem esborrar de la capa de la terra.
La gent diu: "Per Santes". Es refereix a aquelles dates, del 25 al 29, però no només a això. Vol dir per la ciutat durant Les Santes i enmig de l'ambient propi de les festes. Això és el més meravellós de la Festa Major de Mataró: a partir d'uns actes concrets, més o menys interessants, els mataronins han creat una actitud, una forma de viure la festa, molt concreta. Això és Santes.
Des d'enguany, a més, Les Santes són festa patrimonial d'interès nacional, però això em sembla que preocupa poc als mataronins i als santeros, la tribu urbana que segueix els actes de la Festa Major com si s'hagués d'acabar el món.
Glòria a Les Santes. Amb el seny imprescindible i la rauxa necessària, com ha encunyat l'actual alcalde de Mataró, la ciutat de Les Santes.
Clic. 2 de novembre de 2005. Set del matí. Pugem a l'avió a l'aeroport del Prat que ens portarà fins a Madrid. Avui és el dia que una representació del Parlament de Catalunya porta el nou Estatut de Catalunya a Madrid. Hi ha autèntica expectació. Llegeixo a l'Avui un article diria que d'Albert Sáez a la pàgina 2 amb el qual ens podem sentir representats la majoria dels que estem en aquell avió i en molts d'altres que sobrevolen el cel entre Barcelona i Madrid: avui és un moment clau en la història de les relacions Catalunya-Espanya. Pasqual Maragall s'ha sortit amb la seva i Catalunya es presenta a Madrid per dir que vol ser d'una altra manera a Espanya. Sense deixar de ser-hi però sent-hi d'una manera diferent. Hi ha autèntica expectació. Quan arribem al Congrés dels Diputats veiem i escoltem els discursos de Carod-Rovira, Manuela de Madre i Artur Mas des d'una sala annexa. Ernest Maragall es gira i em diu -a mi, que no em coneix de res-: "Ho ha fet bé la Manuela, no?". Se sent el pes de la història damunt l'hemicicle. Sembla que podria començar a ser possible la idea d'una Espanya autènticament federal, que accepti les seves parts com un tot... diferent. A veure...
Clic. 10 de juliol de 2010. Sis de la tarda. Entrem directament a Passeig de Gràcia, prop de la capçalera de la manifestació convocada per Òmnium Cultural i 1.400 entitats més en rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Passegem en una zona on ens trobem Oriol Pujol i la seva mare, Marta Ferrusola, esposa del president Pujol. Al nostre voltant gent cantant "boti boti boti, espanyol qui no boti", "Visca, visca, visca; visca Terra Lliure", "Fora, fora, fora, la bandera espanyola". No m'agrada gens res del que sento, però he d'admetre que tampoc no m'estranya. Hi ha gent que riu i sembla que s'ho passa bé i tot, deixant anar tots els improperis possibles. Jo opto per fer silenci. El pes de la història altre cop sobre nostre. Estic trist, trist i decebut pel que ha passat des d'aquell 2 de novembre que pujàvem en un avió en direcció a Madrid a seguir -com a periodistes- la presentació de l'Estatut al Congrés. No hi ha manera. El mirall s'ha trencat. "Ja s'ha acabat el temps, de les paraules... ja s'ha acabat el temps, de les promeses", cantava Gerard Quintana a Per no dir res, una magnífica cançó de Sopa de Cabra. Doncs això: s'ha acabat el temps. Canvi de cicle. No sabem on anem, o almenys no ho sé jo, però per on semblava que podíem intentar d'anar... resulta finalment que no hi ha carretera. "No hi ha camí, no hi ha dreceres...", deia una altra cançó de Sopa...
